Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 5, setembre-octubre 2012
Enguany que en faig cinquanta (quan llegiu aquestes ratlles ja els tindré), em regalaré aquest articlet de vell rondinaire. Ja n’he escrit uns quants sobre aquesta incapacitat meua d’entendre algunes coses de la modernitat. Sempre ho he atribuït a l’edat. O potser a l’educació utòpico-cristiano-xirucaire que (afortunadament) vaig rebre dels meus pares.
El primer que em va cridar l’atenció, segurament a causa del meu ofici, va ser la proliferació de fotos a baixa resolució, pensades només per a ser vistes a la pantalla (que, com alguns diuen, és un dispositiu que mostra coses que no existeixen de debò). Ara, al traster de casa, hi dorm una gran caixa plena de fotos que mai no ens mirem. A continuació van venir els vídeos pixel·lats, de moviments sincopats i so brutíssim. Però el que m’ha afectat directament i desagradable ha estat l’esclat dels telèfons «musicals». Es veu que és costum juvenil reproduir pel carrer la música al mòbil i sense auriculars, amb una qualitat de so ínfima, de tal manera que fins i tot en el molt improbable cas que les cançons reproduïdes siguin del nostre gust, els petits altaveus les converteixen en so escombraria. L’altre dia, per exemple, vaig ser expulsat de la terrassa d’un cafè perquè al meu clatell hi sonaven a tot drap i sense aturador uns sorolls (música?) insofribles. Vaig enyorar l’època dels voluminosos però discrets walkman. La llista d’aquesta «baixa qualitat» la podeu completar vosaltres: neveres, televisors, cotxes, ordinadors… tot plegat amb moltes prestacions però amb poca vida útil. «Vida útil» és redundància… la inútil ja no ho és, de vida.
