Atrapats a la xarxa

Recordo la primera vegada que algú em va preguntar per una cosa anomenada ‘xarxes socials’. No em veig capaç d’esbrinar-ne la data, o sigui que ho deixarem en què fa uns quants anys (en tecnologia, “uns quants anys”, per pocs que siguin, solen ser una eternitat). Vaig dubtar sobre el significat real del concepte. En aquella època el mitjà que coneixia per compartir continguts a Internet eren els blogs. També hi havia els xats, que veia com un recurs dels adolescents per a comunicar-se sense gastar en trucades telefòniques. Facebook i Twitter començaven a sonar com una manera nova de crear una comunitat amb què intercanviar opinions, imatges, notícies, etc., però eren encara noms nebulosos que no s’havien concretat clarament en el meu imaginari.

Un dia em vaig haver d’apuntar a Facebook per organitzar l’homenatge a un antic professor. De seguida vaig trobar-hi persones de les quals feia dècades que no en sabia res. Quina cosa més extraordinària! De Twitter em va costar més d’entendre’n la funció. Tot i la definició de “microblogging” (missatges molt curts per compartir pensaments, sensacions, opinions…) no m’imaginava a mi mateix piulant que estava preparant una truita.

Després van anar apareixent més opcions, algunes per a cobrir «necessitats» noves o connectar col·lectius d’interessos, i d’altres amb la intenció de suplantar les ja existents. Amb la generalització dels telèfons intel·ligents, tot va agafar un altre sentit. Les comparticions podien ser instantànies, ja no calia ser a casa o a la feina, assegut davant d’un ordinador. Avui dia, poques persones del meu entorn són fora d’aquestes xarxes, ni tan sols la gent d’edat. La bona notícia és que això ens ha connectat d’una manera que abans no podíem imaginar. La mala és que hem perdut el control del nostre temps. Amb els mòbils sempre a mà, és fàcil interrompre el que estem fent per a apaivagar el neguit de consultar si hi ha alguna novetat. Hi fem una ullada ràpida només per si de cas. Una frase, una imatge, un titular, un comentari. I un altre i un altre i un altre i un altre… Si res ens crida l’atenció, aturem el polze i ens ho mirem —però no hi perdem gaire estona perquè ens està esperant un tirallonga infinita de missatges. Per acabar-ho d’adobar, és fàcil que se’ns estimuli la necessitat de compartir alguna cosa, com si el món estigués desitjós de rebre la nostra aportació. I ens esmercem a escriure una frase, penjar una foto, enllaçar una notícia o afegir un comentari que ningú no llegirà o veurà molt de passada. Recol·lectarem alguns ‘likes’ que, com un núvol de sucre, se’ns desfaran a la boca. Al final ens quedarà aquell regust que sembla dolç però que en realitat amargueja. I ens adonarem que ens hi hem enganxat molts minuts, massa, sense treure’n res més que la sensació d’haver deixat de fer coses més substancioses, com per exemple descansar.

Vet aquí el significat real de la paraula xarxes: no ens han connectat, ens han atrapat.

(Alcanyís, març-abril de 2018). Publicat a El Salto Aragón n.14, juny de 2018

Foto: Eaters Collective on Unsplash

Publicat dins de El Salto Aragón | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

Fantasmes

Vull parlar de fantasmes —no dels safraners que presumeixen d’allò que ignoren, sinó dels que habiten l’indret nebulós que hi ha entre la nostra percepció i la imaginació.

Transito pels camins esborrats i les carreteres desertes del meu racó de món, sovint en les hores on l’entrellum obliga els ulls a servir-se de la fabulació per a completar el desdibuix de les imatges. Una part de mi espera que, en aquesta bombolla d’espai-temps que és la solitud, s’esdevingui alguna cosa d’extraordinària. He desitjat de tot cor que mon pare se m’aparegués a la vall de Lluna, que s’enfilés a la furgoneta i em digués unes paraules reconfortants. O que, assegut a l’era de la torre de cas de Parisi, a Estopanyà, l’avi Terés m’expliqués moltes coses, per exemple com i quan va morir i on jeuen les seues restes. De moment, però, no he tingut cap revelació que em faci sentir que hi ha alguna cosa més enllà de la meua vista, oïda, olfacte, gust o tacte; ni a nivell religiós ni paranormal. I no és per manca de ganes. M’encisen les històries d’esdeveniments que s’escapen a la realitat: la dona que s’apareix de nit en l’habitació d’una fonda, aquell viatge fora del cos, un somni premonitori, les regressions cap a identitats pretèrites o la visita d’una comitiva espectral al capçal d’un moribund. Totes estes coses i d’altres igualment insòlites me les han explicat persones que m’asseguren haver-les viscut directament. Jo sempre les he volgut creure, igual que he desitjat tenir la certesa que, després de mort, em retrobaré amb els éssers estimats. Però no hi puc fer res, l’escepticisme del ‘si no ho veig no m’ho crec’, se m’apodera sense pietat. Només em queda mirar i remirar fotografies, taques que configuren uns rostres però que no em diuen què hi havia endins aquella mirada, quines cabòries ocupaven aquell cervell. Tantes coses, tantes persones que ja no hi són. Presències que deambulen al meu voltant invisibles, inabastables, impossibles. Fantasmes.

La Comarca, columna «Viles i gents», 15 de juny de 2018

Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , , , , , , | Envia un comentari

Infecció

Fa poc, en un article sobre les teories que calculen la possibilitat que hi hagi planetes habitats a la nostra galàxia, em vaig topar amb un curiós principi de la filosofia científica: el principi de mediocritat. La meua ignorància sobre el món de l’astrofísica i l’astronomia —al qual m’atanso només per pura curiositat literària— em va produir el plaer aquest que s’activa quan descobrim una obvietat. (Vet aquí un altre teorema per a enunciar: el plaer de la obvietat.) Aplicat a l’astronomia, podríem dir que és una evolució del principi copernicà, que afirma que la Terra no és el centre de l’Univers, sinó un astre més entre bilions. Segons aquest argument, el nostre planeta no té res d’especial, no s’hi ha produït cap miracle que hagi permès el desenvolupament de vida intel·ligent. Per tant, la vida extraterrestre evolucionada no hauria de ser un fet excepcional. En resum: no som l’espècie elegida ni res que s’hi assembli. Som fruit de la mediocritat cosmològica. Astres habitats per éssers pensants, n’hi deu haver un bon grapat només a la nostra galàxia.

L’any 1950, el físic italià Enrico Fermi va preguntar-se per què, si la teoria diu que hi ha vida a la galàxia, encara no n’hem trobat cap evidència? Aquesta és l’anomenada paradoxa de Fermi. El principi de Fermi va un pas enllà i sosté que aquesta manca de proves demostra la impossibilitat que existeixin éssers intel·ligents fora del nostre món.

Tanmateix, si mirem la dimensió del nostre sistema galàctic, veurem que la capacitat dels senyals d’arribar a altres planetes habitats és ínfima. Encara que les ones viatgin a la velocitat de la llum, les distàncies són immenses —infinites, si parlem en escala humana. El 1974 es va enviar un missatge dissenyat per Frank Drake (pare de l’equació que calcula quantes civilitzacions podríem trobar a la Via Làctia) i el famós divulgador científic Carl Sagan, on s’explicava amb 1.679 dígits binaris les dades bàsiques de la nostra espècie: el missatge d’Arecibo.

Resulta, però, que el 1936 ja s’havia emès un senyal prou potent per abandonar la nostra atmosfera: el discurs d’Adolf Hitler en la inauguració dels Jocs Olímpics de Berlín. Des d’aleshores, aquelles paraules se’ns allunyen a la velocitat de la llum. O sigui que, si algun dia alguna civilització les intercepta, el primer que sentirà de nosaltres és la veu del Führer parlant de la «inherent inferioritat dels atletes no aris». Afortunadament, és molt poc probable que cap alienígena rebi mai aquest senyal. En el cas que ho fes, és força difícil que esbrini que procedeix d’un emissor intel·ligent (sic). I si al final ho dedueix, hi ha molt poques possibilitats que sigui capaç de descodificar-ne l’idioma. El problema vindrà si una civilització capta les paraules d’en Hitler, sap d’on venen i en desxifra el missatge. Si és capaç de tot això, demostrarà una intel·ligència suprema. Per tant, seria natural que prengués la decisió de fumigar aquest raconet de l’Univers, no fos cas que s’escampés la infecció.

(Alcanyís, març-abril de 2018). Publicat a El Salto Aragón n.13, maig de 2018

Imatge captada per infraroig del Centre Galàctic de la Via Làctia

Missatge d’Arecibo

Publicat dins de Altres | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

‘Vosotros’, ‘ustedes’, ‘sopars’ i ‘cenes’

Aquest Cap d’any s’han afegit a la colla de Torredarques els amics Rosana i Marcelo, amb els seus fills Tigist i Mulatu. Són argentins i fa més de divuit anys que viuen a Espanya, concretament a Madrid. Ens vam conèixer a Addis Abeba, quan vam anar-hi a buscar els nostres fills respectius.
Els vam ensenyar el poble, una mica Morella i fins i tot el centre de salut de Vall-de-roures —res d’importància, tranquils.
Atès que a la petita colla de Torredarques hi ha catalans, va ser inevitable que en el sopar de comiat del 2017 sorgís el tema de la situació a Catalunya. Què hi farem. Però a mi el que em va interessar van ser les converses sobre els nostres respectius dialectes. L’argentí n’és un de molt ric, amb fama (potser merescuda) de ser seductor per la seua cantarella dolça i el seu lèxic peculiar. L’amic Marcelo ens va relatar que quan ell estudiava a Buenos Aires li ensenyaven el mateix espanyol que a les escoles dels seus fills a Madrid. Malgrat això, i com tothom pot comprovar, la modalitat argentina perviu vigorosa i sense rastre d’iberització. «Yo estudiaba ‘tu’ y ‘vosotros’, pero siempre digo ‘vos’ y ‘ustedes’». Vam explicar-li que per estos verals alguns es posen les mans al cap si a l’escola s’ensenya ‘sopar’ o ‘doncs’ en comptes de ‘cena’ o ‘pos’. «No lo entiendo» va dir el Marcelo. Jo tampoc.

Paisatge després del sopar o la 'cena' de Cap d'Any.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 136, gener 2018

 

Publicat dins de L'Esmolet | Envia un comentari

‘Enveja del tractor’

‘Enveja del tractor’
 Mas de Pau, Torredarques (Matarranya). / Carles Terès, 2013

“Lo pagès il·lustrat” era el model masculí que ho petava entre algunes de les meues amigues de joventut (parlo de la segona meitat dels 80). Si havies crescut en un poble i estudiaves gràcies als bancals d’oliveres o el ramat d’ovelles de la família, tenies tots els números per ser el més desitjat. No els faltava raó, a les xicotes. Hi havia alguna cosa d’heroica, en aquell jovent que passava la setmana a ciutat estudiant i, quan tornava a casa, havia de llaurar, collir les ametlles o treure el fem de la granja; sempre amb els ulls al cel o als preus de la llotja de Bellpuig i pregant que els déus els fossin propicis. L’èpica venia acrescuda pel fet de treballar a l’aire lliure, amb els peus al terròs i produint coses imprescindibles per a la supervivència. Em ve a la memòria la imatge del meu amic Toni Llerda al volant del tractor, tapat fins el nas i amb els seus pares al remolc, camí de les olives a punta de dia. A la novel·la de la Marta Rojals “Primavera, estiu, etcètera” hi ha una frase que defineix perfectament aquest concepte: “I mira per on, tots aquests milers d’olivers també m’han vist néixer, m’han posat el plat calent a taula i encara m’han pagat la carrera”.

Tot això, ho explico per mostrar la visió fins a cert punt mitològica que des de ciutat es tenia de la vida als pobles. Parlo en passat perquè darrerament sembla que es vol desprestigiar la gent que viu fora de les àrees urbanes. Potser és per culpa del “procés” a Catalunya —que tot ho contamina— on, segons diuen els que n’entenen, els habitants de les grans conurbacions es decanten pels partits espanyolistes, mentre els de comarques prefereixen les opcions sobiranistes. Jo, conspiranoic de mena, tinc la teoria que tot plegat és producte d’una enveja inconfessada, d’un trauma infantil: ja és hora que els urbanites reconeguin que els estius al poble de quan eren infants són el seu paradís perdut. I el record més amarg, el retorn a la grisor de l’asfalt.

Seguint amb la meua teoria —clarament eixelebrada—, l’invent aquest de ‘Tabàrnia”, a banda d’una collonada, no seria res més que una excusa per fer pujar l’autoestima dels pobladors metropolitans, que tenen la pell ben fina i les arrels molt superficials. Suposo que els “think-tanks” unionistes (ben publicitats i greixats econòmicament) van haver de cavil·lar força per contrarestar la imatge poderosa de famílies galtavermelles donant-se les mans i corrues de “bravehearts” cavalcant els seus tractors. Gràcies a la tasca d’aquestes fundacions, els cosmopolites de pa sucat amb oli (molts d’ells monolingües) poden denominar “tractorians” els habitants de la ruralia mentre xarrupen un castís Ribera del Duero. Això sí, els caps de setmana “en el campo” que no els hi treguin. Ni les viandes a la nevera. Si visqués el mestre Freud segurament ho catalogaria com a “complex d’enveja de tractor”.

Per acabar, no puc evitar de preguntar-me on queden els “tractorians” aragonesos que, per a més inri, tenen la llengua catalana o aragonesa com a pròpia. A veure que en diuen el “think-tanks”.

(Alcanyís, febrer de 2018). Publicat a El Salto Aragón, n.11, març de 2018

Publicat dins de El Salto Aragón | Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari

El bé

Estic immers en la lectura de Vida i destí, de Vasili Grossman, una obra monumental en tots els aspectes. Avanço lentament perquè disposo de poc temps de qualitat per a esmerçar-hi l’atenció que mereix, ja que a cada paràgraf hi ha motiu per a la reflexió.

Grossman se m’apareix lúcid i precís en les seues definicions del feixisme, de la llibertat o del fanatisme. Afirma que l’assoliment del bé és l’objectiu últim de la humanitat. Un concepte tan ampli, però, li suscita moltes preguntes: «Existeix un bé aplicable a tots els éssers, a totes les tribus, a totes les circumstàncies? O potser el meu bé és el mal per a tu i el bé del meu poble, el mal per al teu?». També hi ha l’evolució del concepte ‘bé’ al llarg de la història, atès que coses que abans eren vicis, ara són virtuts i viceversa. En els seus inicis, les religions i els sistemes polítics tenien el bé com a finalitat, però han acabat produint grans mals en milions de persones. I és que Grossman va viure la Revolució Russa, l’evolució del règim comunista, la Segona Guerra Mundial i els grans moviments de masses del segle XX.

Vasily Grossman al front

Vida i destí no es va poder publicar fins el 1980, a Suïssa (feia vint anys de la mort de l’autor), després d’haver eixit clandestinament de la Unió Soviètica en forma de microfilm. M’esgarrifa pensar què hauria significat per a la literatura i el pensament la pèrdua d’aquesta obra.

Els meus avis, coetanis de Grossman, van viure el flagell de dues dictadures i l’ensorrament del somni democràtic de la República. Els pares van patir els anys de plom del franquisme fins ben entrada la trentena. Quan per fi va morir el dictador, la meua generació eixia de la infantesa… Ara, tinc la sensació que rebroten comportaments que creia superats pel progrés moral de la humanitat. Torna la intolerància contra col·lectius de persones, s’apliquen les lleis per a retallar la llibertat d’expressió… Em fa por que les meues filles no acabin vivint en un món pitjor que el d’avui. Diuen que la humanitat fa dues passes endavant i una enrere. Em temo que ara estem en retrocés. Només espero que la passa no sigui massa llarga.

La Comarca, columna «Viles i gents», 23 de març de 2018

Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari

Una història de banderes

És temps de banderes. Vaig per Alcanyís i n’hi ha unes quantes, Saragossa n’és ple, i quan vaig cap a llevant, molts pobles de Catalunya en llueixen en rotondes i balcons.

La bandera és un símbol que aixopluga un col·lectiu de persones unides per una qüestió legal, de sentiments, per interessos, per territori… o per tot plegat alhora.

Per entendre aquest esclat banderer, he volgut fer una mica de memòria sobre la història de l’Espanya que jo he viscut; un resum fruit de la meua experiència personal i sense cap pretensió d’objectivitat ni, déu me’n guard, d’exactitud.

Un cop mort el dictador, els agents polítics van acordar mantenir la mateixa bandera del règim anterior, substituint l’escut de l’àliga de sant Joan pel constitucional actualment vigent. Els partits d’esquerra, doncs, van renunciar a la tricolor de la República, el darrer període democràtic que havíem gaudit els espanyols. Això va fer que, durant dècades, algunes persones de sensibilitat progressista no acabessin de sentir-se còmodes amb la “rojiguada”. D’altra banda, amb l’adveniment de les autonomies, van florir tot de banderes territorials, algunes d’històriques i d’altres de nova factura. (Una bona època per als estudis de disseny.) Van ser uns anys —massa pocs— on pareixia que els espanyols assumíem la pluralitat de manera entusiasta. En recitals i actes públics era normal veure-hi onejar fraternalment les banderes dels pobles d’Espanya, i les llengües no castellanes se celebraven amb alegria.

Amb els 80, la “movida” madrilenya va aparcar la reivindicació per centrar-se en la diversió. Al mateix temps, el 23 de febrer del 81 queia sobre nosaltres el cop d’en Tejero. Vam quedar advertits que tanta diversitat podia emprenyar els que manaven de veres, per això a les Corts van fer un ‘oído cocina’ i, en setze mesos, aprovaven la llei del cafè per a tothom, altrament dita LOAPA, que posà fil a l’agulla per acabar amb tanta disbauxa plural. Poc després aconseguíem ser admesos al club de la Comunitat Econòmica Europea i els diners van començar a ploure’ns. Una altra bandera, color de nit amb estels fent rotllana, que ens aixoplugava. Ja érem rics.

Amb el temps, van evaporar-se el colorisme de la ‘movida’ i les llonganisses que ens arribaven d’Europa per a lligar els gossos. L’eufòria de la diversitat també va fer-se fum i va renéixer —si és que mai havia marxat— el desig atàvic d’uniformitat que tantes «alegries» ens havia donat a les cultures perifèriques. Sabia greu que les llengües pròpies haguessin començat a recuperar els espais de prestigi d’on n’havien estat expulsades feia segles. Van sorgir campanyes i manifestos contra les legislacions favorables als idiomes no castellans, especialment contra la immersió lingüística. Gran part dels votants va tornar a creure que la diversitat era un atac a “lo común”, en comptes de considerar-la un patrimoni digne de ser assumit, estimat i defensat.

I així hem arribat fins aquí, enarborant banderes els uns contra els altres. Al final només ens uniran de grat els banderins de les garlandes de la festa major.

(Alcanyís, desembre de 2017-gener de 2018). Publicat a El Salto Aragón, n.10, febrer de 2018

Publicat dins de El Salto Aragón | Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari

Una dieta saludable

No sé a vostès, però al meu correu electrònic hi arriben cada matí unes quantes causes (Change, Avaaz…) que hauria de signar. Signar significa, si es vol fer com cal, llegir-se bé el què es reclama i, si hi estàs d’acord, incloure el teu nom i decidir si ho comparteixes o no. Haig de confessar que fa temps que ja no me les miro. Abans això em feia sentir culpable, atès que moltes propostes pareixen justes. Però cada dia s’arrengleren a la meua pantalla una pila d’e-mails que em criden «encara no m’has llegit! encara no m’has llegit!». I les desenes que van directament al femer del “no desitjat”, que també cal revisar, ni que sigui de gairell, per si se n’hi ha colat algun de bo. Em passa una cosa semblant amb recursos, ofertes i articles relacionats amb el meu ofici. En rebo tants que la majoria acaben en una carpeta on me’ls guardo —santa innocència— per a revisar més tard. No cal que els digui que rarament, per no dir mai, els revisaré. I això que sé que entre aquells missatges hi ha just allò que necessito per a completar algun dels projectes en què estic embrancat (pertanyo a l’església de la Llei d’en Murphy, per si no ho sabien). Després hi ha tot el que comparteixen “amics” de Facebook o Twitter. Una sopa densa, quasi mineral, d’articles que cal llegir perquè són verament interessants. Ho dic sense ironia.

La informació és poder, ens han dit sempre. I certament ho és, però l’excés aconsegueix just el contrari: que en tinguem el pap ple i que no en càpiga ni una gota més. Els que, a més de ser fidels de la Llei d’en Murphy tenim tendència conspiranoica, ho tenim clar: ens enfiten d’informacions per a què no n’esbrinem la que realment ens importa. És com allò de, si vols amagar alguna cosa, deixa-la a la vista: el lladre no la veurà perquè no s’ho espera.

Malgrat tot, cal perseverar en estar informats, no ens podem permetre no estar-ho. Consumim la mida justa d’aliment provinent de fonts amb Denominació d’Origen i sense greixos saturats. Vet aquí el secret d’una bona dieta.

La Comarca, columna «Viles i gents», 9 de febrer de 2018

Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

Desintegracions

Fa poc vaig assistir a la taula rodona “Dones enfront de la despoblació” que es va celebrar al nostre poble —Torredarques, 81 habitants— organitzada pel consell comarcal del Matarranya.

Les primeres a explicar la seua experiència van ser dones joves nascudes al territori que havien marxat a ciutat a estudiar i a treballar. S’havien decidit a tornar perquè els hi havien ofert una feina que els permetia viure del seu ofici. Una d’elles, en acabar el projecte pel què l’havien contractada, havia fet el camí invers i vivia de nou a la capital, on podia progressar professionalment i els seus fills hi tenien més oportunitats.

Després van parlar dones sense vinculacions prèvies a la zona que havien vingut a treballar-hi o a gaudir de la jubilació com una opció personal. Van enumerar, entusiasmades, el silenci de les nits, el paisatge natural, la bellesa dels pobles… Descripcions certes, però que feien somriure els matarranyencs que es barallen cada dia amb la duresa —física i administrativa— de la ramaderia i l’agricultura i que pateixen la precarietat dels serveis bàsics.

Va arribar el torn de professionals torredarquines que, per conciliar feina i família, havien hagut d’instal·lar-se a la veïna població d’Alcanyís, on tenien a tocar serveis i oportunitats formatives per als fills. Com a contrapunt, vam escoltar també experiències de dones que, tot i treballar a Alcanyís, havien optat per fer cada dia els 30 o 40 minuts de trajecte amb vehicle propi per tal que la família pogués viure al poble.

En un moment donat, la periodista que cobria l’acte —una noia molt jove— va intervenir per afirmar que ella havia tornat només perquè a ciutat s’havia quedat sense feina i que, tan aviat com li fos possible, marxaria de nou.

Van sorgir algunes idees per a pal·liar les mancances de la vida als nostres pobles, però la majoria topaven amb la manca de recursos i la volatilitat dels projectes polítics, sempre sotmesos a l’electoralisme. Sobrevolava la idea que algunes iniciatives públiques només havien servit per a crear uns llocs de treball lligats a la gestió de les pròpies iniciatives i poca cosa més. Va posar-se de manifest que, a l’hora de la veritat, certes administracions asfixiaven amb entrebancs burocràtics les persones que engegaven un negoci, al contrari del que passava en altres països de la UE o fins i tot en autonomies veïnes.

Va haver-hi un moment de tensió quan una de les assistents va recriminar que entre els que venien a viure o a estiuejar al poble, hi havia individus que no s’hi volien integrar, que anaven a la seua i que fins i tot cometien el sacrilegi de no quedar-se a la festa Major. Vaig deduir que, per a ella, integrar-se al poble volia dir desintegrar-se, és a dir, renunciar a les pròpies preferències i inquietuds per fer el mateix que tothom. Vet aquí un dels motius que empenyia la jove periodista a fugir cap a societats potser no tan solidàries, però que et deixaven més marge per respirar.

Cada persona, una història. Cada dona, una esperança.

(Alcanyís, desembre de 2017). Publicat a El Salto Aragón, n.9, gener de 2018

Publicat dins de El Salto Aragón | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

Tapar-se el cap, no el cervell

Com a pare de dues filles, fa temps que tinc curiositat per esbrinar per què tantes dones musulmanes que viuen aquí es cobreixen amb el hijab, mentre els homes van vestits a la manera occidental. Tinc una edat i, tot i que encara queda moltíssim per fer, he vist el progrés que s’ha viscut en l’equiparació de gèneres del franquisme ençà. Per això no puc evitar el temor que això pugui significar una involució en els drets de la dona en un futur proper.

Per a desfer-me de prejudicis, he volgut parlar amb algunes dones musulmanes del meu entorn per a què m’expliquin la seua vivència.

Espira_setembre-2017-_0200-web

Grup d’amigues al castell de Heidelberg (foto ©Carles Terès, 2017)

Recordo la K. de quan venia per casa quan estudiava primària amb la meua filla gran. Era una nena simpàtica, desperta i intel·ligent. M’explica que es va posar el hijab als 16 anys perquè sentia que volia seguir els preceptes de l’Alcorà, que considera la religió perfecta. Em remarca que, en contra del que pensa molta gent, l’Islam no és una religió masclista, sinó que la dona hi és molt valorada. “Per als homes també hi ha indumentària islàmica que han de portar”, assegura. Es lamenta que darrerament ha notat “males mirades, murmuris” que en part entén per causa del terrorisme, tot i que ella no s’atreveix “ni a tocar una mosca”. Diu que “mai no havia escoltat res de la gihad fins que va començar a sortir per la TV”.

S. és una estudiant de 18 anys. El seu motiu per a lluir el hijab és principalment religiós, però remarca que també és una manera d’afirmar la seua identitat, cosa que la fa sentir molt bé. Això compensa les vegades que no s’ha sentit prou respectada. Em comenta que cada dia que surt al carrer amb el hijab és una oportunitat per a què la gent ho vegi com una cosa normal. “Només és un simple vel que tapa el meu cap però no el meu cervell”, rebla.

A. fa pocs anys que va venir del Marroc. És casada i mare de dues criatures. Acollidora, espavilada i dinàmica, li agrada relacionar-se amb persones de fora del cercle dels seus compatriotes. Vaig conversar amb ella i el seu marit una bella estona. També du el hijab per una qüestió religiosa, però no ho sent com una obligació, sinó com l’expressió que és digna de dur-lo perquè fa el bé als seus semblants. M’explica amb vehemència que a la seua ciutat tenia més llibertat perquè ningú li deia res sobre com anava vestida. En canvi aquí sempre surt de casa amb el cap cobert perquè la comunitat musulmana és molt més tradicional. Diu amb ironia que al seu país mai no havia vist tantes ‘haimes’ (comparant la vestimenta amb la tenda dels beduïns) com a Espanya. El marit afirma que això és degut a què la majoria provenen de zones rurals on es mantenen les tradicions d’una manera més estricta.

Tres dones joves del meu entorn que porten el hijab, cadascuna amb la seua visió, però amb el denominador comú de viure la seua religió com una part fonamental de la seua vida, de la seua identitat. Les seues paraules han posat llum sobre les imatges distorsionades pels prejudicis que encara persistien en mi. Conèixer és estimar, certament.

(Alcanyís, octubre-novembre de 2017) Publicat a El Salto Aragón, n.8, desembre de 2017

Publicat dins de El Salto Aragón | Etiquetat com a | Envia un comentari