Camins de ferradura

(Aparegut a Temps de Franja, columna «L’Esmolet», el novembre de 2006)

M’ajupo vora el passant del barranc per nuar-me la bota. Quan m’incorporo, veig en José amb una galleda penjada del braç. “Déu-vos-guard”, em diu en barceloní. Tot seguit, treu un bolet groc del poal i me’l mostra. “Però açò és un mata-parent!” Li dic. “Sí”, replica, “però és dels que no en maten, de parents”.

[@more@]La conversa amb ell m’apassiona. Tanmateix avui tinc pressa, aviat fosquejarà i vull donar una bona passejada. “Ja has vist el que han fet al camí?” Es refereix a la senda que ressegueix el curs del barranc de Torredarques. “Han començat a obrir una pista. El camí de ferradura se’ns torna camí de tractor. És el signe dels temps”. “Així podran passar-hi els bombers”, contesto. Endevino els ullets burletes rera unes ulleres de sol que devien ser moda quan la Gimpera regnava al Tusset street.
Camins de ferradura, solituds violades. Barranc avall hi ha els horts que ja no ho són. Prats d’herba ufanosa, esbarzers impenetrables. En José i quatre o cinc més encara mantenen uns pocs retalls de verger.
Segueixo el meu camí per la nova i cruixent pista. Passen els anys, muden les coses fins i tot en aquests indrets amagats. Una altra batalleta per als meus néts: “Abans això era un caminet que només es podia fer a peu”. Ells ni m’escoltaran. Hi passaran amb bicis, quads o vès a saber. Si ho volen, però, sempre hi trobaran aquell bancalet ben pla, clapa de sol enmig de la boscúria.

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *