Verins enverinats

No passa dia sense la notícia que un aliment, que fins aleshores hem considerat nutritiu, és molt perjudicial per a la salut, per al medi ambient o per a tots dos. Amb l’ús de les xarxes socials, la cosa ja se n’ha eixit de mare. Vídeos curts (avui dia tot ha de durar un o dos minut com a màxim) però contundents, amb imatges i infografies esgarrifoses, reforçades per textos i subtítols per si de cas tenim el dispositiu en silenci o no entenem l’idioma. També hi ha eixes amistats que disparen l’alarma quan, enmig d’un dinar, et miren seriosos mentre t’informen que allò que amb tant de plaer estàs assaborint és un bitllet segur cap a una malaltia horrible.

Puc afirmar que a casa mengem de manera saludable, fins i tot, si alguna volta em permeto una incursió pel món dels aliments precuinats, el meu cos protesta. Però ni així estem estalvis: el pa és dolent; el sucre, verí; la sacarina, pitjor encara; l’arròs i la farina, si són blancs, són tòxics; i són perjudicials (si els comprem a un preu assequible en un establiment normal) el pollastre, la vedella, el peix, el porc, les fruites i verdures… Podria omplir un parell d’articles només amb l’enumeració.

Si ens ho prenem a la valenta, acabem deprimits i amb la sensació d’estar desfent-nos per dins, com si aquestes substàncies ens roseguessin les entranyes. Hi ha moments que, en llegir una d’estes notícies, estic temptat de cridar “morim-nos d’una punyetera vegada! tot és tòxic!” i, tot seguit, devorar totes estes coses amb afany suïcida.

No intento banalitzar el fet que hi ha aliments que no són saludables, però penso que tanta insistència acaba tenint l’efecte contrari. Potser la saturació de missatges té aquesta funció: com que tot és roín, no ve d’aquí, i ja no destriem el gra de la palla. És el mateix que quan ens volen fer creure que tots els polítics són iguals: com que tots són corruptes o corruptibles, tant hi fa a qui votis. És una manera d’assegurar-se que tot seguirà si fa no fa com sempre.

La Comarca, columna «Viles i gents», 25 de novembre de 2016

La fruita... la podem menjar? (© Carles Terès 2015)

La fruita… la podem menjar? (© Carles Terès 2015)



Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , , , , , , | Envia un comentari

Llum

Acabats d’eixir de la jornada de conclusions del Fòrum de la Concòrdia d’Alcanyís d’enguany, no ens podem estar de sentir-nos més savis que abans. No perquè haguem adquirit nous coneixements (que també), sinó per haver comprovat que és possible tenir una mirada sensata sobre assumptes que, per algun motiu que se m’escapa, s’han convertit en problemes de dimensions colossals. Mentre escoltava els ponents, pensava que s’ha de ser agosarat per debatre aquí a Alcanyís sobre temes com els béns de l’antiga diòcesi de Lleida o la llengua que parlem el aragonesos de les comarques orientals. De fet Alcanyís, a banda d’estar estratègicament situada entre Aragó, Catalunya i el País valencià, és la ciutat de la Concòrdia (1412) i el bressol de grans humanistes del segle XVI. Difícilment trobaríem un lloc millor per a afrontar aquests temes. I és que la solució és en mans dels qui en tenen una visió sense prejudicis, fonamentada en coneixements sòlids i estan governats pel desig d’entesa.
Fòrums com els de la Concòrdia són un raig de llum entre tanta mesquinesa.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 131, novembre 2016

Castell de la Concòrdia d'Alcanyís (© Carles Terès, 2012)

Castell de la Concòrdia d’Alcanyís (© Carles Terès, 2012)

 



Publicat dins de L'Esmolet | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

Tot esperant la pluja

Posta de sol des del meu balcó

Posta de sol des del meu balcó

Cada vespre, com un regal, el Sol declina enllà de les planes que hi ha per la banda de Calanda, per amagar-se finalment rere les serres terolenques. La finestra que tinc vora l’ordinador és encarada cap al sud-est, per tant no hi puc veure l’espectacle de la posta; però el moment me l’anuncia un raig de llum, una flamerada que travessa la casa per incendiar la paret de l’estudi. No puc estar-me de desviar els ulls per mirar aquell roig impossible. Invariablement abandono la cadira i, amb la Canon a les mans, segueixo el rastre lluminós fins al balcó que s’obre a ponent. Del carrer m’arriben veus, fressa, enrenou de motors diversos, però també la piuladissa frenètica dels pardals que cada matí i cada capvespre es reuneixen als arbres que hi ha a la vorera del davant. Piulen tots alhora, amb entusiasme, com si el cor estigués a punt d’eixir-los del pit. Però el Sol no s’espera, llisca cel avall, i haig d’apressar-me a fer-ne fotografies. Sé que és inútil, que aquella lluentor, aquella amplitud tibant que s’estén al meu davant mai no podrà ser capturada per mi. Malgrat tot, persisteixo a prémer el disparador.

Haig de confessar que espero la pluja, l’espero desesperadament. Que les fonts revisquin i els ametllers deixin de patir; i que torni l’olor de terra humida, el respir del bosc amerat. M’exaspera quan les dones i els homes del temps (quin nom tan estimulant) em diuen, sense dissimular el somriure d’urbanita pixapins, que el “bon temps” continuarà encara un dies, que no es veu cap “empitjorament” de la meteorologia en l’horitzó. Per a ells, “bon temps” significa que podran anar de cap de setmana al camp, quan el que passa en realitat és que la sequera es perllongarà més i més dies.

Tanmateix, aquests minuts en què el sol és una bola vermella i el cel una làmina roent, no puc evitar d’extasiar-me. El desig de pluja s’evapora uns instants.

(El cor i el cap sempre en contradicció. Carpe diem, que deia Horaci.)

La Comarca, columna «Viles i gents», 14 d’octubre de 2016



Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari

Llops

Bon dia!

Bon dia!

A causa de la novel·la Licantropia, amics, coneguts i familiars solen adreçar-me informació sobre llops. Fotos, articles, vídeos… Els llops m’agraden, però mai no n’he estat un expert, ni tan sols un coneixedor mitjà, més enllà de la documentació que vaig aplegar per escriure el llibre i dels documentals que m’empassava d’en Rodríguez de la Fuente.

La transformació d’una persona en animal salvatge varia segons l’entorn. Aquí ens convertim en llop, al nord europeu en ós, a Sud-Amèrica en jaguar i en terres asiàtiques en tigre. Sempre és la fera més ferotge, la que competeix amb l’home al capdamunt de la cadena tròfica, la que li furta el bestiar i amenaça els caminants solitaris. Alhora, llops, óssos, tigres i jaguars ens fascinen per la seua bellesa i el poder que transmeten.

Aquesta dualitat de sentiments és font de discrepància. Per als que hem crescut en un suburbi, on els principals depredadors que ens tocava evitar eren els “quinquis” (Homo homini lupus est), el llop era una criatura magnífica. També era un personatge de les històries que explicaven els avis al poble, aquest poble dels estius feliços. En canvi, les persones que s’han criat en viles lluny de grans conurbacions, amb hiverns de nits inacabables i camps solitaris, senten que el llop és una amenaça. Encara que s’hagi extingit fa moltes dècades. El rastre del terror encara perdura per bancals, masos i boscos, en les paraules dels vells que recorden fets viscuts pels seus pares. La meua dona, torredarquina de soca-rel, sempre em pregunta si aniria pel bosc tan tranquil com vaig ara si sabés que en qualsevol moment pot eixir-me un llop. Jo no sé què dir-li, perquè quan sóc vora l’escalforeta del foc tot és bonic i romàntic, però quan passejo tot sol per la muntanya… això ja són figues d’un altre paner. Sigui com sigui, sempre vaig més intranquil pel metro de Barcelona que pels boscos de la serra. Si un dia m’ix un llop, ja us ho explicaré (espero).

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 29, setembre-octubre 2016

Publicat dins de L'Esmolet | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

Festa major

A principis dels setanta es va fer molt popular el grup la Trinca; potser els primers que van fer música ‘comercial’ en la nostra llengua. Recordo Festa Major, una cançó que va esdevenir un èxit i que descriu l’ambient d’estos dies tan assenyalats. La lletra comença amb un explícit «Alegria, que és festa major…» acompanyada del so rialler d’una banda de vent. L’evocació de l’alegria és tan intensa que fins i tot se m’encomanava a mi, que ja aleshores tendia a la malenconia. Ara, a Torredarques, mentre sec al balcó encarat a la nit del bosc, m’he sorprès taral·lejant-la. Segurament és perquè, al carreró de l’altra banda de la casa, hi ha una festa de taules parades i alegria, on infants i adults comparteixen un sopar de festa major. Un sopar com els que celebràvem a Queretes tots els veïns del carrer algunes nits estrellades d’agost.

M’he anat fent gran, he assolit l’edat ambigua que precedeix la vellesa. D’aquell infant que es divertia amb la festa no en queda gran cosa; un grapat de records. La maduració m’ha suposat un allunyament del gregarisme, innat i necessari per al gènere humà. Només cal revisar la meua genealogia immediata per a constatar que aquesta tendència és recurrent en ambdues branques familiars. No sé si això és gaire bo. Em temo que si n’hi hagués hagut gaires com jo no hauria existit ni progrés ni cultura (que són producte de l’intercanvi d’experiències i coneixements). Fins i tot podria ser que ens haguéssim extingit com a espècie. Afortunadament hi deu haver una força equilibradora —potser la pròpia selecció natural— que fa que els amants de la solitud siguem minoria.

Acluco els ulls. D’un costat m’arriba l’harmoniosa melodia que interpreta el cor multitudinari dels grills. De l’altre les rialles, les converses a plena veu, els crits de la canalla. I jo a l’entremig, satisfet de la felicitat dels torredarquins i gaudint dels sons que em regala la fauna nocturna. Això sí, ben arrepapat a la gandula.

La Comarca, columna «Viles i gents», 26 d’agost de 2016

Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

Un Pulitzer a la tossuderia

Els darrers números de "Temps de Franja"

Els darrers números de “Temps de Franja”

Fa poc va vindre a casa un amic, periodista de professió, a qui fee anys que no veia. Ens vam posar al dia de les vides respectives i de l’actualitat sociopolítica. Quan li vaig ensenyar l’estudi, va fixar-se en la pila de Temps de Franja que tenia a la taula de treball.

—¿Y esto qué es? —va interpel·lar-me.

—Una revista que editan las asociaciones del Aragón oriental.

—Pero veo que está toda en catalán…

—Bueno, supongo que ya sabes que lo que se habla en esas comarcas desde hace siglos es catalán. Lo normal es que si se hace una revista sea en la lengua propia, ¿no?

Quan va saber que TdF s’edita mensualment i sense interrupcions des de l’any 2000, i que té més de 600 subscriptors, no va poder estar-se de mostrar una certa incredulitat. Fa temps que és dins el món de la comunicació i ha passat per mitjans de tota mena i dimensió. Per tant, sap la dificultat de tirar endavant aquest tipus de projectes. Però quan es va quedar parat de veres va ser en sentir que els col·laboradors són voluntaris.

—¡Voluntarios! ¡Durante dieciséis años! Eso, Terés, no me lo creo.

En confirmar-li que era així, va exhortar-me a enviar una candidatura als premis Pulitzer.

—Seguro que os dan el premio, aunque solo sea por cabezones —va bromejar—. Maños hasta la médula…

Tot fullejant-les, va cridar-li l’atenció l’escassedat d’anuncis.

—A ver si lo entiendo. La revista tiene 600 suscritores de pago y unos 1.000 lectores mensuales, personas concienciadas, fieles, que la sienten como algo muy suyo. ¡Es un bombón para cualquier anunciante!

La conversa va seguir per estos camins fins que va virar cap a assumptes més banals. Quan va marxar, em vaig quedar pensarós. Em costava concentrar-me en la revisió de les proves del darrer número de Temps de Franja. Vaig recordar la trucada d’en Josep Galan un vespre de l’any 2000 per exposar-me la idea i animar-me a col·laborar-hi. Aleshores va semblar-me un altre projecte impossible. Al final, ironies de la vida, l’havia sobreviscut. Bona feina, Josep!

La Comarca, columna «Viles i gents», 15 de juliol de 2016

Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

Memòria-ficció

Espigolant records a Torrijos 6 el 1988

Espigolant records a Torrijos 6 el 1988

Els records d’infantesa són falsos records. Una barreja de fotos fixes descontextualitzades i amanides per tot allò que ens han explicat els altres —també propietaris de records ficticis. Malgrat aquesta certesa, alguna cosa ens empeny, als que ens agrada escriure, a recrear aquell paradís perdut.

Els meus primers vuit anys de vida, per exemple, els vaig passar en un pis minúscul (minúscul perquè així m’ho van explicar els meus pares, però jo el recordo gran i confortable) del passatge ca n’Oliva de la Verneda. Nevera de gel, carrers sense asfaltar i la botzina de l’escombriaire avisant-nos per a què baixéssim el cubell i el buidéssim al camió. D’aquest jardí de l’Edèn fangós i rònec, només en tinc records feliços.

Amb vint-i-pocs anys, embriagat de remembrances, vaig escriure uns papers al voltant d’aquesta primera infantesa. D’això en tinc el record ben viu: encara em veig teclejar l’Olivetti ‘Pluma 22’ en un pis compartit del carrer Torrijos, al barri de Gràcia. El paisatge enllà la finestra era un pati interior de parets brutes i roba estesa on, de tant en tant, apareixia el cap d’alguna anciana despentinada. Omplia els folis amb la certesa que havia assolit l’estat de maduració definitiu, allò que podríem anomenar ‘joventut adulta’, és a dir, amb independència econòmica, per precària que fos. Aleshores em semblava que la vida seria així per sempre, que s’allargaria fins a un horitzó de maduresa saludable i lúcida, una maduresa que només em duria canvis superficials: uns quants cabells blancs, unes arrugues amables… Vet aquí un altre recurs literari: el miratge de la immortalitat de quan en tens menys de trenta i ets amo del teu destí.

El fet és que ara, quan rellegeixo les coses que vaig escriure aleshores, no puc evitar una sensació de vertigen. M’he convertit en mon pare i les meues filles són l’adolescent i el jove que vaig ser. En poc temps esdevindré ja els meus iaios —si tot va bé i no hi ha desgràcies. Després quedarà algun record (fals record) de mi i, més enllà, no res. Com si dormís.

La Comarca, columna «Viles i gents», 3 de juny de 2016

El suburbi feliç i enfangat

 

Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

Pellroges amb barret de copa

De menut llegia tebeos de l’Oeste. El western era també un gènere molt freqüent a la pantalla de la tele i als cinemes del barri. De vegades, en aquestes històries hi apareixia un pellroja abillat amb la vestimenta pròpia del seu poble barrejada amb elements d’origen europeu, com copaltes, armilles o sabatots. Aquests «indis» estrafolaris tant podien ser caps de tribus amansides pel whisky com rastrejadors al servei de la Cavalleria. Els rebels, en canvi, anaven mig despullats, lluïen plomes al cap i eren malcarats i amenaçadors. Sempre apareixien al caire d’un turó, alineats i preparats per a l’atac. Tot seguit es precipitaven costa avall, cavalcant uns preciosos cavalls clapats i udolant com animals. Les seues víctimes solien ser les caravanes de colons que es desplaçaven cap a l’Oest, amb famílies de gent bonhomiosa on mai no hi mancava un ancià venerable i, sobretot, una xicota ben plantada, plena de coratge i amb faldilles fins als peus. Els indis s’estaven una estona galopant al voltant de les carretes, disparant a l’aire i xisclant amb excitació, fins que arribava el setè de cavalleria o, millor encara, un genet solitari que amb mitja dotzena de trets increïblement precisos feia una estesa de morts entre els pellroges i enamorava la xicota de les faldilles. I sense despentinar-se.

Malgrat llur posat malèvol i brutal, aquests «salvatges» mantenien una dignitat que era a anys llum dels grotescos personatges del copalta i l’armilla. Per això, quan reproduíem aquelles escenes als descampats fangosos del barri, tots volíem ser els «indios» i ningú els «americanos» (ignorants de nosaltres, anomenàvem ‘americans’ als invasors). L’autenticitat que transmetien els guerrers indòmits era molt més estimulant que la fatxenderia dels cow boys. Els indis «renegats» ni tan sols apareixien en els nostres jocs —ningú hagués volgut fer un paper tan galdós—.

A voltes tinc la impressió que a les nostres terres hi ha massa indígenes abillats amb barrets de copa i armilles. Potser ens cal una mica més d’autenticitat i estima per la nostra manera de ser.

La Comarca, columna «Viles i gents», 22 d’abril de 2016

Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

Immortals

Flors artificials definitivament mortes (©Carles Terès, fossar d'Estopanyà, setembre 2015 )

Flors artificials definitivament mortes (©Carles Terès, fossar d’Estopanyà, setembre 2015 )

He treballat una mica el tema de la immortalitat —concepte potser impossible, atès que diuen que fins i tot l’univers té un principi (el big bang) i tindrà un final. L’he treballat perquè en acabar Licantropia, tot aprofitant l’embranzida grafòmana, vaig iniciar un altre projecte que donava alguna volta al concepte. Com que no sóc immortal ni tampoc ho és la família, vaig haver de desar-lo en forma embrionària de conte per seguir amb la feina que ens dóna per a viure una mica més.

Una de les coses que vaig llegir és que els animals són immortals perquè no saben que es moriran. És una bona definició, que es podria aplicar també als conductors que m’avancen rabents malgrat la línia contínua de la carretera: se senten immunes a la mort —o pitjor encara, no els importa si els altres morim (o quedem tetraplègics) per culpa d’ells.

Però hi ha una altra concepció, la de la memòria. Per això els de poble tendeixen més a la immortalitat que els de ciutat. És allò que diuen que no morim del tot fins que no se’ns oblida. Quan, per exemple, es troben dos individus del mateix poble —no cal que es coneguin gaire— pels carrers d’una ciutat estranya, és fàcil que comencin a rememorar fets i persones que es remunten diverses generacions enrere. Els difunts tornen a la vida, encara que sigui en base a uns pocs fragments de la memòria arreplegats de fonts poc fiables. Una cosa semblant passa a Solaris (Stanislav Lem, 1961), on un oceà intel·ligent crea físicament persones a partir dels records que en guarden els habitants de l’estació d’observació establerta al planeta.

A ciutat, en canvi, la gent hi mor definitivament, es dilueix en la multitud de defuncions que cada dia s’hi escauen. Perduren estrictament en el record de la gent més propera; família, amics, companys. Després es fonen. Cap desconegut els anomenarà si, anys a venir, es creua amb un conciutadà en un indret llunyà. Ni tan sols l’oceà de Solaris els podrà reconstruir.

 Columna «L’esmolet», Temps de Franja 129, abril 2016

Publicat dins de L'Esmolet | Etiquetat com a , , , , , , , | Envia un comentari

Les notícies importants

L'aula dels fets, l'any 1974. Al clatell hi teníem els ulls del Caudillo.

L’aula dels fets, l’any 1974. Al clatell hi teníem els ulls del Caudillo.

Devia tenir deu o onze anys. A classe, un cop a la setmana, ens feien dir les notícies que ens havien impactat. El professor triava la que considerava més interessant, l’apuntava a la pissarra i ens feia treballar-hi.

Recordo com si fos ara el dia que em vaig atrevir, superant la timidesa, a aixecar la mà. Tenia una notícia bomba: lo tio Campanals de Queretes havia mort de sobte. Lo tio Campanals era la viva imatge de la salut: gran, caravermell, de veu poderosa. Cada gest seu irradiava força. Amb paraules titubejants i veu minvant, vaig explicar-ho a la classe. El mestre, el sr. Regué, em va mirar amb els seus ulls estràbics (de fet amb un dels ulls, no sabia mai quin) i va sentenciar: “Eso, Terés, no tiene importancia. Cada dia muere gente común, anónima. Aquí lo que quiero es que me den noticias importantes, de las que afectan a todo el mundo”.

Quina vergonya. Vaig seure, atònit per la resposta. Havia mort l’home més sa que coneixia i no tenia cap importància. Mai més no vaig participar en l’activitat.

Passats els anys, em fa l’efecte que aquella notícia sí que n’era, d’important. Sense proposar-m’ho, havia donat una oportunitat al mestre per a què ens expliqués la fugacitat de la vida, els perills d’una alimentació rica en greixos o vés a saber què. I sobretot m’hauria estimulat a cercar més notícies. Però el senyor Regué estava pastat a l’antiga i ja no estava per a innovar ni empatitzar amb aquella colla de galifardeus.

D’ell recordo també una vegada que jo estava jugant per sota del pupitre amb uns putxinel·lis. En un moment donat, la classe va quedar en silenci. Vaig sentir un calfred al clatell. En tombar el cap vaig descobrir el Regué dreçat darrere meu foradant-me amb la mirada. Em va arrabassar un dels ninots i me l’estampà a la cara.

La pedagogia evolucionava, però. El curs següent ja vaig tenir a un jove mestre d’Alcorisa, el Sr. Miguel Omedas, que va descobrir-me que aprendre era una altra cosa i, sobretot, em va fomentar el gust per escriure. Ves per on, d’Alcorisa va haver de venir el millor mestre que he tingut a Barcelona.

La Comarca, columna «Viles i gents», 11 de març de 2016

Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari