(Temps de Franja
núm.94, columna «L’Esmolet», març de 2010)
«La atención será muy buena. La única dificultad quizá será el idioma… ¡Aunque vosotros, los de la Franja ese problema no lo tenéis!». Aquestes paraules ens les va dir la metgessa del Miguel Servet quan ens entregava l’informe per anar a la Vall d’Hebron. Es tracta d’una excel·lent professional, amable i respectuosa que, a més, va fer part de la seua formació a la Vall d’Hebron. El seu perfil, doncs, és lluny dels aragonesos abduïts per la visió catxirulera del món. En aquell moment tenia coses infinitament més importants per preguntar-li que no pas aquesta qüestió. Tanmateix ara, quan fa prop d’un mes que ens hi estem, a la Vall d’Hebron, encara espero que se’m manifesti el temut «problema de l’idioma». Més aviat la llengua vehicular de gran part del personal sanitari sol ser la mateixa que a Saragossa. Això sí, tothom t’entén si els parles català i la gran majoria t’hi contesten amb un bon nivell de dicció i vocabulari.
Aquesta anècdota m’ha desvetllat la melangia que ens posseeix als catalanoparlants. Si per les Espanyes, fins i tot la gent cultivada i viatjada continua considerant els idiomes no castellans una dificultat, estem arreglats.
Aquests dies el tren em porta amunt avall –físicament i mental. Les coses importants desplacen les secundàries, però les cosetes quotidianes són les que ens fan la vida agradosa. Els prejudicis, en canvi, només ens embruteixen.
