De camins i de pollastres

Ja sé que em faig pesat. Cada any, per estes dates, m’entesto en parlar del bonic que és lo ball del Poll de Torredarques, del bé que mos ho passem i que si gira i que si tomba. Però què voleu que hi faça, als pobles s’hi fa un puial de coses que costen un gran esforç i que no sempre sabem apreciar. La vida als pobles és açò, no només carreteres, connexió a Internet, granges, collites i cases restaurades. La vida ens agrada viure-la perquè hi ha lo Franja Rock i el FesTA, les marxes senderistes, la festa Major, les trobades de gaiters, puntaires o poetes; els mercats medievals, lo teatre, les xerrades i conferències… I les fires, i els berenars i les vies d’escalada. I darrere de tot açò hi ha tanta gent —que és poca però fa molt— que treballa amb il·lusió per a oferir-nos a propis i estranys vivències engrescadores. Vivències, vida, alegria.

Per açò és emocionant de comprovar com a una vila remenuda han estat capaços de recuperar i tirar avant una tradició que ja s’havia perdut. I enguany hem fet vint anys de la represa. Vint anys! Per celebrar-ho, ens vam ajuntar amb los mont-rogins i vam resseguir los camins que uneixen les dues viles, vam dinar a la plaça i, finalment, persones vingudes d’arreu van ballar o van animar els que ballaven amb el propòsit d’endur-se el gall. Mos vam vestir una mica com la gent d’abans amb la intenció d’honorar-ne memòria. En acabat, vam ‘buretejar’ amb la música de la Rondalla dels Ports. La nit la van prendre les cançons de Jorge ‘Kapi’ Pérez, dels Azero, i la van allargassar les discjòqueis locals fins vés a saber quan (jo ja dormia).

Jo vaig clausurar la meua festa al balcó de casa, de cara al barranc, amb un ‘bonanit’ cordial per a totes les criatures de la foscor —les que canten, les que udolen i sobretot les que callen.

De la jornada em va quedar l’olor dels pins, els còdols de la Rambla, les converses amb ma filla. I l’alegria del ball, la gràcia dels músics, l’escalfor dels amics i les ganes de fer-ho millor l’any que ve.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 135, novembre 2017

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de L'Esmolet i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *