Llibres i més llibres

Amb motiu de Sant Jordi, vaig sentir un debat sobre si era millor el llibre electrònic o en paper. Les raons de qui defensava l’electrònic —un economista brillant i mediàtic— eren incontestables: la comoditat de dur tota la biblioteca a la butxaca, l’agilitat de navegació… fins i tot deia que la lectura electrònica era molt més adequada a la manera de funcionar del nostre cervell. Em va semblar una teoria plausible. Però hi havia alguna cosa que em fallava, algun element que anava més enllà de la usabilitat i que fa que continuem llegint llibres sobre paper.

Jo mateix sóc usuari assidu dels llibres electrònics precisament per la comoditat que em reporten. Però malgrat això, els llibres se’ns continuen acumulant per tot el pis. A les prestatgeries, a les tauletes de nit… I a Torredarques en tenim un munt a les golfes, alguns ficats en caixes i d’altres apilats sobre mobles vells o directament per terra, sota una capa de pols.

Quan la filla gran ens visita, es mira les lleixes del menjador i em diu «No sé per què me’n compro si aquí en tenim tants», i pregunta quins li aconsellem. «Este és boníssim, l’has llegit?», «Sí, però no em va agradar gaire»; «I este? Que bé m’ho va fer passar!» Ella l’agafa i se’l mira. «Teniu aquell…?», «Ui sí, el vaig llegir de ben jovenet; a veure si el trobem… ». I el trec del prestatge, li passo la mà per la coberta, el fullejo. La meua memòria és curta, però cada volum m’encomana la sensació que em va fer viure, fins i tot quan no en recordo clarament l’argument. Els llibres de terror, per exemple, em traslladen a les nits d’estiu de Queretes, als udols de gos que presagiaven morts impensades. D’altres se m’emporten al taller d’esmolar, a la pausa d’havent dinat, amb l’olor del ferro calent i l’enrenou a l’altra banda de la persiana metàl·lica. Cada llibre m’explica no solament la seua història, sinó els moments que vam compartir, encara que sigui d’una manera evanescent. Al final serà per això: guardem els llibres ja llegits perquè, quan els retrobem, tornem als camins que en el seu dia ens van fer recórrer aquelles pàgines.

La Comarca, columna «Viles i gents», 27 d’abril de 2018

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Viles i Gents i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *