Temps de tardor

Ha passat l’estiu a la velocitat de sempre, és a dir, més ràpid que l’any passat —que ja va ser més fugaç que l’anterior. Afortunadament el sol ja no s’enfila tan amunt, les ombres s’allargassen, les fotos ixen millor i les nits fan acollidora la llar. La tardor em reconforta, ho reconec. Potser perquè hi vaig nàixer o perquè s’acaba l’atabalamenta dels estius d’autònom, on no acabes de tenir vacances però et toca fer com si les tinguessis. Passades les festes d’Alcanyís, doncs, és hora de refer horaris i recuperar rutines. Rutines que, contra el pensament general, em permeten conquerir espais de reflexió —no gaires, però més que en èpoques a priori consagrades al lleure. Permeteu-me, doncs, una petita divagació tardoral.

Cada volta tenim menys temps per pensar, per badar, per conversar en silenci amb nosaltres mateixos. El temps que definim com a ‘lliure’ el solem malbaratar. En el millor dels casos ens enganxarem a la lectura d’un llibre, però sovint caiem en la trampa del “a veure què hi ha a Twitter”. Abans que ens n’adonem, haurà passat una estona massa llarga sense res de substanciós. Hi ha també l’ànsia de fer activitats espaterrants, viatges insòlits, fets a mida per a compartir-los a les xarxes socials amb l’esperança d’arreplegar un cabasset de “likes”. Sé que sóc peix bullit, però per mi no hi ha res com una passejada per camins coneguts i calms. És en aquestes circumstàncies que el cervell pot descabdellar pensaments que, a voltes, ens porten a conclusions sorprenents. L’altre dia precisament sentia algú per la ràdio que defensava la pèrdua el temps. Deia que si ningú hagués pogut estar ajagut hores i hores sota un arbre, no existiria la filosofia ni les grans preguntes que ens eixamplen el coneixement.

Entretant pugen les audiències de programes per a no pensar, d’humor gruixut, insult i cridòria (fins i tot són mereixedors d’un ‘Premio Nacional de Cultura’!). Una estratagema per a gestionar aquesta democràcia esmunyedissa, una versió barroera del “soma” que Aldous Huxley descrivia a Un món feliç. Una pèrdua de temps. Una pèrdua de vida.

La Comarca, columna «Viles i gents», 22 de setembre de 2017



Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a | Envia un comentari

Esclops i sabates

Queretes des del “castell”

Fa uns dies, vam reunir un grapat d’antics masovers del terme de Torredarques per a què ens expliquessin els jocs i comèdies que es representaven als bureos. Vaig xalar de valent tot escoltant el català tan ric que empraven. No vaig poder evitar, però, una certa tristesa perquè sabia que per a la majoria això no tenia importància. Algun d’ells fins i tot ja havia trencat la transmissió lingüística amb els néts. Encara hi ha persones de tota edat i formació que veuen la deserció de l’idioma com una manera de progressar, d’estalviar-se burles i problemes —se’n podria dir, en homenatge a la cançó d’Al Tall, «efecte Tio Canya».

Potser aquesta tristor l’arrossegava perquè feia poc que havia vist un programa sobre Occitània on, després de mostrar-nos castells i paisatges, el presentador visitava la fira d’un poble. Allà conversava amb uns jubilats de la zona que, ben endiumenjats, passejaven entre les paradetes. En un moment donat els va preguntar per què no parlaven occità entre ells. El més eixerit li va respondre amb to paternal:

—Mira noi, mon pare i abans mon iaio calçaven esclops. Jo, en canvi, puc lluir aquestes sabates tan boniques. Oi que seria un ximplet si continués amb els esclops, podent anar ben calçat? Doncs amb l’occità passa igual, és un esclop que ja no val per a res, mentre el francès és una sabata còmoda i moderna.

—I per què no podem tenir-ho tot, sabates i esclops? —vaig exclamar—. Esclops ergonòmics, lleugers, de colors…! —Però, és clar, a l’altra banda de la pantalla ningú no m’escoltava.

Mentre conduïa cap a Alcanyís, vaig recordar un estiu de finals dels 70 a Queretes. L’amic d’un de la colla havia vingut de Madrid i li ensenyàvem el poble. El noi no parava de repetir-nos “¡Vaya pueblo tan bonito que tenéis!”, “¡Qué casas tan chulas!”. Nosaltres, adolescents capficats en cabòries més carnals, mai no ens hi havíem fixat. Era “lo poble” i prou, un grapat de cases velles i carrers irregulars, lluny de la lluentor de la ciutat. Aquelles lloances del madrileny em van fer mirar-ho tot amb uns altres ulls.

Han passat dècades, i ara, Queretes i moltes viles del país fan força goig. Està clar que hi ha voluntat de salvaguardar el patrimoni material. Amb una morterada d’euros, uns tècnics i uns obrers tot queda de pel·lícula.

Però, què passa amb la llengua, el monument més valuós que tenim? Mantenir-lo no costa un cèntim, però en canvi veiem com Aragó es dessagna lingüísticament de manera inestroncable. Ni els beneficis que el bilingüisme aporta al cervell, ni les oportunitats laborals en terres veïnes, eviten que moltes parelles escamotegin als fills el tresor del seu idioma. El meu amic sociòleg me n’explica el perquè, i me’l crec (n’és un expert), però segueixo sense entendre-ho.

Al final viurem en pobles de pedra repicada i fanals de ferro forjat, però sense la llengua que vehicula la cultura dels avantpassats, que n’és l’ànima. Una closca buida. Una postal.

Publicat a El Salto Aragón, n.4, agost de 2017



Publicat dins de El Salto Aragón | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

“Són tots iguals”

A principis dels noranta, una amiga nostra i sa germana travessaven el Massís Central francès de retorn a Alemanya. Volien estalviar-se l’autopista, atès que viatjaven a bord d’un atrotinat Volkswagen Passat que, cada volta que apagaven el motor, necessitava més d’un quart d’hora per a engegar-se de nou.

Van parar a fer gasolina en una estació de servei. Quan el matrimoni que la regentava va adonar-se que eren alemanyes, els van fer mala cara, però els van omplir el dipòsit. Havent pagat, van obrir el capó per a què el motor es refredés. El propietari, un home corpulent, les va instar de males maneres a que marxessin immediatament. Sense voler escoltar les seues raons, va tancar-los el capó d’un cop de puny i les amenaçà amb un bastó. El cotxe encara no podia engegar-se, o sigui que van retrocedir cap a la carretera ben espantades. La fortuna va voler que en aquell moment passés un vehicle amb matrícula alemanya. En veure els seus gestos desesperats, els joves que hi viatjaven van aturar-se per veure què passava. Les van protegir i van ajudar-les a revifar el Volkswagen tot empenyent-lo.

La nostra amiga diu que el motiu de tal actitud prové de l’època de la segona guerra mundial. En aquella zona els nazis combateren la Resistència a base d’aplicar el terror sobre la població civil. Passats més de quaranta anys, les ferides encara restaven obertes. Elles havien crescut en l’horrible postguerra alemanya, amb tantes carències que fins i tot li havien quedat seqüeles físiques per a tota la vida. Podia entendre, doncs, que els gasoliners mantinguessin el record del dolor, però li era inconcebible que els ho fessin pagar a dues dones que en temps del conflicte eren unes xiquetes.

Culpar els habitants d’un país del que van fer els seus avantpassats no té cap sentit, però discriminar algú pel sol fet de pertànyer a un col·lectiu és una aberració.

És com allò que alguna volta ens han dit als frangencs quan eixim fora: “Pues para ser polaco no eres mal tío”. “No, que soy de Aragón”. “Ah, pues para ser maño no se te ve muy tozudo, no?”.

La Comarca, columna «Viles i gents» 11 d’agost de 2017



Publicat dins de Altres | Envia un comentari

Vida extraterrestre (entre Lapònia i la Toscana)

Sembla que un satèl·lit de Saturn, Enceladus (Encèlad en català), reuneix les condicions per a albergar alguna forma de vida. Cada volta que llegeixo una notícia com aquesta, s’apodera de mi un engrescament insòlit. Reminiscències, suposo, dels anys verds de l’adolescència, quan devorava ciència ficció i escrutava la celístia, convençut que hi havia algú “allà fora”. O, perquè no, “allà dins” els nostres cossos, on les partícules subatòmiques podrien contenir universos infinitesimals, amb incomptables estels i planetes de tota condició. Amb aquestes cavil·lacions m’evadia de les vesprades tristes de diumenge, mentre Timewind girava al tocadiscos.

Amb l’edat, les cabòries han agafat un caire més terrenal, més prosaic, però no per això s’han fet més fàcils de respondre. Ara em qüestiono si és possible la vida “aquí a la vora”, és a dir, als pobles. Quan dic ‘pobles’ no em refereixo als municipis ben comunicats o propers a les capitals, sinó a les viles de més enllà (he dubtat si escriure ‘del més enllà’), les que són a una distància no inferior a mig dipòsit de gasoil, un bon desgast dels pneumàtics i algun peatge de propina —el transport públic no cal ni esmentar-lo: és pura ficció—. Poblacions escampades pel que alguns en diuen “Serranía celtibérica” o Lapònia espanyola. El que em crida l’atenció és que, encavalcat amb aquest territori inhòspit hi tenim la “Toscana espanyola”, una mena de jardí de l’edèn lluminós i bucòlic*. (Com veieu, a la província de Terol no ens estem de res.) Fora conyes, els paral·lelismes de la nostra terra amb el país dels samis s’estableixen per l’escassa densitat de població i per la gran quantitat de fons europeus que s’han destinat al seu desenvolupament. El resultat d’aquestes subvencions no ens deixa en gaire bon lloc: segons escriu David Brunat a El Confidencial, “mentre la Lapònia finlandesa és un referent mundial en desenvolupament social i econòmic en àrees remotes, la Lapònia espanyola s’encamina a la mort biològica d’aquí a 20 anys”. Per algun motiu que se m’escapa, després dels milions d’euros rebuts per Espanya al llarg d’aquest segle, molts pobles d’aquesta “Serranía celtibérica” encara no tenen ni una cobertura de mòbil digna. A Lapònia, la xarxa mòbil dóna servei en perfectes condicions al 95% del territori, molt del qual és més amunt del Cercle Polar Àrtic. Poca broma.

Arribats en aquest punt, repeteixo la pregunta: és possible la vida als nostres pobles? La vida diària, de gener a desembre, amb ocupacions productives i per a un nombre de persones rellevant, pluridisciplinari i intergeneracional. I vaig més enllà: és possible que les nostres filles tinguin l’oportunitat de viure-hi plenament?

Entretant seguiré amb fruïció les notícies sobre la vida en altres planetes. Potser al final resultarà més fàcil trobar-ne als oceans glaçats de les llunes de Saturn que als altiplans de les comarques terolenques.

*El nostre poble, Torredarques, pertany a ambdues zones.

Publicat a El Salto Aragón, n.2, juny de 2017

Allueva (©Cares Terès, 2016)

Publicat dins de El Salto Aragón | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

Felicitats

Un dia al riu

És curiós com sovint se’ns escapen els moments feliços. Bé, no se’ns escapen, senzillament no som conscients que allò que estem vivint ho recordarem més endavant amb nostàlgia. La nostàlgia és mentidera, ja ho sé, un recurs per suportar els moments difícils o també, en el meu cas, fer quatre ratlles embriagades. La vida, com a tothom, m’ha pegat algunes garrotades. Coses que si les hagués vistes per un forat, m’haurien semblat impossibles de viure. Però vet aquí que passen els dies i, com el protagonista de la Balada de les estrelles d’en Sagarra (i ara que ho penso, com el títol de les enyorades columnes del company Sistac), he mirat d’ensenyar les dents i pensar que, amb cada sotrac “em sento que tinc el cor / més a prop de les estrelles”. Ser a prop de les estrelles deu ser una metàfora poètica de la mort. O de la llibertat, tant se val.

En tot cas, ja fa temps que vaig decidir de ser conscient de l’ara i aquí. De temps per a la remembrança sempre en tindré. Tinc la sort que les filles van fent la seua via i que, malgrat les fuetades d’adolescència, la llavor que hi vam plantar ha germinat i s’expandeix en llurs persones. Ser-ne conscient és una sensació difícil de descriure. Ara ho veig: és la felicitat.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 134, juliol-agost 2017

Balada de les estrelles
Josep Maria de Sagarra

Era un noi esparracat
curt de calces i de vesses
me’l lloguen de porcater
i el fan anar a la carena
sent les guilles quan se dorm
i les punxes quan se lleva
salabrugues per coixí
per llençol les gavarreres
les penes vénen i van
i les hores van i vénen
i ell diu, ensenyant les dents,
no em fa res la vida negra
ni els buscalls que m’han ferit
ni les besades que em prenen
si no tinc llençol daurat
ni angelet a la finestra
aquí dalt sento el meu cor
més a prop de les estrelles

Si festeja per Nadal
es casa a la Candelera
la muller totes les nits
caminava de puntetes
i un dia li va fugir
cavalcant la mula esquerpa
en el jaç dels esgarips
sospira l’ànima estesa
i diu, ensenyant les dents,
adéu argelaga tendra
no em fa res el teu pecat
ni les perles del teu ventre
sense aquell anar i venir
de llavis i llagrimetes
i aquell acorralament
de la teva carn encesa
em sento que tinc el cor
més a prop de les estrelles

Un dia fa de soldat
se l’enduen a la guerra
si rosega mal crostó
veu aigua de sangoneres
timbals de bon de matí
xurriaques a l’esquena
i la bravada dels morts
i el color de les banderes
quan para el terrabastall
es cull un brot de ginesta
i diu, ensenyant les dents
amics, no em fa por la guerra
amb l’espurna del perill
i amb aquesta mà valenta
que eixuga venes i sang
com qui juga una juguesca
em sento que tinc el cor
més a prop de les estrelles

S’ha fet pirata del mar
i és amo d’una galera
a la proa del vaixell
ha posat bandera negra
la corpenta d’un virrei
ha penjat a l’arbre mestre
i diu, ensenyant les dents,
adéu, jardins de la terra
no sóc pirata del mar
per la sang ni la riquesa
per la fama d’aquest món
i l’amor de les princeses
sinó, perquè dins la nau,
quan para el vent a la vela
i amb el sospir de la nit,
les aigües es tornen tèbies,
em sento que tinc el cor
més a prop de les estrelles

El duen lligat de mans
i amb caputxa de pobresa
a tres passes del botxí
i a una passa dels preveres
un home canta els pecats
i un refila la trompeta
i aleshores que el botxí
li empunya la cabellera
ell diu, ensenyant les dents,
al tall de la ganiveta,
germà, no em fa por la mort
ni el jutge ni la jutgessa
que si m’escapcen el cos
tindré l’ànima desperta
la meva pell se’n riurà
de l’ungla de les misèries
i amb el cor tot ple de llum
seré rei de les estrelles

Publicat dins de L'Esmolet | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

Els meus animals

Encara és fosc quan passo pel davant de la protectora d’Alcanyís. Tan bon punt senten els meus esbufecs, els gossos em saluden. N’hi ha molts; massa. I cada dia penso que quan pugui, en rescataré un, el més lleig, el més vell.

Sempre he estimat els animals des de la convicció que una qualitat atàvica, perduda per nosaltres, els fa forts en la natura i fràgils davant els humans. De menut em podia passar hores immòbil, fascinat per insectes que m’ignoraven o per bestioles que, un cop segures de la meua innocuïtat, seguien fent la seua. A casa no me’n van deixar tenir mai cap. Els pares em deien que tancar-los en un pis era cruel. No obstant, quan vaig trobar-me un periquito pel carrer, ens el vam quedar “perquè si no, es morirà, pobret”.

En els temps de la primera independència —tendra, precària i il·lusionada— vaig conviure amb la Gilda, una gateta negra que els oncles havien rescatat. Ella em va acompanyar en alguns dels pisos que vaig habitar a Barcelona i, finalment, s’avingué a seguir-me quan vaig carregar la Vanette per tornar a l’Aragó. Es van afegir a l’aventura els gats de ma germana —que en aquell temps voltava pel món— Alan i Mau. L’Alan també era negre i gastava un posat majestàtic —potser motivat per la castració que li havien efectuat els anteriors propietaris. La Mau era jove i juganera, i la seva feina consistia en posar a prova la paciència dels altres dos. Amb ells vaig compartir els primers anys aragonesos a Torredarques, a Alcanyís o a les Capçades, on mantenien l’hort i el maset nets de muralls i ratolins. Ara ja són tots morts. La Mau primer, després la Gilda i finalment l’Alan, que va passejar la seua dignitat fins el darrer dia d’agost de 2007, quan ja no podia valdre’s de tan vell. Tenia 21 anys, que equivalen a 101 dels nostres.

Des d’aleshores no hem tingut cap altre animal a casa —tret d’algun moixonet caigut del niu— malgrat les pressions de les filles. I és que m’agraden massa.

Avui volia escriure de gossos abandonats i de bous torturats en públic, però els esperits dels meus animals se me n’han endut les paraules. Potser un altre dia.

La Comarca, columna «Viles i gents», 23 de juny de 2017

La Gilda, a la barana del terrat del carrer Sant Cristòfor, la primavera del 1991

Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

Somnis obscens

No sé a casa vostra, però a la nostra, per Nadal, s’acumulen com per art de màgia un feix de participacions de loteria. Fins i tot, entre les butlletes multicolors, hi treu el nas algun dècim autèntic, comprat sense vergonya en una administració oficial. I posats a confessar, us diré que de tant en tant apareix sobre la taula algun numeret dels cecs, que és una rifa, diuen, els guanys de la qual són per a una bona causa, cosa que ens amoroseix la mala consciència.

Tot plegat no evita que estigui convençut que la loteria és una estafa consentida. Una de les contradiccions amb les que visc, com quan menjo un producte amb ingredients impresentables o acompanyo les filles de rebaixes perquè “no tenen res per a posar-se” —malgrat l’armari ple de roba.

Tanmateix, molts matins, una falca publicitària m’agreja l’esmorzar. Un paio amb veu de setciències (ara en diríem ‘cunyat’) m’explica què farà si li toca la loteria: que si dissenyar la seua línia de moda, que si esdevenir un gran advocat… però al final resulta que —oh sorpresa!— l’únic que desitja és “forrar-se” per a viure sense fotre brot, tenir un jet i una mansió. L’eslògan és demolidor: “por muy distintos que empiecen los sueños, siempre acaban igual”, perquè “no tenenos sueños baratos”. Segons el ‘cunyat’ perdonavides tots som uns egoistes ganduls, per molt que ho dissimulem sota el vernís de voler realitzar-nos com a persones.

L’anunci m’arriba a la cuina d’Alcanyís, a punta de dia, tot escoltant les notícies d’una emissora que emet en català via internet. (Què voleu que hi faça! M’agrada sentir el meu idioma en les hores primerenques.) Haureu notat que he transcrit els fragments de la falca en castellà, tot i ser emesos en una ràdio amb tota la programació en català. I és que, al contrari del que fan la immensa majoria d’anunciants, l’empresa “Loterías y Apuestas del Estado” no troba oportú traduir el missatge a l’idioma dels espanyols que escolten la cadena. Com a estratègia publicitària no és gaire eficaç, si tenim en compte que els oïdors que trien aquell dial és possible que ho facin també per la llengua. Si l’empresa fos privada, allà ells; però resulta que la corporació que ens empeny a jugar per a “forrar-nos” és adscrita al ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, és a dir, que forma part del patrimoni de tots els espanyolets independentment de l’idioma que parlem. No sé què pensar. Si ho fan per desconeixement, malament. Si ho fan per desídia, pitjor. No vull creure que ho facin per menyspreu de les llengües no castellanes d’Espanya… A no ser que l’objectiu sigui promoure el separatisme.

Segurament pensareu que el tema de l’idioma és menor, que el dolent d’aquests anuncis és que fomenten la cobdícia, la insolidaritat, l’obtenció de riquesa sense el mínim esforç. I tindreu tota la raó. Però la qüestió lingüística és un element que acaba de dibuixar el model de ciutadà que s’estimula des de l’ens públic: els altres no importen, només jo i el meu propi plaer. Obscenitat pura i dura.

Publicat a El Salto Aragón, n.1, maig de 2017

‘Der Losverkäufer’ (Els venedors de bitllets), de Philipp Schmitz (Düsseldorf 1824-1887)

 

Publicat dins de El Salto Aragón | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

Contestadors

Fa uns anys vaig aconseguir convertir a format MP3 els missatges d’un casset del contestador dels anys 1993-94. Se’m van incorporar de manera automàtica a la biblioteca de l’Itunes, de manera que, de tant en tant, entremig de les cançons que van sonant aleatòriament, apareixen les paraules enregistrades d’aquells dies. Torno a sentir els missatges de festeig de la que ara és la meua dona i els dels amics i familiars que ens feliciten pel naixement de la nostra primera filla. És colpidor també escoltar algunes veus de persones que ja no hi són; veus plenes de salut que ens desitgen llarga vida sense sospitar la brevetat de la pròpia. Em pregunto què deu passar amb els contestadors virtuals dels nostres telèfons. “Bústies de veu”, en diuen ara, però en realitat són forats negres que xuclen els missatges cap al no-res. Els que no som nadius digitals ens hem acomodat a aquesta realitat tan fràgil precisament per això, per què és confortable. Tanmateix hi ha moments en què m’envaeix el vertigen: l’ordinador que no s’engega, internet que no va… I la prestatgeria que s’enfila fins al sostre atapeïda de discos magnetoòptics i CDs als arxius dels quals ja no hi puc accedir.
Al cap de casa, en canvi, hi tenim capses plenes de fotos, de cartes, carpetes amb documents que fa dècades van perdre la vigència. I en les lleixes més altes hi dormen quaderns amb escrits que mai tornaran a la vida, mòmies polsoses que, malgrat tot, mantenen l’esperança vana que seran llegides per nosaltres abans la mort no se’ns endugui.
Molts experts vaticinen que, en pocs anys, tot el sistema de dades digitals esdevindrà obsolet. Fotos, música, pel·lícules, escrits, revistes, llibres… tot plegat engolit per la virtualitat, una assassina meticulosa que ens esborra el record amb contundència i traïdoria. Però no cal patir: també auguren que un dia o altre desapareixerem com a espècie. Em treuen un pes de sobre.
La Comarca, columna «Viles i gents», 12 de maig de 2017

Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari

Amor a primera vista

Potser és una mica exagerat parlar d’amor quan ens referim a l’elecció d’un producte, però una mica d’enamorament sí que hi és.

En els productes d’ús quotidià, de primera necessitat, podríem dir que es crea una relació especial. Ens hi hem acostumat, ens agraden, encaixen en el nostre pressupost, ens acompanyen sense estridències ni sorpreses. Però hi va haver una ‘primera vegada’ en la que vam exercir la nostra llibertat d’elecció i els vam triar. Potser va ser el preu, o l’aspecte, o ens vam deixar aconsellar per algú de la nostra confiança (ara en diríem ‘influencer’). O tot plegat. Després, si van satisfer les nostres expectatives, ja els vam incorporar a la nostra quotidianitat.

Sovint, però, hem de decidir alguna cosa més especial. Potser un producte gourmet per a una celebració, potser un dispositiu tecnològic o una peça de roba per a practicar la nostra afició preferida. Aleshores el preu deixa de ser decisiu i ens sedueix l’aspecte, la presentació, la reputació. En una paraula: la marca. A voltes en deixem endur per marques de prestigi, d’altres desitgem ser diferents i tastar quelcom de més exclusiu, no per car, sinó per ser encara desconegut per la majoria. Un vi d’una zona emergent, un formatge amb una etiqueta atractiva… L’etiqueta, l’embalatge, la presentació: vet aquí el veritable ‘cupido’ entre desconeguts (consumidor i producte). Comprem l’aliment o la beguda però també l’objecte. Aquella etiqueta és una promesa de plaer, l’embalatge ens anuncia que al seu interior hi ha una cosa feta amb cura, amb il·lusió, amb professionalitat. És per això que els productors ens ho han volgut presentar com es mereix. Quan ho consumim a casa ja estem predisposats a què ens agradi. És clar que si després no respon a les expectatives no el tornarem a comprar, però l’oportunitat ja l’ha tinguda… gràcies al disseny de l’embalatge.

La Comarca, columna «Viles i gents», 31 de març de 2017

Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

Empatia i sopa d’all

Darrerament pareix que torna la lògica del que coneixem com a sentit comú. En el posicionament web, per exemple, nostresinyor Google tendeix a premiar els continguts originals (que no són copiats-enganxats d’una altra pàgina) que aporten informació significativa als que la cerquen. Han quedat enrere les tècniques més o menys tramposes a base de paraules clau sense contextualitzar que no feien res més que decebre al “navegant” —decepció que es traduïa en una pèrdua de credibilitat de l’empresa de Mountain View.

Pel que fa al màrqueting i la comunicació, agafen força els mètodes basats en l’empatia, és a dir, en la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre. Aquestes coses les sabem per experiència i intuïció els que estem cara al públic, i per això pot fer l’efecte que tot plegat és com descobrir la sopa d’all. En realitat, però, paga la pena de profunditzar en aquests coneixements i percepcions per extreure’n un sistema de treball que ens sigui útil. En aquest sentit, comença a ser habitual l’ús del “mapa d’empatia” a l’hora de crear una estratègia. És una eina eficaç perquè plasma visualment els elements (sensacions, sentiments, pensaments…) que intervenen en la presa de decisió dels clients. No només les seues necessitats explícites sinó també les que queden latents, per sota de la superfície. Hi ha autors que afirmen que es tracta de tornar a considerar els clients com a persones influïdes per tot el seu entorn (allò de “jo sóc jo i la meua circumstància” d’Ortega y Gasset), i no com un element aïllat que podem encasellar en un ‘segment’ com qui classifica els préssecs segons la mida. Jo personalment tinc una tendència a l’empatia que a voltes és fins i tot excessiva, però que m’ha anat molt bé per a la meua feina. Per a mi l’empatia no és una estratègia, sinó un mètode de treball. Posar-se en la pell de qui ve a l’estudi amb la il·lusió d’un nou projecte és una de les coses més satisfactòries del nostre ofici.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 132, març 2017

Un acolorit mapa d’empatia

Publicat dins de L'Esmolet | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari