El pas dels anys

He pujat uns trastos al traster. Per a col·locar-los, he hagut de reubicar els que ja hi són, la majoria d’utilitat dubtosa o inexistent, però que dol de llençar. (Llençar-los significa esborrar-los definitivament de la meua vida, i això és un pas que sempre m’ha fet respecte.) Movent andròmines, han aparegut dues grans carpetes, les que duia Rambla avall en els meus temps d’estudiant de l’Escola Massana. L’una és plena de làmines de paper Canson, Ingres o Basik embrutades de carbonet, aquarel·la, tinta o gouache. L’altra, una mica més menuda, es bomba com si fos prenyada. No puc resistir la temptació de baixar-la i fer un cop d’ull a les seues freixures. Dins hi ha treballs de l’assignatura ‘taller’, la principal en els estudis de disseny gràfic. M’he posat a la gatzoneta i n’he començat a extreure estranys artefactes: maquetes de fullets fetes amb còpies fotogràfiques i textos Letraset, acetats, papers sulfuritzats amb instruccions per als fotogravadors, còpies repromàster d’anuncis i llurs originals, convenientment retocats amb gouache blanc per a evitar les ombres a l’hora de fer-ne els fotolits. Moltes coses que m’han traslladat trenta anys enrere, a un món del qual, l’únic que en queda és la creativitat. Tota la resta, les tècniques de muntatge d’originals, de dibuix amb ròtring, de retoc, de laboratori fotogràfic, ha desaparegut sense que me n’hagi adonat. No enyoro aquests treballs manuals. Només una mica la inconsciència d’aleshores, quan pensàvem que aquesta feina era ‘artística’, abans de perdre la innocència amb el món laboral, tot muntant catàlegs tècnics i anuncis d’immobiliàries. Aquest dies també m’ocupa una feina sobre fotos antigues. N’hi ha moltes del temps de la meua infantesa. Es veuen arcaiques, llunyanes… blanc i negre, pentinats antics, roba pròpia de pel·lícules clàssiques. Hi ha una conspiració per a fer-me conscient que el temps s’ha escolat a la velocitat que diuen el tòpics. Com deia un ancià al final del magnífic documental El cielo gira: «la vida es un soplo».

En memòria d’en Carles Ferrer Gómez, amic i artista.

La Comarca, columna «Viles i gents», 7 de març de 2014

Dibuixant al moll, per l'assignatura de dibuix de l'escola Massana

Dibuixant al moll, per l’assignatura de dibuix de l’escola Massana

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Viles i Gents i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *