(Aparegut a Temps de Franja, columna «L'Esmolet», el febrer de 2004)
Se’m fa difícil començar a escriure aquest article, que vull dedicar al meu amic –el més antic– Josep Miquel Céspedes Alòs. En Josep ens va deixar el 19 de gener, després d’una dura i llarga lluita contra la malaltia. En conversa telefònica sa mare va dir-me “després del seu darrer sospir, vaig sentir el gran silenci del món”. Aquestes paraules es ficaren dins meu. Dret al telèfon, envoltat de la gelor de la casa i l’obscuritat muda de la nit de Torredarques.
En Josep ha estat una torre poderosa, oberta a tots els vents del món, però amb uns fonaments indestructibles. Un comunista integral, que ha dedicat la seua vida a treballar per la igualtat de les persones. Vaig sentir per internet un programa que li va dedicar Ràdio La Mina –feia anys que treballava en aquest conflictiu barri. Tots els qui parlaren, confirmaren el que jo ja sabia. Fins els darrers moments, ja al llit, continuava reunint-se amb els seus col·laboradors i fent gestions. Calia tirar endavant els projectes que duia entre mans com a regidor d’Ensenyament i Solidaritat de Sant Adrià.
[@more@]Jo mai vaig compartir la seua militància, però sí que coïncidiem en moltes idees. El seu exemple m’ha encomanat desde sempre l’optimisme polític, és a dir, creure que hi ha gent en la política que realment hi són per millorar la societat.
La seua veu poderosa s’ha apagat. Ara tenim el gran silenci del món, però el ressò perdura ben endins de tots els qui el vam conéixer.
