(Aparegut a Temps de Franja, columna «L'Esmolet», el març de 2004)
L’altre dia, poso l’informatiu regional Aragonès de TVE 1 i em trobo la presidenta del Congrés dels Diputats davant d’un mapa gegant del domini lingüístic del català. “Home”, vaig dir-me, “Després de la seua experiència a Madrid deu estar alliçonant l’auditori sobre la realitat lingüística d’Espanya”. En sentir l’àudio, però, tota l’alegria quedà en no-res. Repetia la vella cançó del “perill” catalanista: que si volen annexionar-se no-sé-quines comarques, etc. Ja hi som. I no és l’única, ni ella ni el seu partit. Ja deveu conéixer l’interès inusitat de La Razón (sic) o l’ABC per la nostra Franja.
[@more@]En comptes de fer d’Aragó una terra còmoda per tots els qui hi vivim, on se’ns estimo tal com som i on es protegeixi el patrimoni de la llengua –molt més important que qualsevol catedral–, s’opta per escampar ignorància i enfrontament. I tot per un grapat de vots. Durant molt temps, he volgut creure que tot era desconeixement: s’havien educat amb el tòpic del baturro i ni tan sols imaginaven que a l’Aragó es parlava, amb naturalitat i des d’abans que el castellà, la llengua catalana. Ara la realitat se m’imposa: menteixen deliberadament, amb tota la bateria de mitjans a la seua disposició i sense importar-los les conseqüències. Trenquen l’Aragó, rebenten l’Espanya que tant diuen estimar. Ens assenyalen amb el dit perquè no estem afectats pel que els sociolingüistes descriuen com “la malaltia del monolingüisme”. Ens expulsen.
Vaig ficar els Simpson.
