Petits i/o humiliats

La Comarca, columna «Viles i gents», 18 de gener de 2013
«We are too little to be humiliated» («Som massa petits per a ser humiliats»). Llegeixo aquesta frase de Graham Greene en un article de l’editor Miquel Adam i em fa reflexionar sobre la situació de les dues llengües patrimonials aragoneses. D’una banda l’aragonès, relegat a un ús molt minoritari, malgrat els esforços i la titànica feina de tants activistes. De l’altra la nostra, estigmatitzada a causa del nom que li dóna tota la comunitat filològica mundial: català. L’altre pecat de la nostra llengua és que la compartim amb uns quants milions de persones escampats per tres comunitats autònomes i algun territori extraespanyol. L’aragonès no pateix aquesta “xacra”: la seua debilitat, la reduïda producció literària, el minso nombre de parlants i, sobretot, el seu nom —aragonès—, fa que no calgui humiliar-la. Fins i tot queda bé mostrar-hi simpatia. El català, en canvi, a banda del remarcable nombre de parlants, té una literatura consolidada i moderna —abastament traduïda a moltes llengües— i unes lleis que el protegeixen (a les esmentades comunitats veïnes, no pas a la nostra). Ja no és tan petit, i la gent el parla majoritàriament tant dins les nostres comarques franjenques com quan es desplaça a les terres catalanes i valencianes veïnes. És un trist consol, però si més no, l’aragonès s’estalvia els atacs continuats dels poderosos mitjans editats fora de Catalunya. I les falsedats que alguns professors, amarats d’aquestes agressions, aboquen sense recança —segurament, espero, per ignorància— sobre els seus alumnes. L’aragonès és massa petit per a ser humiliat: als rampants monolingües només els cal esperar-ne desaparició. Per al català, en canvi, una bona esbatussada als tribunals i a les tribunes públiques per a deixar-lo ben estabornit. Així, d’aquí a ben poc, també serà massa petit per a odiar-lo. I tots contents i monolingües. Quin avorriment. Quina grisor.

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Viles i Gents i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *