Memòria-ficció

Espigolant records a Torrijos 6 el 1988

Espigolant records a Torrijos 6 el 1988

Els records d’infantesa són falsos records. Una barreja de fotos fixes descontextualitzades i amanides per tot allò que ens han explicat els altres —també propietaris de records ficticis. Malgrat aquesta certesa, alguna cosa ens empeny, als que ens agrada escriure, a recrear aquell paradís perdut.

Els meus primers vuit anys de vida, per exemple, els vaig passar en un pis minúscul (minúscul perquè així m’ho van explicar els meus pares, però jo el recordo gran i confortable) del passatge ca n’Oliva de la Verneda. Nevera de gel, carrers sense asfaltar i la botzina de l’escombriaire avisant-nos per a què baixéssim el cubell i el buidéssim al camió. D’aquest jardí de l’Edèn fangós i rònec, només en tinc records feliços.

Amb vint-i-pocs anys, embriagat de remembrances, vaig escriure uns papers al voltant d’aquesta primera infantesa. D’això en tinc el record ben viu: encara em veig teclejar l’Olivetti ‘Pluma 22’ en un pis compartit del carrer Torrijos, al barri de Gràcia. El paisatge enllà la finestra era un pati interior de parets brutes i roba estesa on, de tant en tant, apareixia el cap d’alguna anciana despentinada. Omplia els folis amb la certesa que havia assolit l’estat de maduració definitiu, allò que podríem anomenar ‘joventut adulta’, és a dir, amb independència econòmica, per precària que fos. Aleshores em semblava que la vida seria així per sempre, que s’allargaria fins a un horitzó de maduresa saludable i lúcida, una maduresa que només em duria canvis superficials: uns quants cabells blancs, unes arrugues amables… Vet aquí un altre recurs literari: el miratge de la immortalitat de quan en tens menys de trenta i ets amo del teu destí.

El fet és que ara, quan rellegeixo les coses que vaig escriure aleshores, no puc evitar una sensació de vertigen. M’he convertit en mon pare i les meues filles són l’adolescent i el jove que vaig ser. En poc temps esdevindré ja els meus iaios —si tot va bé i no hi ha desgràcies. Després quedarà algun record (fals record) de mi i, més enllà, no res. Com si dormís.

La Comarca, columna «Viles i gents», 3 de juny de 2016

El suburbi feliç i enfangat

 

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Viles i Gents i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *