Una conversa a la piscina

La Comarca, columna «Viles i gents», 31 d’agost de 2012

Fa calor. Ajaguda a la gandula, la jubilada intenta avançar en la lectura d’un best-seller. Vora seu un matrimoni vigila les evolucions de la filleta.
—¡No te acerques al agua! —fa la mare.
—No patixques tant, que jo la controlo —la tranquil·litza el marit.
És una altra de les parelles que, tot i parlar en català entre ells, han decidit fer-ho en castellà amb els fills.
—Per què no li parleu com natros? —pregunta la lectora distreta.
El matrimoni es mira i arronsen els muscles.
—I què més dóna? —fa el marit— Total, el castellà l’entén tothom.
—És que no volem que tingue problemes a l’escola. La mestra mos ha dit que millor que li parléssem castellà… —diu la dona.
La del llibre mira al seu voltant i constata que no són els únics que segueixen estes directrius tan poc pedagògiques. Entre els matrimonis mixtes i els que no volen «problemes», són majoria els que s’adrecen en castellà als fills.
—Si la cosa seguix així, d’aquí a poc ningú farà servir la nostra parla —insisteix la dona.
—No dona, no. Ací sempre s’ha parlat i es parlarà, el xapurriau —diu el marit amb l’aplom de qui té les coses clares.
—Vols dir…? —fa la jubilada una mica fatigada pel tema—. No crec que de grans, la vostra xiqueta i tots eixos menuts, es passon a la nostra llengua per art de màgia. Veig més fàcil que els pocs que sí que la pàrlon l’abandónon perquè no els valdrà per a res.
El pare s’aixeca de cop i agafa la nena, que s’havia acostat massa a la piscina.
—¿Qué te ha dicho mamá? No pases la valla, que te puedes caer al agua —la renya.
Torna al llibre, però les lletres li ballen davant els ulls. De fons, el xipolleig dels banyistes i els crits de la canalla, tots en un castellà monolític.
Les orinetes sobrevolen el recinte, a l’espera del seu torn per abeurar. «D’ací deu o quinze anys no en quedarà cap, d’orineta —pensa la lectora de best-sellers—. Només ‘golondrinas’».
I sent com si el món s’anés pansint sense remei: fent-se petit, eixut i mooolt avorrit.



Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Viles i Gents i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *