Cremar el patrimoni

La Comarca, columna «Viles i gents», 12 d’abril de 2013
Fa uns mesos que estic fent la traducció d’un llibre del castellà al català. A banda d’alguna construcció que em fa dubtar —recordeu que, gràcies a la dictadura, els de la meua quinta hem hagut d’aprendre a escriure el nostre idioma com hem pogut (tot i que, per als que s’han criat a l’Aragó, la democràcia tampoc no ha fet res per a treure’ls de l’analfabetisme)—, és un plaer traslladar de manera automàtica, talment com si les copiés, les frases d’una llengua a l’altra. Els neuròlegs ja ho diuen, que els bilingües tenim un enorme avantatge. Imagino el meu cervell —d’altra banda ben normalet— convertint sense gairebé esforç ‘cosecha’ en ‘collita’, ‘ganado’ en ‘bestiar’ o ‘alpargatas’ en ‘espardenyes’. M’aturo a pensar en aquestes parelles, posseïdores del tresor del bilingüisme, que cometen el greu error d’escamotejar-lo als seus fills. És com si els pares preferissin demolir la casa pairal, abandonar les finques i llençar al foc tots els estalvis en comptes de traspassar-ho als hereus. És un patrimoni que quedarà per sempre més fora de l’abast del pobres infants. I la culpa no és dels pares, que al remat l’únic que fan és allò que els hi ha inculcat els que tenen (han tingut i possiblement tindran) el poder. L’altre dia ja ho deia el Dr. Artur Quintana a la presentació del llibre El català de la Codonyera: «A l’Aragó només hi havia dues llengües: lo ‘parlar bé’ i lo ‘parlar mal’. Lo ‘parlar bé’ era lo castellà del doctor, del capellà o el secretari; i lo ‘parlar mal’ el castellà regional, l’aragonès i, és clar, lo català d’Aragó». Aquest concepte ha amerat generacions d’aragonesos, sovint escarnits pels que «parlaven bé», generalment tristos monolingües. I ha fet que, encara avui en dia, ben entrat el segle XXI, n’hi ha que pensen que cremar el patrimoni cultural és fer-los un favor als fills.

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Viles i Gents i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *