L’edat i les cançons

(Publicat a La Comarca, l’11 de setembre de 2009)
 Aquest agost
m’ha permès compartir una mica més de temps amb la meua filla gran. Ja
és a l’adolescència, la qual cosa suposa rebel·lió contra tot allò que
ve dels pares. Per això s’agraeixen aquests moments de calma en què no
cal estar negociant-t’ho tot. Per exemple, els viatges d’Alcanyís a
Torredarques, quan la perspectiva de la festa major tot ho endolceix.
Poso música, generalment d’aquests grups joves que empren el català a
les seues composicions. Em meravella constatar com, malgrat el retrocés
social de la nostra llengua, hi ha aquests músics que fan cançons d’una
qualitat tan insultant. Em meravella també, però negativament, com són
absolutament ignorats pels mitjans de més enllà del Principat. Com si
no existissin. Com si no fossin espanyols.

Però bé, aquest
article té un objecte més personal que la repetitiva reivindicació
cultural. Algunes d’aquestes lletres de Sanjosex o Manel descriuen un
món que m’evoca situacions viscudes, abocant-me irresistiblement a la
nostàlgia. Tanmateix, quan remuntem la Vall de Lluna i veig ma filla de
quinze anys al seient del costat, em ve tot el pes del DNI al damunt.
El meu temps ha passat, navegant a tot drap cap a la cinquantena. En
canvi allà hi ha l’adolescent que és a les portes de viure allò del què
parlen les cançons. D’aquí molt poc sentirà el cansament de “les
mitgeres al descobert” de Barcelona i s’encaterinarà d’algun estranger
d’accent estrany i “castellà sorprenentment fluid”.

Més enllà del
trencall de la Sorollera es veu la bola de foc del ponent atenyent les
carenes del Maestrat. La vida segueix, i com diu en Desideri en un bell
poema,

«Elles viuran per mi

i els seus fills, si és que en tenen,

viuran per mi i per elles».

Tweet