Hiverns

L'hivern a les altures terolenques (©Carles Terès)

L’hivern a les altures terolenques (©Carles Terès)

L’edat se sol mesurar per primaveres, cosa que sempre m’ha semblat una mica figaflor. La primavera és bonica, no ho negaré, però té el gran inconvenient que presagia l’estiu, època de desgavells, suors i sequeres. No us penseu pas que no m’ho passo bé, als estius, no sóc (encara) cap misantrop crepuscular. M’agraden els dies llargs i retrobar amics i família. Però me’n canso de seguida. Es trenca la rutina que m’és tan necessària per a funcionar, em toca negociar amb les filles el martiri de les festes majors (vull dir de TOTES les festes majors, no només les del poble), intentar trobar uns dies on poder tancar la paradeta i un lloc on passar-los… En fi un suplici per a algú tan dispers com jo que, a més, és autònom.
L’hivern, en canvi, significa recolliment, concentració, economia d’esforços. Puc eixir a córrer ben d’hora perquè sé que encara serà fosc i no em trobaré ningú; al vespre, si algun dia plego a les vuit, com ja és fosc no tinc mala consciència. I la bellesa de la tardor és incomparable.
Sospito que si visqués en un país de més al nord, amb poc sol i moltes boires i neu, estaria desitjant l’arribada de l’estiu. Fins i tot admeto que frisaria per baixar cap a la Mediterrània a passar les vacances (es veu que als països septentrionals d’Europa els autònoms sí que en poden fer, de vacances). Però tot plegat és ciència ficció, elucubracions estèrils.
Potser el que realment em costaria d’admetre és no tenir les quatre estacions. Recordo un dels viatges que vaig poder fer quan encara era assalariat —i, per tant, lliure— a l’Equador a visitar l’amic Salva. Quan em van dir que tot l’any tenien aquella temperatura (d’altra banda, ben agradable), em va fer una mica de mandra. Avesat als contrastos estacionals no m’imaginava viure sempre en aquella bombolla tèrmica, només pendent si plovia o no.
En fi, que l’hivern arriba i aquí sóc jo per donar-li la benvinguda. (Per a seguidors de Game of Thrones: espero que Temps de Franja no arribi al Castell Negre i que aquesta afirmació no la puguin llegir els de la Guàrdia de la Nit!)

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital n.18, desembre 2014

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de L'Esmolet i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *