«The talking dead» (‘Els parlants morts’, si fa no fa)

Columna «L’esmolet», Temps de Franja n. 117, abril 2013
Darrerament m’ha tocat de parlar de la Franja en entrevistes i presentacions. Hauria pogut dir allò de l’Umbral «he venido a hablar de mi libro», però Licantropia és pensat, escrit, transcorre i usa en gran part el català del Matarranya. Per tant, és un tribut que em toca pagar amb molt de gust. La Franja és, a la Catalunya Vella, un exotisme, malgrat la paranoia pancatalanista dels «no-hablamos-catalán-y-a-mucha-honra». Per a estalviar-me divagacions, els hi dic, als que pregunten, que el català està prohibit de facto a la nostra terra. Això no és del tot exacte, perquè actualment està pitjor que prohibit: s’està esborrant la seua existència. El nostre govern, elegit per la majoria dels aragonesos, s’ha posat a imitar el «pare» Stalin en la seua dèria per suprimir definitivament el rastre i el record dels dissidents (de les fotos, dels documents, etc.). El govern aragonès fa el mateix quan li lleva el nom a la llengua i la dissol en l’àcid de la no-existència; estrangula tota iniciativa per dignificar-la (les vint-i-nou subscripcions de Temps de Franja, per exemple, o la dotació econòmica del Guillem Nicolau). Però aquí seguim, com fantasmes dins els llimbs, parlant encara, escrivint fins i tot, una cosa que no té nom ni matèria. I la majoria de votants aragonesos sense saber-ho.
L’altre dia escrivia sobre els «Walking wired», però avui toca fer-ho de nosaltres, els «Talking dead». Per sort, com ja saben els seguidors de la sèrie, si et mossega un zombi t’hi converteixes. Per això fóra bo que anéssim escampant el nostre bell idioma, a mossades verbals, si cal. Potser encomanarem el do de llengua als monolingües recalcitrants i als xapurrejadors diglòssics.

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de L'Esmolet i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *