Iguals o uniformes

A Espanya, potser a causa de l’herència deixada pel Decret de Nova Planta, costa d’entendre la diferència entre ser iguals i ser uniformes. En nom d’una pretesa “igualtat” no s’assumeixen amb l’entusiasme que correspondria les singularitats dels seus territoris. Sóc el primer defensor d’aquesta igualtat, ja que, si som iguals, és que tots tenim els mateixos drets. La meua família, per exemple, som aragonesos de parla catalana. Per què no podem tenir els mateixos drets que els aragonesos castellanoparlants? Està clar que el fet de tindre una llengua comuna és un gran avantatge. Les peripècies històriques han fet que a Espanya sigue el castellà: cap problema, sempre que els meus compatriotes de llengua castellana sàpiguen, assumisquen que el nostre idioma té els mateixos drets que el seu. És a dir, que les meues filles haurien de poder estudiar EN la llengua de casa (que també és la d’una part del territori) i usar-la amb la mateixa naturalitat amb la que ells fan servir el castellà. Si el que volen el meus benvolguts paisans és que xarrem com ells i prou, on és la igualtat? Jo només hi veig uniformitat. Fa més de 30 anys que tenim democràcia i Estat de les autonomies, però per algun motiu, en l’imaginari dels monolingües i els assimilats (sovint més radicals que els propis monolingües, ja que consideren que el seu idioma és un xapurrejat), els que tenim una cultura no castellana no tenim els mateixos drets. Molts dels que ens governen (i per extensió molts dels seus governats) consideren que tot el que no és castellà no és prou espanyol. I només s’ocupen de defensar una de les llengües que es parlen a l’Estat: la més forta. Penso que en aquesta incomprensió gairebé orgànica rau l’origen dels desitjos d’alguns de separar-se.

La Comarca, columna «Viles i gents», 17 de gener de 2014

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Viles i Gents i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *