Elogi del dialecte

La Comarca, columna «Viles i gents», 5 de juliol de 2013
Quan vaig estudiar disseny gràfic a l’Escola Massana, el dibuix era una de les matèries principals (tot i que hi havia qui afirmava que als dissenyadors no ens calia saber-ne, de dibuix). Vaig tenir com a professor en Ramon Noé, un tortosí tocat per la gràcia de l’art i de la pedagogia. Jo, que venia de ser «el que millor dibuixa de la classe», vaig aprendre les moltes coses que em mancaven per a fer-ho una mica correcte. La primera lliçó d’en Noé a aquell grup d’aprenents d’artista súpermoderns era que si volíem distorsionar la realitat, fins i tot si aspiràvem a l’abstracte, primer havíem d’entendre les proporcions, la llum, la realitat que volíem dibuixar. Recordo la primera esbroncada cordial: «Mira noi –em va dir posant-me una mà sobre el muscle mentre l’altra, que aguantava un ‘Ideales’, assenyalava el meu gargot– si li vols fer les cames curtes, primer has de saber dibuixar-les proporcionades. Després ja estrafaràs la figura d’esta xica [la model] de manera que quedo bé, perquè sabràs per què les hi escurces, les cames, quin és l’efecte que vols transmetre.»
Això mateix es pot aplicar a la llengua. Per a saber escriure en el propi dialecte, primer n’hem d’aprendre les normes. Avui dia, per exemple, hi ha un grup molt potent de creadors que utilitza de manera natural i desacomplexada el dialecte del seu poble o del seu barri. Sense cursives ni cometes, tal com raja. Una generació que ha tingut la sort d’aprendre EN català a l’escola. Els envejo el domini, la seguretat que comporta saber com s’escriu allò que parles a casa, sense vacil·lacions, i poder-ho aplicar a totes les facetes de la vida i el coneixement. M’imagino l’esclat creatiu si això fos possible aquí a l’Aragó, amb el català tan bell que encara s’escolta pels carrers. Somniar és gratis (i encara no ho han prohibit).

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Viles i Gents i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *