La tristesa de ser català

(Temps de Franja núm.76, columna «L’Esmolet», maig de 2008)
Ara és per l’aigua, ahir per l’Estatut, demà pel finançament… Deu ser
molt cansat, això de ser català. Qualsevol cosa encaminada a
millorar-ne la qualitat de vida (infraestructures, competències…)
serà titllada d’insolidària per aragonesos, valencians o extremenys.
L’Heraldo m’ho corrobora dues voltes per setmana: béns de la Franja,
aigua de l’Ebre… i ni una paraula de la infàmia que ha de suportar el
doctor Artur Quintana per haver dit una veritat diàfana. Potser ho fan per assegurar-se que mai no siga el moment adient per redactar una llei
de llengües. El que acaben aconseguint és
la desafecció mútua: «qué
malos son los catalanes»; «els espanyols no ens volen». Els que som al
mig sentim l’amargor de la lluita inútil, la saliva gastada de tant
mastegar el tema. Em pregunto perquè no passa igual amb Euskadi o
Navarra. Ells tenen el concert econòmic, van a la seua. Hi ha la xacra
del terrorisme, és cert, però a banda d’això mai no he sabut de cap
boicot als seus productes. En canvi els catalans gasten milions en
campanyes per fer-se estimar per la resta d’espanyols, demanen perdó,
abandonen la seua llengua quan imaginen que algú no la parla… I els
immigrants que fan l’esforç d’aprendre el català es troben que tothom
se’ls dirigeix en castellà.

Ser català en una Espanya així és ser cornut i pagar el beure. Entretant,
als aragonesos que parlem català ni ens coneixen a Catalunya ni ens
accepten a l’Aragó. Nosaltres sí que som l’ase dels cops.

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en L'Esmolet. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La tristesa de ser català

Respon a Carles Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *