Un Pulitzer a la tossuderia

Els darrers números de "Temps de Franja"

Els darrers números de “Temps de Franja”

Fa poc va vindre a casa un amic, periodista de professió, a qui fee anys que no veia. Ens vam posar al dia de les vides respectives i de l’actualitat sociopolítica. Quan li vaig ensenyar l’estudi, va fixar-se en la pila de Temps de Franja que tenia a la taula de treball.

—¿Y esto qué es? —va interpel·lar-me.

—Una revista que editan las asociaciones del Aragón oriental.

—Pero veo que está toda en catalán…

—Bueno, supongo que ya sabes que lo que se habla en esas comarcas desde hace siglos es catalán. Lo normal es que si se hace una revista sea en la lengua propia, ¿no?

Quan va saber que TdF s’edita mensualment i sense interrupcions des de l’any 2000, i que té més de 600 subscriptors, no va poder estar-se de mostrar una certa incredulitat. Fa temps que és dins el món de la comunicació i ha passat per mitjans de tota mena i dimensió. Per tant, sap la dificultat de tirar endavant aquest tipus de projectes. Però quan es va quedar parat de veres va ser en sentir que els col·laboradors són voluntaris.

—¡Voluntarios! ¡Durante dieciséis años! Eso, Terés, no me lo creo.

En confirmar-li que era així, va exhortar-me a enviar una candidatura als premis Pulitzer.

—Seguro que os dan el premio, aunque solo sea por cabezones —va bromejar—. Maños hasta la médula…

Tot fullejant-les, va cridar-li l’atenció l’escassedat d’anuncis.

—A ver si lo entiendo. La revista tiene 600 suscritores de pago y unos 1.000 lectores mensuales, personas concienciadas, fieles, que la sienten como algo muy suyo. ¡Es un bombón para cualquier anunciante!

La conversa va seguir per estos camins fins que va virar cap a assumptes més banals. Quan va marxar, em vaig quedar pensarós. Em costava concentrar-me en la revisió de les proves del darrer número de Temps de Franja. Vaig recordar la trucada d’en Josep Galan un vespre de l’any 2000 per exposar-me la idea i animar-me a col·laborar-hi. Aleshores va semblar-me un altre projecte impossible. Al final, ironies de la vida, l’havia sobreviscut. Bona feina, Josep!

La Comarca, columna «Viles i gents», 15 de juliol de 2016



Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

Memòria-ficció

Espigolant records a Torrijos 6 el 1988

Espigolant records a Torrijos 6 el 1988

Els records d’infantesa són falsos records. Una barreja de fotos fixes descontextualitzades i amanides per tot allò que ens han explicat els altres —també propietaris de records ficticis. Malgrat aquesta certesa, alguna cosa ens empeny, als que ens agrada escriure, a recrear aquell paradís perdut.

Els meus primers vuit anys de vida, per exemple, els vaig passar en un pis minúscul (minúscul perquè així m’ho van explicar els meus pares, però jo el recordo gran i confortable) del passatge ca n’Oliva de la Verneda. Nevera de gel, carrers sense asfaltar i la botzina de l’escombriaire avisant-nos per a què baixéssim el cubell i el buidéssim al camió. D’aquest jardí de l’Edèn fangós i rònec, només en tinc records feliços.

Amb vint-i-pocs anys, embriagat de remembrances, vaig escriure uns papers al voltant d’aquesta primera infantesa. D’això en tinc el record ben viu: encara em veig teclejar l’Olivetti ‘Pluma 22’ en un pis compartit del carrer Torrijos, al barri de Gràcia. El paisatge enllà la finestra era un pati interior de parets brutes i roba estesa on, de tant en tant, apareixia el cap d’alguna anciana despentinada. Omplia els folis amb la certesa que havia assolit l’estat de maduració definitiu, allò que podríem anomenar ‘joventut adulta’, és a dir, amb independència econòmica, per precària que fos. Aleshores em semblava que la vida seria així per sempre, que s’allargaria fins a un horitzó de maduresa saludable i lúcida, una maduresa que només em duria canvis superficials: uns quants cabells blancs, unes arrugues amables… Vet aquí un altre recurs literari: el miratge de la immortalitat de quan en tens menys de trenta i ets amo del teu destí.

El fet és que ara, quan rellegeixo les coses que vaig escriure aleshores, no puc evitar una sensació de vertigen. M’he convertit en mon pare i les meues filles són l’adolescent i el jove que vaig ser. En poc temps esdevindré ja els meus iaios —si tot va bé i no hi ha desgràcies. Després quedarà algun record (fals record) de mi i, més enllà, no res. Com si dormís.

La Comarca, columna «Viles i gents», 3 de juny de 2016

El suburbi feliç i enfangat

 



Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

Pellroges amb barret de copa

De menut llegia tebeos de l’Oeste. El western era també un gènere molt freqüent a la pantalla de la tele i als cinemes del barri. De vegades, en aquestes històries hi apareixia un pellroja abillat amb la vestimenta pròpia del seu poble barrejada amb elements d’origen europeu, com copaltes, armilles o sabatots. Aquests «indis» estrafolaris tant podien ser caps de tribus amansides pel whisky com rastrejadors al servei de la Cavalleria. Els rebels, en canvi, anaven mig despullats, lluïen plomes al cap i eren malcarats i amenaçadors. Sempre apareixien al caire d’un turó, alineats i preparats per a l’atac. Tot seguit es precipitaven costa avall, cavalcant uns preciosos cavalls clapats i udolant com animals. Les seues víctimes solien ser les caravanes de colons que es desplaçaven cap a l’Oest, amb famílies de gent bonhomiosa on mai no hi mancava un ancià venerable i, sobretot, una xicota ben plantada, plena de coratge i amb faldilles fins als peus. Els indis s’estaven una estona galopant al voltant de les carretes, disparant a l’aire i xisclant amb excitació, fins que arribava el setè de cavalleria o, millor encara, un genet solitari que amb mitja dotzena de trets increïblement precisos feia una estesa de morts entre els pellroges i enamorava la xicota de les faldilles. I sense despentinar-se.

Malgrat llur posat malèvol i brutal, aquests «salvatges» mantenien una dignitat que era a anys llum dels grotescos personatges del copalta i l’armilla. Per això, quan reproduíem aquelles escenes als descampats fangosos del barri, tots volíem ser els «indios» i ningú els «americanos» (ignorants de nosaltres, anomenàvem ‘americans’ als invasors). L’autenticitat que transmetien els guerrers indòmits era molt més estimulant que la fatxenderia dels cow boys. Els indis «renegats» ni tan sols apareixien en els nostres jocs —ningú hagués volgut fer un paper tan galdós—.

A voltes tinc la impressió que a les nostres terres hi ha massa indígenes abillats amb barrets de copa i armilles. Potser ens cal una mica més d’autenticitat i estima per la nostra manera de ser.

La Comarca, columna «Viles i gents», 22 d’abril de 2016



Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

Immortals

Flors artificials definitivament mortes (©Carles Terès, fossar d'Estopanyà, setembre 2015 )

Flors artificials definitivament mortes (©Carles Terès, fossar d’Estopanyà, setembre 2015 )

He treballat una mica el tema de la immortalitat —concepte potser impossible, atès que diuen que fins i tot l’univers té un principi (el big bang) i tindrà un final. L’he treballat perquè en acabar Licantropia, tot aprofitant l’embranzida grafòmana, vaig iniciar un altre projecte que donava alguna volta al concepte. Com que no sóc immortal ni tampoc ho és la família, vaig haver de desar-lo en forma embrionària de conte per seguir amb la feina que ens dóna per a viure una mica més.

Una de les coses que vaig llegir és que els animals són immortals perquè no saben que es moriran. És una bona definició, que es podria aplicar també als conductors que m’avancen rabents malgrat la línia contínua de la carretera: se senten immunes a la mort —o pitjor encara, no els importa si els altres morim (o quedem tetraplègics) per culpa d’ells.

Però hi ha una altra concepció, la de la memòria. Per això els de poble tendeixen més a la immortalitat que els de ciutat. És allò que diuen que no morim del tot fins que no se’ns oblida. Quan, per exemple, es troben dos individus del mateix poble —no cal que es coneguin gaire— pels carrers d’una ciutat estranya, és fàcil que comencin a rememorar fets i persones que es remunten diverses generacions enrere. Els difunts tornen a la vida, encara que sigui en base a uns pocs fragments de la memòria arreplegats de fonts poc fiables. Una cosa semblant passa a Solaris (Stanislav Lem, 1961), on un oceà intel·ligent crea físicament persones a partir dels records que en guarden els habitants de l’estació d’observació establerta al planeta.

A ciutat, en canvi, la gent hi mor definitivament, es dilueix en la multitud de defuncions que cada dia s’hi escauen. Perduren estrictament en el record de la gent més propera; família, amics, companys. Després es fonen. Cap desconegut els anomenarà si, anys a venir, es creua amb un conciutadà en un indret llunyà. Ni tan sols l’oceà de Solaris els podrà reconstruir.

 Columna «L’esmolet», Temps de Franja 129, abril 2016

Publicat dins de L'Esmolet | Etiquetat com a , , , , , , , | Envia un comentari

Les notícies importants

L'aula dels fets, l'any 1974. Al clatell hi teníem els ulls del Caudillo.

L’aula dels fets, l’any 1974. Al clatell hi teníem els ulls del Caudillo.

Devia tenir deu o onze anys. A classe, un cop a la setmana, ens feien dir les notícies que ens havien impactat. El professor triava la que considerava més interessant, l’apuntava a la pissarra i ens feia treballar-hi.

Recordo com si fos ara el dia que em vaig atrevir, superant la timidesa, a aixecar la mà. Tenia una notícia bomba: lo tio Campanals de Queretes havia mort de sobte. Lo tio Campanals era la viva imatge de la salut: gran, caravermell, de veu poderosa. Cada gest seu irradiava força. Amb paraules titubejants i veu minvant, vaig explicar-ho a la classe. El mestre, el sr. Regué, em va mirar amb els seus ulls estràbics (de fet amb un dels ulls, no sabia mai quin) i va sentenciar: “Eso, Terés, no tiene importancia. Cada dia muere gente común, anónima. Aquí lo que quiero es que me den noticias importantes, de las que afectan a todo el mundo”.

Quina vergonya. Vaig seure, atònit per la resposta. Havia mort l’home més sa que coneixia i no tenia cap importància. Mai més no vaig participar en l’activitat.

Passats els anys, em fa l’efecte que aquella notícia sí que n’era, d’important. Sense proposar-m’ho, havia donat una oportunitat al mestre per a què ens expliqués la fugacitat de la vida, els perills d’una alimentació rica en greixos o vés a saber què. I sobretot m’hauria estimulat a cercar més notícies. Però el senyor Regué estava pastat a l’antiga i ja no estava per a innovar ni empatitzar amb aquella colla de galifardeus.

D’ell recordo també una vegada que jo estava jugant per sota del pupitre amb uns putxinel·lis. En un moment donat, la classe va quedar en silenci. Vaig sentir un calfred al clatell. En tombar el cap vaig descobrir el Regué dreçat darrere meu foradant-me amb la mirada. Em va arrabassar un dels ninots i me l’estampà a la cara.

La pedagogia evolucionava, però. El curs següent ja vaig tenir a un jove mestre d’Alcorisa, el Sr. Miguel Omedas, que va descobrir-me que aprendre era una altra cosa i, sobretot, em va fomentar el gust per escriure. Ves per on, d’Alcorisa va haver de venir el millor mestre que he tingut a Barcelona.

La Comarca, columna «Viles i gents», 11 de març de 2016

Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

Creixement infinit

D’adolescent, quan em va tocar estudiar Malthus, vaig descobrir que al món hi havia massa persones. Descobriment terrible. Sobrava jo? Sobraven els pares? Els xiquets de Biafra? El company de classe malalt de càncer? A la Terra no hi havia recursos per a mantenir-nos a tots. Boscos arrasats, oceans sobreexplotats i empastifats, fonts d’energia que s’exhaurien…

Amb la maduració (la meua), el problema va deixar de preocupar-me. No perquè en trobés la solució; senzillament vaig deixar-me endur per la vida, bressolat per la capacitat humana d’anat optimitzant els recursos per a no col·lapsar el planeta.

A voltes, però, el neguit adolescent m’assalta de nou. L’estiu passat, amb l’onada de calor, imaginava milions d’aires condicionats expulsant bafarades ardents a l’atmosfera, pantans escolant-se pels desguassos les dutxes, espècies extingint-se sense remei, boscos arrasats per a cultivar-hi aliments… Entretant guerres, atemptats i desastres maten la gent a milions. Unes catàstrofes humanitàries que no som capaços d’estroncar, malgrat el progrés material, social i (en teoria) intel·lectual. I no em puc estar de pensar “malgrat totes aquestes morts, les guerres mundials, les epidèmies, continuem essent tants que aviat el món no ens podrà sostenir”.

Però el mantra que ens repeteixen com a solució és creixement, creixement, creixement… Hem de tenir més fills que ens paguin la pensió, l’economia ha de seguir creixent per mantenir la nostra forma de vida. Créixer sense parar fins que no quedi una gota de res, fins que no capiguem dins el vestit (elàstic però limitat) que és el planeta que ens sustenta.

Miro el dia rúfol i la neu que ja s’ha fos. Comprovo si els radiadors funcionen bé —pareix que l’hivern es manifesta per fi— i em penedeixo d’haver reparat un mòbil que comença a estar obsolet en comptes de comprar-me’n un de nou. Les contradiccions continuen. La vida també.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 26, març 2016

Tanca publicitària sobre planificació familiar a Etiòpia  (foto de Maurice Chédel)

Tanca publicitària sobre planificació familiar a Etiòpia (foto de Maurice Chédel)

 

Publicat dins de L'Esmolet | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

‘Time goes by’

Toni Catany

‘Plaza de San Agustín Viejo, Barcelona, 1969’, ©Toni Catany

A voltes al Facebook hi passen coses. Sovint són banals, de foguerada, que t’arrenquen una rialla o un renec d’indignació. Però de tant en tant una imatge se t’infiltra fins el dedins més íntim. Això em va passar en veure una foto d’en Toni Catany que Dolors Miquel havia compartit, amb el títol Plaza de San Agustín Viejo, Barcelona, 1969. Parets escrostonades, brutícia, roba estesa, papers per terra… quina confortable sordidesa. Però el que més em va colpir va ser el xiquet de la bici que apareix a l’extrem esquerre de la imatge: vaig veure’m a mi mateix sobre la petita Orbea de segona mà que m’havien regalat els meus pares. No era jo, és clar, però en certa manera ho era. Em va envair el vertigen.

Quan veig fotos com aquesta, d’una quotidianitat que ja ha desaparegut però que un dia va ser la meua, em sento trasbalsat. És la constatació de la velocitat torbadora que agafa el temps en el seu esmunyir-se’ns entre els dits. Allò que creiem que som, ja no existeix: és passat, imatges exòtiques que, en el millor dels casos, fan somriure els joves —que saben que són eterns.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 25, febrer 2016

Publicat dins de L'Esmolet | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Morir d’èxit

èxit, fracàs

Advertiment explícit a l’entrada del fossar de la Codonyera (©Carles Terès)

Hi ha una màxima —i si no, s’hauria d’inventar— que diu que tot projecte és condemnat a morir per esgotament, per fracàs o per excés d’èxit. Esta darrera opció, aparentment contradictòria, se’m fa evident sempre que ens plantegem de fer una visita a Ikea o Decathlon. No sé a vostès, però a mi em fa una mandra immensa haver d’anar-hi, malgrat que són plens de productes atractius, que transmeten estímuls agradables, que anticipen una experiència il·lusionant i engrescadora —un habitatge bonic i endreçat, una aventura a la muntanya…—. I tot a l’abast de la mà. Potser he perdut la sensació de novetat (ja saben, allò de ‘m’exalta el nou i m’enamora el vell’ que escrivia el mestre Foix). En canvi, davant la perspectiva d’una expedició a qualsevol d’estes grans superfícies, m’envaeix l’angoixa de ficar-me dins un lloc ple de gent, on m’hi estaré més temps del que voldria i on segurament acabaré comprant alguna cosa que, en realitat, no em cal. I el cop de gràcia: les cues a les caixes. No pretenc fer una defensa a ultrança del comerç de proximitat, que, com en totes les coses, n’hi ha de millor i de pitjor, sinó il·lustrar amb un exemple com un model de negoci, si té ‘massa’ èxit i no sap evolucionar, pot acabar col·lapsant-se.

Esta premissa és la que es desprèn també del ‘Principi de Peter’, que afirma que les persones que fan bé la seua feina van ascendint a llocs de major responsabilitat fins que arriben al seu nivell màxim d’incompetència; és a dir, van tenint èxit, van millorant la seua posició professional i econòmica, fins que assoleixen un punt on ja no tenen la capacitat ni la preparació per exercir la tasca que els han encomanat.

El món de la creació també és ple de cadàvers exitosos. Artistes efímers que es cremen en una cançó esbombada fins al fàstic o velles glòries condemnades a autoplagiar-se per a seguir a la cresta de l’onada. Allò del ‘best-seller’ versus el ‘long-seller’.

Potser resultarà que és més difícil gestionar l’èxit que el fracàs.

La Comarca, columna «Viles i gents», 29 de gener de 2016

Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

Fronteres literàries

A voltes tinc la sort d’encadenar uns quants llibres apassionants. Sol ser normal que quan acabo de llegir-ne un que m’ha entusiasmat, el següent té molts números per no arribar-li a l’alçada. Per això, quan s’esdevé una excepció, em plau compartir-ho.

Vaig començar per una recomanació personal d’en Miquel Adam, d’Edicions de 1984: Rebrot, de Jean Giono (1895-1970). Aquesta breu novel·la em va atrapar des de la primera pàgina. No per què hi hagués un enjòlit a resoldre, sinó perquè em va ficar de ple en un paisatge, en la vida pura i essencial (elemental, si voleu) de les persones que l’habiten. No vaig poder evitar piular “Només amb les primeres planes ja se m’ha endut cap a Aubignane i els boscos provençals Si el llegiu entendreu què vull dir.

A continuació, a mode de “dutxa escocesa”, vaig endinsar-me en El diablo en cada esquina, segona novel·la del cambrilenc Jordi Ledesma. Artefacte molt eficaç que t’impedeix desenganxar-te de la trama fins arribar al final. Vaig piular de nou “En tancar el llibre m’he palpat el cos per si m’havia tocat alguna bala perduda”.

Aquesta trilogia la vaig tancar amb assaig —un gènere que, banal com sóc, no acostumo a freqüentar—: La pell de la frontera, de Francesc Serés. En tenia referències molt bones, entre altres, de Temps de Franja. Em va colpir molt, em va capturar. Retrata la realitat (les realitats) de la immigració a les terres del Baix Cinca i Segrià. També pel que fa a la vessant pedagògica, des de l’experiència de l’autor a una aula d’acollida a Olot. L’entorn social i familiar d’en Serés és subjacent per tot el llibre, però en alguns dels capítols emergeix com a protagonista. Tot plegat des del punt de vista personal i intransferible d’en Serés, que en cap moment pretén fer altra cosa que explicar el que veu, el que escolta, les reflexions que això li produeix. És una obra precisa, una mirada “notarial” que transmet el sentiment de l’autor sense explicitar-lo. Cal llegir-lo per copsar no només la societat d’aquelles terres, sinó la condició humana en general. Poca broma.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 128, gener 2016

Rebrot - La pell de la frontera - El diablo en cada esquina

La trilogia literària

Publicat dins de L'Esmolet | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Envia un comentari

Concursos

Tinc una relació complicada amb els concursos. Potser hi pesa el meu escàs instint competitiu, que m’ha fet allunyar, per exemple, de la pràctica dels esports amb guanyadors i perdedors i preferir els reptes personals, sovint solitaris. Tant se val. Suposo que, al capdavall, la vida ve a ser un ‘concurs’ continu entre diverses opcions en què nosaltres en som els jutges i els jutjats.

Ara vull parlar, però, dels concursos del meu ram, el disseny. No em refereixo tant a alguns concursos de cartells on es busca un producte vistós per a un esdeveniment puntual, sinó als que es convoquen per a decidir una cosa tan transcendent com una identitat visual corporativa, coneguda popularment com a “logo”.

El problema ve del concepte equivocat que es té del disseny. Es considera una disciplina més o menys artística, on l’únic que cal és triar el dibuixet que més gràcia fa. Però el disseny gràfic és, en realitat, una solució visual a un problema comunicatiu; per tant, ha d’estar basat en una estratègia. Comunicar és la funció principal del disseny gràfic. Quan l’únic que es busca és una imatge ‘bonica’, ja no parlem de disseny, sinó d’un maquillatge que rarament compleix els objectius de comunicació.

Naturalment, en tots els meus anys de dissenyador, he participat en concursos, ja sigui perquè m’interessava el projecte, perquè s’adreçaven només a professionals, perquè eren remunerats (sí, existeixen) o perquè el tribunal estava qualificat. O tot alhora. També he estat jurat, tot i que en algun cas m’he trobat que jo era l’únic professional i m’ha calgut batallar per a què en el veredicte es tingués en compte la funció comunicativa o, com a mínim, la correcció gràfica (a voltes sense èxit, què hi farem).

No estic en contra dels concursos, en absolut; sovint són la millor manera d’evitar clientelismes i donar oportunitats a noves opcions, però les coses s’han de fer ben fetes, és a dir, amb professionalitat. Com tot a la vida, vaja.

La Comarca, columna «Viles i gents», 11 de desembre de 2015

©Carles Terès

Condemnats a competir

Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari