Obsolet (?)

Sóc dels que, 10 anys després del seu “assassinat”, continua treballant principalment amb un programa de dibuix vectorial anomenat Freehand (FH) —és a dir, ‘mà lliure’. No sóc l’únic que ho fa, però això no deixa de ser motiu d’escarni per part de les generacions més joves i, sobretot, dels informàtics. El problema gran al qual ens enfrontem els “FH lovers” és que, per a poder treballar-hi en els equips actuals, hem de fer mil giragonses. Si haig de ser sincer, a banda d’algun petit detall amb el qual ja he après a conviure, no hi trobo a faltar res, en aquest programa. Tot el que vull fer, m’ho fa de manera ràpida i eficient. Jo que vinc del disseny pre-digital, encara em meravello d’aquestes eines tan potents. Lletrasets, rotrings i paral·lexos dormen el son dels justos en calaixos que mai no em cal obrir. De fet, si els hagués de tornar a utilitzar, hauria de fer un curs de reciclatge.

El tema de l’obsolescència em porta de cap —igual que a molta gent, pel que vaig veient. M’ha llevat la il·lusió d’adquirir nous equips, tant si són per a la feina com per a ús domèstic. Teles, cotxes, telèfons, tablets o el que hi vulgueu afegir. Per nous i fantàstics que pareguen als catàlegs o quan te’ls ensenya el venedor, saps que al cap de poc hauran quedat superats. I en no gaire temps més, obsolets. Són matrimonis de curta durada: mentre pronuncies ‘sí, vull’, ja saps que aviat hauràs de buscar-te’n una altra.

Miro les eines de treballar la terra que tenim al poble. Algunes, quan les colpeges, canten. “Bon acer”, em deia mon pare a l’obrador d’esmolar. En un racó d’armari hi tinc també una ampliadora Durst, petita però de qualitat, a la que vaig comprar un nou i lluminós objectiu Comparon (Schneider Kreuznach) per aconseguir uns millors resultats. (Mai no acabaria.) Un dia o altre en farem un museu, a Torredarques. Em pregunto, però, que els quedarà a les nostres filles quan tinguen la nostra edat. Tot és tan virtual, es consumeix tan de pressa, que potser només hi haurà imatges mentals transferides de cervell a cervell. En fi.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 122 juliol-agost 2014

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de L'Esmolet i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *