(Temps de Franja
núm.93, columna «L’Esmolet», febrer de 2010)
El títol no indica la meua addicció a aquestes eines de comunicació. De fet, el Messenger ni sé com funciona, i del Facebook en sóc usuari mandrós. En canvi ma filla gran (15) sí que n’és experta, i els fa anar en paral·lel sempre que pot –o sigui, quan la deixem.
El meu “visca!” és per un fenomen que he observat entre els adolescents matarranyencs. El domini del català escrit d’aquest jovent –sobre tot si, com ma filla, sempre han estudiat a Alcanyís– sol ser en el millor dels cassos baix. És la conseqüència de tota una vida d’escolarització exclusiva en castellà. Tanmateix, la llengua oral en les seues relacions –al contrari que a Barcelona, vés per on– ha continuat sent el català. La comunicació a través d’aquestes aplicacions i xarxes socials es fa en un registre que prima la immediatesa i deixa de banda formalismes i convencions. Una mena d’oralitat teclejada. Això porta a prescindir de qualsevol norma ortogràfica, a sintetitzar al màxim cada paraula o expressió. Resultat? Com no cal estar verificant a cada moment si això està ben o mal escrit, es comuniquen en la mateixa llengua que parlen. A mi, que els pocs SMS que envio solen dur fins i tot accents, em feia mal als ulls aquesta escriptura escapçada. Però vaig pensar que si els meus pares haguéssin tingut el Messenger, enlloc d’escriure’s “Querido Ramón” s’haguessin pogut teclejar un “km stas wpo?”.
