Dits (i fets)

L'alegria dels llicenciats (regiment 'Inmemorial del Rey', caserna Infante Don Juan, Pg. de Moret, Madrid. 10 de gener de 1984).

L’alegria dels llicenciats (regiment ‘Inmemorial del Rey’, caserna Infante Don Juan, Pg. de Moret, Madrid. 10 de gener de 1984).

Les hores s’escapoleixen entre les fibres de la matèria de la que està feta la nostra vida. A voltes ens sembla que s’escolen poc a poc, però és mentida. Només cal mirar enrere i sentir el vertigen dels instants que mai no han de tornar perquè ja no existeixen —si és que mai ho han fet. En situacions desagradables ens fa l’efecte que passen lentes. La mili, per exemple. Tretze mesos en una caserna sota un règim de submissió cega, de jerarquies sense sentit, d’escaqueig, amb rengleres de lliteres rovellades com a únic i desolador horitzó. El temps era sòlid. Rumors i decepcions: quan havíem de marxar en passava alguna que ho allargava uns dies més. I va arribar l’hora en què ens vam vestir de persones i vam fugir del regiment ‘Inmemorial del Rey’ en totes les direccions del mapa d’Espanya. No ens ho podíem creure. El temps, que havia estat un mutilat sense cames, va disparar-se cap al futur, és a dir, fins al moment en què estic escrivint aquest article. Ho recordo i ja no veig els trenta-dos anys que em separen d’aleshores. Tan sols hi ha uns estrips enganxats en l’esbarzer de la memòria amb aparença de vivències, ficcions basades en coses que vull creure que van passar.

El temps ens fa savis, diuen, i potser és veritat, si és que ser savis vol dir aprendre a desconfiar de les persones i de tot allò que generen.

No vull que aquest Esmolet sembli depressiu o amarg. Només passa que alguna cosa s’ha apoderat dels meus dits. I els he deixat divagar sobre el teclat. Dits d’esmolet que han perdut la perícia de fer renéixer el tall, dits d’escriptor que no escriu. Dits que desgasten tecles en comptes d’empunyar alguna eina que produeixi aliment o d’apanyar estris que no funcionen. Dits que recorden coses que no m’expliquen. Algun dia potser les filles o les nétes me’ls miraran com jo mirava els de mon pare malalt, i aleshores els diran aquests secrets que a mi m’amaguen. I qui sap si n’escriuran —les filles o les nétes— unes frases per a no oblidar-ho.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 132, gener 2017



Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de L'Esmolet i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *