Els meus animals

Encara és fosc quan passo pel davant de la protectora d’Alcanyís. Tan bon punt senten els meus esbufecs, els gossos em saluden. N’hi ha molts; massa. I cada dia penso que quan pugui, en rescataré un, el més lleig, el més vell.

Sempre he estimat els animals des de la convicció que una qualitat atàvica, perduda per nosaltres, els fa forts en la natura i fràgils davant els humans. De menut em podia passar hores immòbil, fascinat per insectes que m’ignoraven o per bestioles que, un cop segures de la meua innocuïtat, seguien fent la seua. A casa no me’n van deixar tenir mai cap. Els pares em deien que tancar-los en un pis era cruel. No obstant, quan vaig trobar-me un periquito pel carrer, ens el vam quedar “perquè si no, es morirà, pobret”.

En els temps de la primera independència —tendra, precària i il·lusionada— vaig conviure amb la Gilda, una gateta negra que els oncles havien rescatat. Ella em va acompanyar en alguns dels pisos que vaig habitar a Barcelona i, finalment, s’avingué a seguir-me quan vaig carregar la Vanette per tornar a l’Aragó. Es van afegir a l’aventura els gats de ma germana —que en aquell temps voltava pel món— Alan i Mau. L’Alan també era negre i gastava un posat majestàtic —potser motivat per la castració que li havien efectuat els anteriors propietaris. La Mau era jove i juganera, i la seva feina consistia en posar a prova la paciència dels altres dos. Amb ells vaig compartir els primers anys aragonesos a Torredarques, a Alcanyís o a les Capçades, on mantenien l’hort i el maset nets de muralls i ratolins. Ara ja són tots morts. La Mau primer, després la Gilda i finalment l’Alan, que va passejar la seua dignitat fins el darrer dia d’agost de 2007, quan ja no podia valdre’s de tan vell. Tenia 21 anys, que equivalen a 101 dels nostres.

Des d’aleshores no hem tingut cap altre animal a casa —tret d’algun moixonet caigut del niu— malgrat les pressions de les filles. I és que m’agraden massa.

Avui volia escriure de gossos abandonats i de bous torturats en públic, però els esperits dels meus animals se me n’han endut les paraules. Potser un altre dia.

La Comarca, columna «Viles i gents», 23 de juny de 2017

La Gilda, a la barana del terrat del carrer Sant Cristòfor, la primavera del 1991



Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

Somnis obscens

No sé a casa vostra, però a la nostra, per Nadal, s’acumulen com per art de màgia un feix de participacions de loteria. Fins i tot, entre les butlletes multicolors, hi treu el nas algun dècim autèntic, comprat sense vergonya en una administració oficial. I posats a confessar, us diré que de tant en tant apareix sobre la taula algun numeret dels cecs, que és una rifa, diuen, els guanys de la qual són per a una bona causa, cosa que ens amoroseix la mala consciència.

Tot plegat no evita que estigui convençut que la loteria és una estafa consentida. Una de les contradiccions amb les que visc, com quan menjo un producte amb ingredients impresentables o acompanyo les filles de rebaixes perquè “no tenen res per a posar-se” —malgrat l’armari ple de roba.

Tanmateix, molts matins, una falca publicitària m’agreja l’esmorzar. Un paio amb veu de setciències (ara en diríem ‘cunyat’) m’explica què farà si li toca la loteria: que si dissenyar la seua línia de moda, que si esdevenir un gran advocat… però al final resulta que —oh sorpresa!— l’únic que desitja és “forrar-se” per a viure sense fotre brot, tenir un jet i una mansió. L’eslògan és demolidor: “por muy distintos que empiecen los sueños, siempre acaban igual”, perquè “no tenenos sueños baratos”. Segons el ‘cunyat’ perdonavides tots som uns egoistes ganduls, per molt que ho dissimulem sota el vernís de voler realitzar-nos com a persones.

L’anunci m’arriba a la cuina d’Alcanyís, a punta de dia, tot escoltant les notícies d’una emissora que emet en català via internet. (Què voleu que hi faça! M’agrada sentir el meu idioma en les hores primerenques.) Haureu notat que he transcrit els fragments de la falca en castellà, tot i ser emesos en una ràdio amb tota la programació en català. I és que, al contrari del que fan la immensa majoria d’anunciants, l’empresa “Loterías y Apuestas del Estado” no troba oportú traduir el missatge a l’idioma dels espanyols que escolten la cadena. Com a estratègia publicitària no és gaire eficaç, si tenim en compte que els oïdors que trien aquell dial és possible que ho facin també per la llengua. Si l’empresa fos privada, allà ells; però resulta que la corporació que ens empeny a jugar per a “forrar-nos” és adscrita al ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, és a dir, que forma part del patrimoni de tots els espanyolets independentment de l’idioma que parlem. No sé què pensar. Si ho fan per desconeixement, malament. Si ho fan per desídia, pitjor. No vull creure que ho facin per menyspreu de les llengües no castellanes d’Espanya… A no ser que l’objectiu sigui promoure el separatisme.

Segurament pensareu que el tema de l’idioma és menor, que el dolent d’aquests anuncis és que fomenten la cobdícia, la insolidaritat, l’obtenció de riquesa sense el mínim esforç. I tindreu tota la raó. Però la qüestió lingüística és un element que acaba de dibuixar el model de ciutadà que s’estimula des de l’ens públic: els altres no importen, només jo i el meu propi plaer. Obscenitat pura i dura.

Publicat a El Salto Aragón, n.1, maig de 2017

‘Der Losverkäufer’ (Els venedors de bitllets), de Philipp Schmitz (Düsseldorf 1824-1887)

 



Publicat dins de El Salto Aragón | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

Contestadors

Fa uns anys vaig aconseguir convertir a format MP3 els missatges d’un casset del contestador dels anys 1993-94. Se’m van incorporar de manera automàtica a la biblioteca de l’Itunes, de manera que, de tant en tant, entremig de les cançons que van sonant aleatòriament, apareixen les paraules enregistrades d’aquells dies. Torno a sentir els missatges de festeig de la que ara és la meua dona i els dels amics i familiars que ens feliciten pel naixement de la nostra primera filla. És colpidor també escoltar algunes veus de persones que ja no hi són; veus plenes de salut que ens desitgen llarga vida sense sospitar la brevetat de la pròpia. Em pregunto què deu passar amb els contestadors virtuals dels nostres telèfons. “Bústies de veu”, en diuen ara, però en realitat són forats negres que xuclen els missatges cap al no-res. Els que no som nadius digitals ens hem acomodat a aquesta realitat tan fràgil precisament per això, per què és confortable. Tanmateix hi ha moments en què m’envaeix el vertigen: l’ordinador que no s’engega, internet que no va… I la prestatgeria que s’enfila fins al sostre atapeïda de discos magnetoòptics i CDs als arxius dels quals ja no hi puc accedir.
Al cap de casa, en canvi, hi tenim capses plenes de fotos, de cartes, carpetes amb documents que fa dècades van perdre la vigència. I en les lleixes més altes hi dormen quaderns amb escrits que mai tornaran a la vida, mòmies polsoses que, malgrat tot, mantenen l’esperança vana que seran llegides per nosaltres abans la mort no se’ns endugui.
Molts experts vaticinen que, en pocs anys, tot el sistema de dades digitals esdevindrà obsolet. Fotos, música, pel·lícules, escrits, revistes, llibres… tot plegat engolit per la virtualitat, una assassina meticulosa que ens esborra el record amb contundència i traïdoria. Però no cal patir: també auguren que un dia o altre desapareixerem com a espècie. Em treuen un pes de sobre.
La Comarca, columna «Viles i gents», 12 de maig de 2017



Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari

Amor a primera vista

Potser és una mica exagerat parlar d’amor quan ens referim a l’elecció d’un producte, però una mica d’enamorament sí que hi és.

En els productes d’ús quotidià, de primera necessitat, podríem dir que es crea una relació especial. Ens hi hem acostumat, ens agraden, encaixen en el nostre pressupost, ens acompanyen sense estridències ni sorpreses. Però hi va haver una ‘primera vegada’ en la que vam exercir la nostra llibertat d’elecció i els vam triar. Potser va ser el preu, o l’aspecte, o ens vam deixar aconsellar per algú de la nostra confiança (ara en diríem ‘influencer’). O tot plegat. Després, si van satisfer les nostres expectatives, ja els vam incorporar a la nostra quotidianitat.

Sovint, però, hem de decidir alguna cosa més especial. Potser un producte gourmet per a una celebració, potser un dispositiu tecnològic o una peça de roba per a practicar la nostra afició preferida. Aleshores el preu deixa de ser decisiu i ens sedueix l’aspecte, la presentació, la reputació. En una paraula: la marca. A voltes en deixem endur per marques de prestigi, d’altres desitgem ser diferents i tastar quelcom de més exclusiu, no per car, sinó per ser encara desconegut per la majoria. Un vi d’una zona emergent, un formatge amb una etiqueta atractiva… L’etiqueta, l’embalatge, la presentació: vet aquí el veritable ‘cupido’ entre desconeguts (consumidor i producte). Comprem l’aliment o la beguda però també l’objecte. Aquella etiqueta és una promesa de plaer, l’embalatge ens anuncia que al seu interior hi ha una cosa feta amb cura, amb il·lusió, amb professionalitat. És per això que els productors ens ho han volgut presentar com es mereix. Quan ho consumim a casa ja estem predisposats a què ens agradi. És clar que si després no respon a les expectatives no el tornarem a comprar, però l’oportunitat ja l’ha tinguda… gràcies al disseny de l’embalatge.

La Comarca, columna «Viles i gents», 31 de març de 2017

Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

Empatia i sopa d’all

Darrerament pareix que torna la lògica del que coneixem com a sentit comú. En el posicionament web, per exemple, nostresinyor Google tendeix a premiar els continguts originals (que no són copiats-enganxats d’una altra pàgina) que aporten informació significativa als que la cerquen. Han quedat enrere les tècniques més o menys tramposes a base de paraules clau sense contextualitzar que no feien res més que decebre al “navegant” —decepció que es traduïa en una pèrdua de credibilitat de l’empresa de Mountain View.

Pel que fa al màrqueting i la comunicació, agafen força els mètodes basats en l’empatia, és a dir, en la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre. Aquestes coses les sabem per experiència i intuïció els que estem cara al públic, i per això pot fer l’efecte que tot plegat és com descobrir la sopa d’all. En realitat, però, paga la pena de profunditzar en aquests coneixements i percepcions per extreure’n un sistema de treball que ens sigui útil. En aquest sentit, comença a ser habitual l’ús del “mapa d’empatia” a l’hora de crear una estratègia. És una eina eficaç perquè plasma visualment els elements (sensacions, sentiments, pensaments…) que intervenen en la presa de decisió dels clients. No només les seues necessitats explícites sinó també les que queden latents, per sota de la superfície. Hi ha autors que afirmen que es tracta de tornar a considerar els clients com a persones influïdes per tot el seu entorn (allò de “jo sóc jo i la meua circumstància” d’Ortega y Gasset), i no com un element aïllat que podem encasellar en un ‘segment’ com qui classifica els préssecs segons la mida. Jo personalment tinc una tendència a l’empatia que a voltes és fins i tot excessiva, però que m’ha anat molt bé per a la meua feina. Per a mi l’empatia no és una estratègia, sinó un mètode de treball. Posar-se en la pell de qui ve a l’estudi amb la il·lusió d’un nou projecte és una de les coses més satisfactòries del nostre ofici.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 132, març 2017

Un acolorit mapa d’empatia

Publicat dins de L'Esmolet | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

El nom de les coses

Viure amb poca cosa (© Carles Terès, 2016)

Eixim de la vila equipats amb roba vella, bon calcer, algun mapa i GPS. Anem a l’encalç de la toponímia, abans no desaparegue per la desmemòria de les noves generacions i per les aberracions de la cartografia oficial. El primer tram de pista s’enfila suaument entre bancals llaurats, en guaret o erms. El terra encara és fangós de la neu i la pluja que ha caigut darrerament. Quan les feixes cultivades retrocedeixen davant els pins, carrasques i roures, ens deturem per a consultar els papers. El cel és tapat d’un gris clar que presagia alguna cosa: potser aigua, potser volves, potser només presagi. Comencem a endinsar-nos per indrets que només hem vist a través de les paraules dels nostres informadors. Els mapes que portem menteixen, callen o distorsionen els noms que de fa segles han fet servir la gent d’ací.

S’acaben els camins dels homes i comencen els que han obert l’aigua, els animals o l’atzar, entre arbres i matolls que s’arrapen al pendís. La bellesa feréstega del barranc de Pardos ens engoleix. No se sent altra cosa que algun rapinyaire que vola alt, un corb que protesta i el rierol que s’esmuny, pletòric, entre roques. L’ull busca, el peu apuntala, la mà tempteja: cos i cervell recuperen una engruna dels instints que ens van fer sobreviure com a espècie quan érem mamífers nus. Som a prop de tot arreu (el mas de Boqueta, el mas d’Omella, el prat d’Aragó…) i, tanmateix, ens en sentim molt lluny. La vegetació ens vigila i no ens diu cap dels seus secrets. (Sap que anem de pas, que som només una presència efímera.)

Cauen gotes quan ja hem passat per algun dels llocs que buscàvem. Hem anotat la posició per a verificar-ho més tard. Cap al nord, un cingle que esberla el bosc ens serveix de referència. Remuntem el vessant fins arribar a una pista per la que fa temps que no deu passar-hi cap vehicle. L’agafem, agraïts —som humans, al capdavall— i emprenem el camí de retorn abans la pluja no es faci forta.

La Comarca, columna «Viles i gents», 17 de febrer de 2017

Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a | Envia un comentari

La història de la teua vida

Fragment de la coberta de 'Story of your life', edició de  Small Beer Press, 2010.

Fragment de la coberta de ‘Story of your life’, edició de Small Beer Press, 2010.

Vaig sortir de veure la pel·lícula Arrival (‘L’arribada’) amb la sensació que m’havien explicat coses extraordinàries. Les crítiques eren encoratjadores, però davant les produccions nord-americanes sempre guardo una certa prevenció —per allò que se’ls hi escapa la mà amb el sucre, l’acció o les cares boniques. En aquest cas tot va quedar eclipsat per l’interès de l’argument i la bellíssima factura.

L’entusiasme em va fer buscar el conte en el què es basa, Story of Your Life, de Ted Chiang. No em facin dir si és millor el llibre o el film perquè tots dos estan resolts amb mestria, cadascun amb els recursos propis del mitjà.

Per a algú com jo, la història té un interès enorme, ja que obre el concepte de comunicació cap a camps que mai no havia sospitat.

Tots els llenguatges humans escrits utilitzen un sistema que representa la parla (glotogràfic). En canvi, els ‘visitants’ de la narració, anomenats heptàpodes, en fan servir un de semasiogràfic, és a dir, que transmet un significat sense que existeixi correspondència entre els seus elements i els sons de la llengua oral. L’escriptura dels alienígenes no es limita a ideogrames o jeroglífics com la d’algunes civilitzacions antigues, sinó que cada símbol o logograma conté la totalitat d’allò que es vol dir. L’adquisició de l’habilitat d’escriure en el sistema dels heptàpodes canvia de manera inimaginable i irreversible la concepció que tenim els humans del temps, del món, de l’existència.

No sé si m’he explicat —és evident que no tinc ni tindré la capacitat comunicativa dels heptàpodes. Només aconsello que vegin la pel·lícula i, si poden, llegeixin el recull de contes que conté La història de la teua vida, de Ted Chiang, on hi ha d’altres perles que els faran sentir un pessigolleig de plaer. (No pateixin: és el símptoma que acompanya l’eixamplament dels límits de la imaginació.)

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 131, febrer 2017

Publicat dins de L'Esmolet | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

Literatura fotogràfica

Onades al cor de Terol (©Carles Terès. Allueva, 2016)

L’espai digital està essent víctima d’una invasió colossal de fotos i vídeos. Confesso que jo també hi contribueixo, a aquesta infecció. Com no tinc temps per a escriure (a banda dels articles que alguns teniu la paciència de llegir), em dedico a copsar les imatges que em sorprenen, generalment detalls minúsculs, banals, transfigurats per una llum insòlita. La llum, ho sap tothom, és la base de la fotografia. Podem passar cent vegades per un lloc i, un dia, la posició del sol o uns núvols oportuns ens ho mostrarà d’una manera nova, excitant, evocadora. Evocació, vet aquí el poder principal de les imatges. No calen paraules —eixes paraules que no tinc temps d’escriure— perquè davant d’allò es desencadenen certes sensacions que produeixen el mateix efecte que la literatura. Però n’hi ha tantes, de fotos, que han perdut la força que podrien tenir. Res de nou en aquesta civilització nostra: l’excés d’oferta n’anul·la l’interès. Malgrat saber que és absurd, no puc estar-me’n de compartir-les. Mai falten amics o “seguidors” (quina paraula més escruixidora) que posen un “m’agrada”, igual que jo procuro fer amb ells. Afortunadament, de tant en tant, entremig de la saturació de les xarxes, hi trobo l’obra de grans fotògrafs, la majoria desconeguts per a mi. Ombres violentes, paisatges urbans, horitzons desolats, rostres que expliquen més que una novel·la de mil pàgines. És aleshores que entenc el que significa tenir talent.

Com he dit al principi, fer fotos és una manera d’escriure. Es pot fer per a consum propi, per a aixecar acta de les cabòries de cada moment i, si s’escau, poder revisar-les més avant. Però quan s’escriu amb el desig de comunicar, d’expressar, de crear alguna cosa que rosega per dins, aleshores no es pot negar que hi ha la voluntat de ser llegit.

O sigui que possiblement continuaré engreixant el ciberespai amb les fotos que omplen els meus calaixos. Ho sento.

La Comarca, columna «Viles i gents», 5 de gener de 2017

Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Envia un comentari

Dits (i fets)

L'alegria dels llicenciats (regiment 'Inmemorial del Rey', caserna Infante Don Juan, Pg. de Moret, Madrid. 10 de gener de 1984).

L’alegria dels llicenciats (regiment ‘Inmemorial del Rey’, caserna Infante Don Juan, Pg. de Moret, Madrid. 10 de gener de 1984).

Les hores s’escapoleixen entre les fibres de la matèria de la que està feta la nostra vida. A voltes ens sembla que s’escolen poc a poc, però és mentida. Només cal mirar enrere i sentir el vertigen dels instants que mai no han de tornar perquè ja no existeixen —si és que mai ho han fet. En situacions desagradables ens fa l’efecte que passen lentes. La mili, per exemple. Tretze mesos en una caserna sota un règim de submissió cega, de jerarquies sense sentit, d’escaqueig, amb rengleres de lliteres rovellades com a únic i desolador horitzó. El temps era sòlid. Rumors i decepcions: quan havíem de marxar en passava alguna que ho allargava uns dies més. I va arribar l’hora en què ens vam vestir de persones i vam fugir del regiment ‘Inmemorial del Rey’ en totes les direccions del mapa d’Espanya. No ens ho podíem creure. El temps, que havia estat un mutilat sense cames, va disparar-se cap al futur, és a dir, fins al moment en què estic escrivint aquest article. Ho recordo i ja no veig els trenta-dos anys que em separen d’aleshores. Tan sols hi ha uns estrips enganxats en l’esbarzer de la memòria amb aparença de vivències, ficcions basades en coses que vull creure que van passar.

El temps ens fa savis, diuen, i potser és veritat, si és que ser savis vol dir aprendre a desconfiar de les persones i de tot allò que generen.

No vull que aquest Esmolet sembli depressiu o amarg. Només passa que alguna cosa s’ha apoderat dels meus dits. I els he deixat divagar sobre el teclat. Dits d’esmolet que han perdut la perícia de fer renéixer el tall, dits d’escriptor que no escriu. Dits que desgasten tecles en comptes d’empunyar alguna eina que produeixi aliment o d’apanyar estris que no funcionen. Dits que recorden coses que no m’expliquen. Algun dia potser les filles o les nétes me’ls miraran com jo mirava els de mon pare malalt, i aleshores els diran aquests secrets que a mi m’amaguen. I qui sap si n’escriuran —les filles o les nétes— unes frases per a no oblidar-ho.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 132, gener 2017

Publicat dins de L'Esmolet | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

«Los de la mulita roja»

Coberta i contracoberta del llibre

Coberta i contracoberta del llibre

Aquest és el títol del nou llibre de la historiadora Encarnita Simoni Riba, coautora, amb el seu marit Renato Simoni, del celebrat treball Queretes. La col·lectivització d’un poble aragonès durant la Guerra Civil (1936-1938). L’obra es subtitula El periplo de una familia durante la Guerra Civil a través de sus cartas, atès que parteix de les més de 70 cartes que l’autora va trobar al fons d’un bagul després de la mort de la seva mare. La singularitat de la troballa rau en què hi havia tant les enviades pel pare des del front com les que la mare li feia arribar des de la rereguarda, a més de les escrites per altres parents. A partir d’aquest fil conductor, assistim a la peripècia de les famílies de casa Verdura i de casa Antolino, que al capdavall s’assembla molt a la que van patir milers de persones en aquells temps convulsos.

La transcripció de les cartes va acompanyada de fragments d’entrevistes i converses amb familiars on explicaven detalls de la vida d’abans, durant i després de la conflagració, algunes d’elles fetes el 1977 per a la investigació sobre la col·lectivitat de Queretes. També ha extret informació de diversos escrits memorialístics d’aquest entorn familiar. Per a ajudar a tenir una visió general de la situació, hi ha 13 quadres intercalats on se’ns informa d’esdeveniments bèl·lics o socials remarcables. Els textos van il·lustrats amb retrats de la majoria dels protagonistes, fotografies dels indrets i reproduccions d’algunes de les cartes i documents, cosa que ens permet penetrar visualment en aquell món.

El llibre és el 6è volum de la col·lecció “Memorias bajoaragonesas” del Centro de Estudios Bajoaragoneses (CESBA). Va presentar-se a la premsa a la biblioteca d’Alcanyís el 7 de novembre. La periodista Maribel Sancho va publicar una interessant entrevista a Encarnita Simoni al Diario de Teruel del 9 de novembre.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 30, desembre 2016

Publicat dins de L'Esmolet | Etiquetat com a , , , , , , , | Envia un comentari