Contestadors

Fa uns anys vaig aconseguir convertir a format MP3 els missatges d’un casset del contestador dels anys 1993-94. Se’m van incorporar de manera automàtica a la biblioteca de l’Itunes, de manera que, de tant en tant, entremig de les cançons que van sonant aleatòriament, apareixen les paraules enregistrades d’aquells dies. Torno a sentir els missatges de festeig de la que ara és la meua dona i els dels amics i familiars que ens feliciten pel naixement de la nostra primera filla. És colpidor també escoltar algunes veus de persones que ja no hi són; veus plenes de salut que ens desitgen llarga vida sense sospitar la brevetat de la pròpia. Em pregunto què deu passar amb els contestadors virtuals dels nostres telèfons. “Bústies de veu”, en diuen ara, però en realitat són forats negres que xuclen els missatges cap al no-res. Els que no som nadius digitals ens hem acomodat a aquesta realitat tan fràgil precisament per això, per què és confortable. Tanmateix hi ha moments en què m’envaeix el vertigen: l’ordinador que no s’engega, internet que no va… I la prestatgeria que s’enfila fins al sostre atapeïda de discos magnetoòptics i CDs als arxius dels quals ja no hi puc accedir.
Al cap de casa, en canvi, hi tenim capses plenes de fotos, de cartes, carpetes amb documents que fa dècades van perdre la vigència. I en les lleixes més altes hi dormen quaderns amb escrits que mai tornaran a la vida, mòmies polsoses que, malgrat tot, mantenen l’esperança vana que seran llegides per nosaltres abans la mort no se’ns endugui.
Molts experts vaticinen que, en pocs anys, tot el sistema de dades digitals esdevindrà obsolet. Fotos, música, pel·lícules, escrits, revistes, llibres… tot plegat engolit per la virtualitat, una assassina meticulosa que ens esborra el record amb contundència i traïdoria. Però no cal patir: també auguren que un dia o altre desapareixerem com a espècie. Em treuen un pes de sobre.
La Comarca, columna «Viles i gents», 12 de maig de 2017



Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ).

Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès.

De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Viles i Gents i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *