“Fàbrica de fer catalans”

(Publicat a La Comarca, el 15 de maig de 2009)
Vaig llegir aquesta frase a l’article d’en Baltasar Porcel “La
inmigración y la fortaleza” publicat a La Vanguardia (07/05/2009).
L’autora de la definició és la demògrafa Anna Cabré, tot contestant la
pregunta que se li fa en una entrevista (l’Avenç 345, 04/09) «Què és
Catalunya?». La resposta és clara: «Una fàbrica de fer catalans, doncs
el nostre factor hereditari és menor que el d’allau i conjunció de
col·lectius». La prova vivent d’aquesta afirmació és el propi president
de la Generalitat, l’únic d’una comunitat autònoma que ha nascut en una
altra. Des de fora sovint s’intenta mostrar una realitat molt diferent,
d’enfrontament i conflicte. Per adonar-se de la distorsió només cal
anar a Catalunya i passejar-s’hi. La tan criticada –des de fora–
immersió lingüística ha aconseguit que la llengua pròpia del territori
sigui coneguda per tothom, sense perdre competència –com demostren
tossudament les dades– en castellà, l’altra llengua oficial. En altres
llocs s’ha optat per dividir la població amb els resultats que
coneixem: al País Valencià la llengua pròpia retrocedeix a gran
velocitat i a Euskadi s’han creat dues comunitats. La mala imatge que es
té de Catalunya a la resta de l’estat resulta incomprensible pels que
hi viuen o hi hem viscut. Hi ha coses bones i no tan bones, com a tot
arreu, però un territori que ha rebut una tan gran immigració i que ha
estat capaç de seduir-ne la immensa majoria fins integrar-los mereix,
com a mínim, una mirada encuriosida i sense prejudicis.
Des de la Franja patim sovint la visió distorsionada que es té de
Catalunya. El fet de compartir-ne la llengua ens fa culpables. De què?
No ho sé. Potser de no haver perdut, al contrari que la majoria, un
tret d’identitat del ser aragonès: la nostra llengua catalana.

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *