El bé

Estic immers en la lectura de Vida i destí, de Vasili Grossman, una obra monumental en tots els aspectes. Avanço lentament perquè disposo de poc temps de qualitat per a esmerçar-hi l’atenció que mereix, ja que a cada paràgraf hi ha motiu per a la reflexió.

Grossman se m’apareix lúcid i precís en les seues definicions del feixisme, de la llibertat o del fanatisme. Afirma que l’assoliment del bé és l’objectiu últim de la humanitat. Un concepte tan ampli, però, li suscita moltes preguntes: «Existeix un bé aplicable a tots els éssers, a totes les tribus, a totes les circumstàncies? O potser el meu bé és el mal per a tu i el bé del meu poble, el mal per al teu?». També hi ha l’evolució del concepte ‘bé’ al llarg de la història, atès que coses que abans eren vicis, ara són virtuts i viceversa. En els seus inicis, les religions i els sistemes polítics tenien el bé com a finalitat, però han acabat produint grans mals en milions de persones. I és que Grossman va viure la Revolució Russa, l’evolució del règim comunista, la Segona Guerra Mundial i els grans moviments de masses del segle XX.

Vasily Grossman al front

Vida i destí no es va poder publicar fins el 1980, a Suïssa (feia vint anys de la mort de l’autor), després d’haver eixit clandestinament de la Unió Soviètica en forma de microfilm. M’esgarrifa pensar què hauria significat per a la literatura i el pensament la pèrdua d’aquesta obra.

Els meus avis, coetanis de Grossman, van viure el flagell de dues dictadures i l’ensorrament del somni democràtic de la República. Els pares van patir els anys de plom del franquisme fins ben entrada la trentena. Quan per fi va morir el dictador, la meua generació eixia de la infantesa… Ara, tinc la sensació que rebroten comportaments que creia superats pel progrés moral de la humanitat. Torna la intolerància contra col·lectius de persones, s’apliquen les lleis per a retallar la llibertat d’expressió… Em fa por que les meues filles no acabin vivint en un món pitjor que el d’avui. Diuen que la humanitat fa dues passes endavant i una enrere. Em temo que ara estem en retrocés. Només espero que la passa no sigui massa llarga.

La Comarca, columna «Viles i gents», 23 de març de 2018

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Viles i Gents i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *