Els últims belgues

(Publicat a La Comarca, el 5 de setembre de 2008)
Vaig
llegir amb interès la sèrie de reportatges de La Vanguardia sobre el
conflicte lingüístic belga. El que em va resultar més estimulant va ser
el dedicat a la minoria alemanya (75.000 persones) que habita una
petita franja als Cantons de l’Est. El curiós del cas és que, enmig de
l’enfrontament entre valons i flamencs, els germanòfons no
s’identifiquen amb cap dels dos, però es senten més belgues que ningú.
Segons la responsable de l’oficina de turisme de Saint Vith, «Som els
més privilegiats dels belgues. No tenim conflictes lingüístics, ans al
contrari, gairebé tothom parla diversos idiomes» i una botiguera
lamenta que «són ells els que no volen parlar la llengua de l’altre».


Aquesta
comoditat d’una minoria lingüística dins un país amb altra llengua
dominant només pot assolir-se si els compatriotes l’accepten i
respecten tal com és. Això vol dir assumir-la com a pròpia, atès que és
un bé comú –com el paisatge, com l’arquitectura. Si els membres de la
minoria es senten volguts dins el país del qual en formen part, la
convivència és cosa feta.


L’altra actitud,
la que se sol adoptar al nostre Aragó –i a Espanya en general–, és
rebutjar la diferència. Fan sentir els catalanoparlants aragonesos que
la seua llengua és inferior, que no serveix per a res, que provoca
conflicte… i que pel fet de parlar-la són menys aragonesos. I
l’anomenen despectivament xapurreau o amb denominacions tan localistes
que la fan inútil més enllà del terme municipal. L’objectiu és que
acabin rebutjant-la, que no la transmetin als fills, que l’amaguin tan
endins que acabo per ofegar-se. Si algú fa una passa endavant per
defensar-ne la dignitat, se l’acusa de «catalanista», i si en fa dues
se li presenta un feix de querelles que, això sí, acaben arxivades per
absurdes.



Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *