Ni pa, ni vi: demagògia

(Aparegut a Temps de Franja, columna «L’esmolet», el juny de 2006)

Quan en Bassas va anunciar en Marcel·lí al seu programa, vaig pensar: “quedarà bé amb els oients, donarà llargues a la llei de llengües i poca cosa més”. Al cap de poc, sorpresa: Va nuar-se ben fort el catxirulo i va començar a practicar l’esport nacional (perdó, regional): el “fot-li, que són catalans”. D’aquesta manera, els seus assessors d’imatge (sóc ingenu i confio que no li va eixir del cor, sinò dels despatxos dels tècnics) van esborrar-li el pecat original de ser catalano-parlant. I en terreny enemic!

[@more@]

Va començar reclamant les obres de la Franja (suposo que per dur-les a a l’ombra de Torreciudad, ben lluny de l’esmentada Franja), va seguir amb el tema de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i va acabar recordant els greuges aquells de l’aigua de quan jo era adolescent. I la llei de llengües? Oblidem-nos-en. Com a colofó va acusar als catalans de menysprear la intel·ligència dels aragonesos.
Al dia següent va parlar en Francesc Serès, més que indignat per les paraules d’en Marcelino. Aragó està en peu de guerra per les 113 obres (que si fossin a un museu de Nova York o Madrid no produirien cap rebombori) i, en canvi, se’ls en fot el patrimoni cultural que són el català i l’aragonès. En paraules d’en Serès, som una nosa, una pedra a la sabata.
Em va produir una gran tristesa, sentir el nostre president. Va ser la constatació que, per guanyar unes eleccions a l’Aragó, s’ha d’acabar baixant als inferns de la demagògia.

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *