Sentits desperts

La Comarca, columna «Viles i gents», 7 de desembre de 2012
Fa poc vaig veure un documental molt interessant sobre com les empreses se les empescaven per a vendre més. Contractaven professionals dels sentits, és a dir, experts en dissenyar sons, olors, colors. Una cadena d’hotels, per exemple, volia crear una aroma que fos la mateixa a tots els seus establiments. D’aquesta manera el client, quan hi entrés, a banda dels elements de confort, se sentiria acollit pel perfum amigable de l’hotel, fos quina fos la ciutat on es trobés. Un altre dels cassos exposats és el d’un dissenyador de sons al que recorre un prestigiós fabricant d’aspiradors. Investiga quin és el soroll que produeix més sensació d’eficiència a la persona que fa la neteja.
Jo que em dedico al disseny i la comunicació em vaig quedar meravellat dels mètodes de treball d’aquells experts. I de la visió de negoci de qui els contractava.
En aquesta línia, he observat que hi ha alguns establiments a Alcanyís que tenen personal que atén en la nostra llengua. Alguns ho fan per casualitat, és a dir, el dependent o el propietari és catalanoparlant i no té inconvenient en usar la seua llengua quan detecta que el seu interlocutor també ho és. També n’hi ha que, atent a la bona marxa del negoci, s’ha preocupat de contractar dependents bilingües. Això fa que tots els que venim dels pobles ens sentim “com a casa”: es crea un ambient de confiança superior a si utilitzem un idioma que dominem a la perfecció, però que no és el de la família. Després, és clar, dependrà de l’atenció i del producte, però la primera impressió (la que compta) és molt bona.
A l’altra banda hi ha els que, tenint la sort de ser bilingües, no consideren apropiat l’ús del català. El motiu segurament és la ignorància de les tècniques de venda o l’avergonyiment de la pròpia cultura que des de menuts els han inculcat. Però el cas més flagrant és el de les grans corporacions que s’anuncien en castellà en emissores o canals de llengua catalana. Aquí els assessors publicitaris han fallat estrepitosament. Sempre que l’objectiu sigui vendre, és clar.

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en Viles i Gents. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *