Ararat (el dolor de ser odiat)

(Temps de Franja núm.79, columna «L’Esmolet», setembre de 2008)
Fa poc vaig veure «Ararat», una pel·lícula d’Atom Egoyan. Tracta el genocidi armeni perpetrat per Turquia l’any 1915. El director canadenc utilitza el recurs de la pel·lícula dins la pel·lícula per mostrar-nos les reaccions dels personatges davant els fets narrats. La figura central és Raffi, un jove ajudant del director, fill d’una professora universitària i d’un presumpte terrorista armenis. És molt interessant veure les diverses maneres d’assumir la tragèdia: els fills i néts de la diàspora armènia, els ciutadans canadencs i fins i tot l’actor d’origen turc que encarna el militar otomà sense escrúpols. Hi ha un moment en què aquest actor qüestiona la veracitat del genocidi en conversa amb el director, magistralment interpretat pel francès d’origen armeni Charles Aznavour. Aquest evita entrar en discussions, la qual cosa indigna en Raffi que, amb la seua joventut, no entén la manca de rèplica. És en aquest moment que Charles Aznavour, amb una mirada trista i cansada, diu: «Saps el que segueix causant tant de dolor? No és la gent que vam perdre, ni la terra. És saber que se’ns odiava tant. Qui era aquesta gent que ens odiava tant? Com poden seguir negant el seu odi i així odiar-nos encara més?» Vaig quedar-me clavat. Em va venir al cap l’Esmolet que vaig escriure el mes de maig «La tristesa de ser català» i, tot d’una, vaig sentir-me també molt trist, molt cansat.

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Ararat (el dolor de ser odiat)

  1. Sesé diu:

    Magistral!!! amic meu, també m’has fet sentir la tristesa i el cansament…

Respon a Sesé Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *