Presentació de «Licantropia» a Torredarques: Introducció d’en J.A. Carrégalo

[Aquesta és la introducció que va fer-me l’amic i company Carrégalo a la presentació del llibre a Torredarques, el 25 d’agost de 2012]

Carregalo_presentant
En Carrégalo llegint la llegenda de la punta de la Camiseta

Amigues i amics de Torredarques; amigues i amics que mos acompanyeu: bona vesprada.
Esta tarde tenim la fortuna de presentar la novel·la Licantropia, primera obra individual en volum del nostre amic Carles Terès.
Vaig tindre oportunitat de llegir la novel·la, com aquell qui diu quan acabave d’eixir del forn, abans de ser presentada a cap premi. Quan la va acabar, lo Carles em va fer la confiança d’enviar-me-la per a qué li donara la meua opinió. I tos puc dir que em va apassionar tant que la vaig devorar en pocs dies. I li vaig respondre al Carles que m’havie agradat moltíssim i que li augurava un futur molt prometedor. Los aconteiximents posteriors han vengut a donar-me la raó ja que la novel·la ha segut premiada.
Al dia d’avui me l’hai llegit tres voltes, i puc afirmar que Licantropia és una novel·la molt treballada, amb una trama argumental novedosa, narrada amb un llenguatge de nivell, certament elegant però entenedor en tot moment. Alguna volta li hai comentat al Carles que, al meu entendre, és posseïdor d’un gran talent literari. I amb l’obra Licantropia m’ho confirme, ja que, a més de l’alta qualitat literària, domine amb mestria la tècnica narrativa i descriu amb una gran traça los escenaris, les escenes i els personatges (i de manera molt particular la seua psique). A més, los diàlegs i l’acció són àgils i mantenen la tensió en tot moment. I l’autor controle i presente els temps correctament, situant lo clímax en lo moment just. En conclusió: Licantropia és una novel·la que enganxe al lector des del primer moment, amb un alt nivell literari, un argument novedós i molt ben trabat, i un desenllaç inesperat i sorprenent.
Enhorabona, Carles, per este gran treball que mos brindes i que estic convençut que és lo punt de partida d’una magnífica i extensa obra personal.

I ara dixeu-me que tos parla dels inicis d’una curiosa història:
L’any 2004 anava jo pels pobles d’esta Terra de Masos fent unes xarrades sobre el món masover. L’any anterior havíem presentat a Mont-roig lo llibre dels masos i des de l’Associació Cultural Sucarrats vam pensar que serie interessant donar a conèixer aquell món i el nostre treball per les viles veïnes. I una vesprada de l’estiu d’aquell any vaig vindre a fer-la a Torredarques, en este mateix local. Hi va acudir bastanta gent. Hi havie cares conegudes i familiars, que avui reconec entre el públic. I en acabar la conferència vaig tindre l’ocurrència de recitar una narració i un poema de Desideri Lombarte relacionats amb la masoveria, i també lo text de la llegenda que, de sempre, s’ha sentit contar a Mont-roig per a explicar el nom de la punta de la Camiseta. I ho vaig fer sabedor com era de la particular vinculació que també té Torredarques amb la serra de la Cogulla i amb aquella punta.
Entre els assistents estave el Carles Terès, acompanyat del Dani Sesé. I la llegenda sobre el nom de la punta de la Camiseta, que, posteriorment, l’any 2007, vaig incloure en lo meu llibre sobre la literatura oral de Mont-roig, die així:

«En relació amb la Samarreta contava la gent gran de casa nostra que un dia, «allà pels temps de Déu», un pastoret que solia anar per les puntes de la serra de la Cogulla amb la seua rabera, va desaparèixer. La notícia va causar gran alarma degut al fet que la presència de llops era molt freqüent en aquella època. De seguida, la gent dels masos més pròxims, i també molta de la vila, va organitzar una batuda per la zona. Horroritzats, van trobar algunes ovelles mortes, violentament espellissades i destrossades a bocins per les costes dels barrancs de la Mançana i dels Noguers. I les que s’havien salvat acabaren esgarriades pel bosc. Del pastoret no van poder trobar altra cosa que la seua samarreta, intacta, sense la més mínima mostra de violència i plegadeta davall d’una pedra, al cim més alt de la serra. Tothom va estar conforme en què els maleïts llops en tenien la culpa, d’aquella horrible matança, de tan tremenda desgràcia. Però de la criatura mai més no se’n va saber res.»

I jo finalitzo aquí. Esta història l’acabarà d’explicar el propi Carles.
Moltes gràcies.
J.A. Carrégalo

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatuta. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *