Interculturalitat

(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 27 d'abril de 2007)

En algunes localitats aragoneses hi ha iniciatives encomiables per acostar la diversitat cultural a la població. Viuen entre nosaltres romanesos, marroquins, capverdians, senegalesos… un univers magnífic que ens pot permetre conéixer cuines, llengües, cançons, contes. Cultures que eixamplen la nostra perspectiva i ens millora com a persones. Respectar és entendre, i per entendre cal conéixer. Aquest corrent, a més, és en les dues direccions: els nouvinguts se senten valorats i, per tant, els és més fàcil acceptar els nostres costums.
Aquestes iniciatives tenen una mancança: a les escoles i centres culturals de tot l’Aragó no es fa pràcticament res per conéixer els aragonesos de llengua catalana i aragonesa. Un exemple a seguir és el d’una escola d’educació infantil de Madrid, on una mestra explica contes en català als xiquets. Professorat i pares estan molt satisfets amb l’experiència. I els nens diuen que no tenen cap problema per entendre els contes perquè les paraules s’assemblen molt. Aquesta escola madrilenya, Ágora, ha fet bandera de la integració i multiculturalitat.
Portem trenta anys d’Estat de les autonomies i aquesta iniciativa és una excepció per trencar el desconeixement secular entre els diversos pobles d’Espanya. Internet està ple de fòrums on es multipliquen els missatges blasmant els catalans perquè s’obstinen a parlar català. La majoria d’ells són jòvens, educats en democràcia.
A l’Aragó, tots sabem què passa amb les llengües aragoneses no castellanes: sense nom al flamant nou estatut, sense consideració, sense cap reconeixement oficial. Per això convindria que, en les jornades d’interculturalitat que es fan a la nostra Comunitat, ens inclogueren també als “indígenes” aragonesos. Potser així els nostres conciutadans ens coneixerien una mica i, en consqüència, ens respectarien. Fins i tot s’animarien a demanar als nostres governants que, per favor, no deixin perdre aquesta riquesa patrimonial que són el català i l’aragonès.

[@more@]

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Interculturalitat

(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 27 d'abril de 2007)

En algunes localitats aragoneses hi ha iniciatives encomiables per acostar la diversitat cultural a la població. Viuen entre nosaltres romanesos, marroquins, capverdians, senegalesos… un univers magnífic que ens pot permetre conéixer cuines, llengües, cançons, contes. Cultures que eixamplen la nostra perspectiva i ens millora com a persones. Respectar és entendre, i per entendre cal conéixer. Aquest corrent, a més, és en les dues direccions: els nouvinguts se senten valorats i, per tant, els és més fàcil acceptar els nostres costums.
Aquestes iniciatives tenen una mancança: a les escoles i centres culturals de tot l’Aragó no es fa pràcticament res per conéixer els aragonesos de llengua catalana i aragonesa.

[@more@]Un exemple a seguir és el d’una escola d’educació infantil de Madrid, on una mestra explica contes en català als xiquets. Professorat i pares estan molt satisfets amb l’experiència. I els nens diuen que no tenen cap problema per entendre els contes perquè les paraules s’assemblen molt. Aquesta escola madrilenya, Ágora, ha fet bandera de la integració i multiculturalitat.
Portem trenta anys d’Estat de les autonomies i aquesta iniciativa és una excepció per trencar el desconeixement secular entre els diversos pobles d’Espanya. Internet està ple de fòrums on es multipliquen els missatges blasmant els catalans perquè s’obstinen a parlar català. La majoria d’ells són jòvens, educats en democràcia.
A l’Aragó, tots sabem què passa amb les llengües aragoneses no castellanes: sense nom al flamant nou estatut, sense consideració, sense cap reconeixement oficial. Per això convindria que, en les jornades d’interculturalitat que es fan a la nostra Comunitat, ens inclogueren també als “indígenes” aragonesos. Potser així els nostres conciutadans ens coneixerien una mica i, en consqüència, ens respectarien. Fins i tot s’animarien a demanar als nostres governants que, per favor, no deixin perdre aquesta riquesa patrimonial que són el català i l’aragonès.

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *