De melons i de préssecs

(La Comarca, columna «Viles i Gents», 28 de gener de 2011)

L’any 2005 vaig escriure en aquesta columna «Préssecs», estranyat per la incapacitat d’alguns opinadors per entendre els espanyols que no volen renunciar a la seua cultura pròpia. Concretament feia referència a un article, publicat en aquest periòdic, que deia que les persones no som préssecs amb D.O. Ara he tornat a llegir-ne un amb títol de fruita, aquesta vegada més grossa, ridiculitzant la iniciativa que els senadors hagin fet servir la llengua pròpia de les seues comunitats a la cambra de representació territorial. Donant per fet que els que escriuen aquestes coses s’estimen Espanya, se’m fa difícil d’entendre perquè els molesten tant les cultures no castellanes. En una Espanya ideal, el govern central vetllaria per la promoció de totes les seues llengües. Ara, en canvi, la seua funció pareix la de vigilar que la llengua més poderosa de totes, una de les més parlades al món, mantingui una posició de privilegi respecte a les altres. Això és degut, suposo, a la matriu castellana de la formació d’Espanya. Potser en el subconscient de l’espanyol monolingüe hi ha encara un conqueridor que dóna per fet que la seua manera d’entendre el món és l’única vàlida. Tot el que fan els altres –encara que siguen conciutadans seus i ajudin al manteniment de l’Estat tant o més que ell– li pareix ridícul o directament intolerable. Entretant es va eixamplant una esquerda d’incomprensió que, si ningú no hi posa remei, pot acabar amb aquesta Espanya que tant diuen estimar-se. I, com diu Suso de Toro en un molt recomanable article (El País, 8/8/2010), «Si los catalanes se van, ¿qué España nos espera a nosotros? Pero vivir bajo la ideología del nacionalismo cañí también será insoportable para muchas otras personas por toda España que no tolerarán retroceder a la época de pan, fútbol y toros. Una, grande y libre de catalanes,vascos y demás ralea. Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian pero otros los necesitamos. Una España sin ustedes será definitivamente insoportable».

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *