(Temps
de Franja núm.98, columna «L’Esmolet», juliol-agost de 2010)
És
curiós com la paraula “llibertat” ha acabat sent ensenya de partits i
mitjans de dreta. A mi em fa l’efecte que, en aquest context
conservador, s’equipara llibertat amb mandra. Mandra d’entendre a
l’altre, de renunciar a cap privilegi, d’adquirir una mica de
coneixement. Aplicat a la nostra circumstància lingüística, la cosa
assoleix nivells grotescos. Fa unes setmanes vaig enviar un missatge a
Ciutadans, per saber perquè s’havien posicionat contra la pàl·lida Llei
de Llengües aragonesa. No em quadrava la seua defensa de la llibertat
lingüística individual a Catalunya amb l’oposició a un text que tot just
reconeixia el fet que a l’Aragó es parla també català i aragonès.
Després d’un intercanvi de missatges amb Koldo Blanco “Subsecretario de
Acción Política de C’s”, vaig constatar –hauria de dir-ne corroborar–
que l’únic que els interessa és que tothom parli castellà
obligatòriament. I si es vol xerrar a més a més català, no passa res,
però que no s’«imposi» a ningú. En les llargues argumentacions no em va
dir gairebé res d’Aragó. Suposo que desconeixia el tema, inclosa la llei
a la qual s’oposen. Només es queixava de Catalunya. Els fa mal que en
un territori espanyol hi hagi una llengua que gaudeixi d’un estatus tan
important. Per això invoquen la llibertat d’aquells a qui els fa mandra
d’adaptar-s’hi. Per això els fa por que en un lloc com l’Aragó pugui
alçar el cap una llengua pròpia no castellana. La llibertat, per ells,
és que tot continuï com ho van deixar les dècades de dictadura i uns
quants segles de Decret de Nova Planta.
