(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 22 de juny de 2007)
Fa temps que vull escriure al voltant dels sentiments que desperta el futbol. És una cosa de difícil explicació perquè està mancada de tota lògica. I si em costa tant d’entendre és precisament perquè jo n’estic afectat. No sóc un gran seguidor, no sóc soci, no vaig al camp ni em compro diaris esportius, però segueixo les peripècies del “meu” –què ridícul sona el possessiu– equip, m’envaeix l’eufòria quan guanya i em deprimeixo si perd.
N’he viscut de tots colors, com tots els aficionats, i sempre, tan si “hem” guanyat com perdut, m’he preguntat perquè coi m’afectava una cosa sense cap conseqüència visible en la meua vida.[@more@]Potser es podria comparar a la pertinença a una fe. La diferència és que el creient aplica unes normes de vida i creu en una transcendència espiritual. El seguidor d’un club de futbol no. Això sí, els moments de comunió amb els “correligionaris” són totalment equiparables a l’èxtasi dels creients. Tinc records memorables de finals viscudes davant la tele, amb una colla d’amics o en una penya on no hi coneixia pràcticament ningú. I és que les sensacions d’un afeccionat, malgrat la seua irracionalitat, són potents i profundes. Gent de tota condició cultural i econòmica s’agermana en aquest sentiment en aparença insubstancial. Es trenquen barreres, s’estrenyen complicitats inimaginables en qualsevol altra situació.
Potser el secret és que, quan van mal dades, te’n pots desentendre. Al capdavall després d’una mala ratxa, sempre n’acaba venint una de bona. No hi ha res irreparable. Avui perdem, demà guanyarem. I la vida continua sense modificacions. Adrenalina sense risc, sensacions fortes sense cost.
En fí. Per més voltes que hi doni, no en treuré l’entrellat. Ho deixo pels sociòlegs o, millor, pels tertulians aquests casposos que competeixen per veure qui la diu més grossa.
