Verins enverinats

No passa dia sense la notícia que un aliment, que fins aleshores hem considerat nutritiu, és molt perjudicial per a la salut, per al medi ambient o per a tots dos. Amb l’ús de les xarxes socials, la cosa ja se n’ha eixit de mare. Vídeos curts (avui dia tot ha de durar un o dos minut com a màxim) però contundents, amb imatges i infografies esgarrifoses, reforçades per textos i subtítols per si de cas tenim el dispositiu en silenci o no entenem l’idioma. També hi ha eixes amistats que disparen l’alarma quan, enmig d’un dinar, et miren seriosos mentre t’informen que allò que amb tant de plaer estàs assaborint és un bitllet segur cap a una malaltia horrible.

Puc afirmar que a casa mengem de manera saludable, fins i tot, si alguna volta em permeto una incursió pel món dels aliments precuinats, el meu cos protesta. Però ni així estem estalvis: el pa és dolent; el sucre, verí; la sacarina, pitjor encara; l’arròs i la farina, si són blancs, són tòxics; i són perjudicials (si els comprem a un preu assequible en un establiment normal) el pollastre, la vedella, el peix, el porc, les fruites i verdures… Podria omplir un parell d’articles només amb l’enumeració.

Si ens ho prenem a la valenta, acabem deprimits i amb la sensació d’estar desfent-nos per dins, com si aquestes substàncies ens roseguessin les entranyes. Hi ha moments que, en llegir una d’estes notícies, estic temptat de cridar “morim-nos d’una punyetera vegada! tot és tòxic!” i, tot seguit, devorar totes estes coses amb afany suïcida.

No intento banalitzar el fet que hi ha aliments que no són saludables, però penso que tanta insistència acaba tenint l’efecte contrari. Potser la saturació de missatges té aquesta funció: com que tot és roín, no ve d’aquí, i ja no destriem el gra de la palla. És el mateix que quan ens volen fer creure que tots els polítics són iguals: com que tots són corruptes o corruptibles, tant hi fa a qui votis. És una manera d’assegurar-se que tot seguirà si fa no fa com sempre.

La Comarca, columna «Viles i gents», 25 de novembre de 2016

La fruita... la podem menjar? (© Carles Terès 2015)

La fruita… la podem menjar? (© Carles Terès 2015)



Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Viles i Gents i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *