La crisi com a termòmetre

(La
Comarca, columna «Viles i Gents», 4 de juny de 2010)
Des d’aquelles primeres convulsions als Estats Units, la crisi ha anat
avançant, inexorable. Primer ens va esclatar la bombolla immobiliària,
ara ens enfrontem a les mesures proposades-imposades per l’FMI. Hi ha
hagut algun efecte positiu, per exemple que els nostres fills han entès
que això de «Ho vols? Ho tens!» és una enganyifa. Però per desgràcia, la
cara negativa és la que predomina. Sobretot ara que el govern s’ha vist
obligat a renunciar a gran part del seu ideari social per aplicar els
dolorosos «remeis» de l’FMI. Un altre espectacle poc edificant és veure
com el partit majoritari de l’oposició ha enterrat el patriotisme i ha
passat a exercir un arribisme impropi d’una formació que vol governar.
Si ara es convoquessin eleccions i les guanyessin els populars, es
veurien obligats a mantenir les mesures contra les quals han votat –i
que, vés per on, han aplaudit fervorosament els seus coreligionaris
europeus.
Hi ha també situacions poc exemplars protagonitzades per la gent del
carrer. En una recent estada a la Vall d’Hebron, una agradable
administrativa de l’hospital, amiga dels veïns d’habitació, solia venir
cada tarda a fer-la petar. S’hi estava una horeta ben bona xerrant amb
els pares del xiquet ingressat. La darrera vesprada duia un adhesiu al
pit on hi posava «No al retall del 5% del nostre sou». Després de la
llarga visita, ben entrada la nit, s’acomiadà. «Tendré que ir a trabajar
un rato. Plegamos a las 10, pero nos vamos un cuarto de hora antes,
pues a esa hora no llama casi nadie». Com autònom collat per la crisi,
se’m va enterbolir una mica l’ànim. No em quadrava la reivindicació amb
aquella hora llarga diària manllevada al sou que entre tots li paguem.
Sóc un defensor del sector públic. La sanitat, l’ensenyament i tants
serveis bàsics estan plens de treballadors que fan bé la seua feina. Per
això em dol quan algú corrobora amb la seua actitud tots els tòpics
sobre les funcionaris.

Tweet