(Publicat a Temps de Franja, columna «L'Esmolet», el febrer de 2006)
Torredarques retratada en el moment d'inspiració d'aquest article
L’hivern, o potser els fets lucuosos que s’han succeït els darrers mesos, han aconseguit que se’m faci costa amunt l’escriure –si és que mai ho he sabut fer– amb el tall ben esmolat. El desànim continua en seguir els esdeveniments d’actualitat, les declaracions de la dreta sociològica, que ha revifat amb la força de qui té la paella pel mànec. Es veu que, en aquesta Espanya indivisible –quina llei (meta)física deu ser aquesta de la indivisibilitat?– no hi ha possibilitats de ser-hi tal com som. Davant qualsevol intent d’acceptar la pluralitat de l’Estat, s’aixeca per terra, mar i aire, el poder de la Gran Castella. Tertúlies plenes de mentides, notícies distorsionades… i no totes a la COPE.
[@more@]
S’acaba desitjant la fugida, agafar aquell caminet que s’enfila cap al Tossal de l’Olivera. Veure l’ombra de la companya i la pròpia allargassant-se sobre la roca enrogida pel sol hivernal. I pensar en poques coses. Potser és això el que volen: gent desenganyada, a qui no preocupi res del que passa enllà de la seua porta i del seu plaer. Ja hi són ells per dur les regnes, per dir-mos què hem de fer, què hem de pensar, què hem de parlar.
A mitja pujada, veig Torredarques que comença a ser posseïda per les ombres. Fumerols de les xemeneies, silenci. Les dues Cogulles s’abracen, encara assolellades, i abracen també la vila ajupida als seus peus. Bellesa neta. I elemental. Com ho haurien de ser les coses de la vida.
