(Aparegut a Temps de Franja núm.67, columna «L'Esmolet», el juny de 2007)
Està clar que la llei de memòria històrica no acontentarà del tot ningú. Tots estem implicats d’alguna manera amb la Guerra Civil. Tant si els nostres pares o avis van anar al front com si en foren víctimes passives. Una guerra esquitxa tothom.
La nostra guerra la guanyaren els que es van revoltar contra el govern democràticament escollit. D’altres la van perdre. I molts la patiren sense ser de cap bàndol. Els triomfadors van tenir quaranta anys per gaudir la seua victòria, honorar els seus morts i represaliar tothom qui van voler. Van fer “neteja” física i moral de qualsevol element no “afecto al régimen”. Amb la mort –al llit– del dictador, es va pactar la famosa Transició. Això sí, sota l’atenta vigilància de l’exèrcit d’aleshores i el famós “ruido de sables".
[@more@]Han passat més de trenta anys i, pel que fa a les víctimes del franquisme, tot continua igual. Els judicis sense garanties, les tortures i morts de sospitosos perpetrats molts anys després d’acabada la guerra, segueixen sense ser invalidats o deslegitimats. Ara que se sent la veu dels qui volen recuperar la dignitat d’aquells que van ser morts o condemnats injustament, han aparegut els indigants que els acusen de voler “dividir España entre buenos y malos”. Sospito que qui diu això hauria preferit que la “neteja” suprimís del tot els vençuts i el seu rastre. Així no caldria revisar res perquè ningú no ho demanaria. Tots seriem dels “buenos”, tots seriem feliços. Descansariem –dòcils cadàvers– En Pau.
