El nom de les coses

Viure amb poca cosa (© Carles Terès, 2016)

Eixim de la vila equipats amb roba vella, bon calcer, algun mapa i GPS. Anem a l’encalç de la toponímia, abans no desaparegue per la desmemòria de les noves generacions i per les aberracions de la cartografia oficial. El primer tram de pista s’enfila suaument entre bancals llaurats, en guaret o erms. El terra encara és fangós de la neu i la pluja que ha caigut darrerament. Quan les feixes cultivades retrocedeixen davant els pins, carrasques i roures, ens deturem per a consultar els papers. El cel és tapat d’un gris clar que presagia alguna cosa: potser aigua, potser volves, potser només presagi. Comencem a endinsar-nos per indrets que només hem vist a través de les paraules dels nostres informadors. Els mapes que portem menteixen, callen o distorsionen els noms que de fa segles han fet servir la gent d’ací.

S’acaben els camins dels homes i comencen els que han obert l’aigua, els animals o l’atzar, entre arbres i matolls que s’arrapen al pendís. La bellesa feréstega del barranc de Pardos ens engoleix. No se sent altra cosa que algun rapinyaire que vola alt, un corb que protesta i el rierol que s’esmuny, pletòric, entre roques. L’ull busca, el peu apuntala, la mà tempteja: cos i cervell recuperen una engruna dels instints que ens van fer sobreviure com a espècie quan érem mamífers nus. Som a prop de tot arreu (el mas de Boqueta, el mas d’Omella, el prat d’Aragó…) i, tanmateix, ens en sentim molt lluny. La vegetació ens vigila i no ens diu cap dels seus secrets. (Sap que anem de pas, que som només una presència efímera.)

Cauen gotes quan ja hem passat per algun dels llocs que buscàvem. Hem anotat la posició per a verificar-ho més tard. Cap al nord, un cingle que esberla el bosc ens serveix de referència. Remuntem el vessant fins arribar a una pista per la que fa temps que no deu passar-hi cap vehicle. L’agafem, agraïts —som humans, al capdavall— i emprenem el camí de retorn abans la pluja no es faci forta.

La Comarca, columna «Viles i gents», 17 de febrer de 2017



Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a | Envia un comentari

La història de la teua vida

Fragment de la coberta de 'Story of your life', edició de  Small Beer Press, 2010.

Fragment de la coberta de ‘Story of your life’, edició de Small Beer Press, 2010.

Vaig sortir de veure la pel·lícula Arrival (‘L’arribada’) amb la sensació que m’havien explicat coses extraordinàries. Les crítiques eren encoratjadores, però davant les produccions nord-americanes sempre guardo una certa prevenció —per allò que se’ls hi escapa la mà amb el sucre, l’acció o les cares boniques. En aquest cas tot va quedar eclipsat per l’interès de l’argument i la bellíssima factura.

L’entusiasme em va fer buscar el conte en el què es basa, Story of Your Life, de Ted Chiang. No em facin dir si és millor el llibre o el film perquè tots dos estan resolts amb mestria, cadascun amb els recursos propis del mitjà.

Per a algú com jo, la història té un interès enorme, ja que obre el concepte de comunicació cap a camps que mai no havia sospitat.

Tots els llenguatges humans escrits utilitzen un sistema que representa la parla (glotogràfic). En canvi, els ‘visitants’ de la narració, anomenats heptàpodes, en fan servir un de semasiogràfic, és a dir, que transmet un significat sense que existeixi correspondència entre els seus elements i els sons de la llengua oral. L’escriptura dels alienígenes no es limita a ideogrames o jeroglífics com la d’algunes civilitzacions antigues, sinó que cada símbol o logograma conté la totalitat d’allò que es vol dir. L’adquisició de l’habilitat d’escriure en el sistema dels heptàpodes canvia de manera inimaginable i irreversible la concepció que tenim els humans del temps, del món, de l’existència.

No sé si m’he explicat —és evident que no tinc ni tindré la capacitat comunicativa dels heptàpodes. Només aconsello que vegin la pel·lícula i, si poden, llegeixin el recull de contes que conté La història de la teua vida, de Ted Chiang, on hi ha d’altres perles que els faran sentir un pessigolleig de plaer. (No pateixin: és el símptoma que acompanya l’eixamplament dels límits de la imaginació.)

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 131, febrer 2017



Publicat dins de L'Esmolet | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

Literatura fotogràfica

Onades al cor de Terol (©Carles Terès. Allueva, 2016)

L’espai digital està essent víctima d’una invasió colossal de fotos i vídeos. Confesso que jo també hi contribueixo, a aquesta infecció. Com no tinc temps per a escriure (a banda dels articles que alguns teniu la paciència de llegir), em dedico a copsar les imatges que em sorprenen, generalment detalls minúsculs, banals, transfigurats per una llum insòlita. La llum, ho sap tothom, és la base de la fotografia. Podem passar cent vegades per un lloc i, un dia, la posició del sol o uns núvols oportuns ens ho mostrarà d’una manera nova, excitant, evocadora. Evocació, vet aquí el poder principal de les imatges. No calen paraules —eixes paraules que no tinc temps d’escriure— perquè davant d’allò es desencadenen certes sensacions que produeixen el mateix efecte que la literatura. Però n’hi ha tantes, de fotos, que han perdut la força que podrien tenir. Res de nou en aquesta civilització nostra: l’excés d’oferta n’anul·la l’interès. Malgrat saber que és absurd, no puc estar-me’n de compartir-les. Mai falten amics o “seguidors” (quina paraula més escruixidora) que posen un “m’agrada”, igual que jo procuro fer amb ells. Afortunadament, de tant en tant, entremig de la saturació de les xarxes, hi trobo l’obra de grans fotògrafs, la majoria desconeguts per a mi. Ombres violentes, paisatges urbans, horitzons desolats, rostres que expliquen més que una novel·la de mil pàgines. És aleshores que entenc el que significa tenir talent.

Com he dit al principi, fer fotos és una manera d’escriure. Es pot fer per a consum propi, per a aixecar acta de les cabòries de cada moment i, si s’escau, poder revisar-les més avant. Però quan s’escriu amb el desig de comunicar, d’expressar, de crear alguna cosa que rosega per dins, aleshores no es pot negar que hi ha la voluntat de ser llegit.

O sigui que possiblement continuaré engreixant el ciberespai amb les fotos que omplen els meus calaixos. Ho sento.

La Comarca, columna «Viles i gents», 5 de gener de 2017



Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Envia un comentari

Dits (i fets)

L'alegria dels llicenciats (regiment 'Inmemorial del Rey', caserna Infante Don Juan, Pg. de Moret, Madrid. 10 de gener de 1984).

L’alegria dels llicenciats (regiment ‘Inmemorial del Rey’, caserna Infante Don Juan, Pg. de Moret, Madrid. 10 de gener de 1984).

Les hores s’escapoleixen entre les fibres de la matèria de la que està feta la nostra vida. A voltes ens sembla que s’escolen poc a poc, però és mentida. Només cal mirar enrere i sentir el vertigen dels instants que mai no han de tornar perquè ja no existeixen —si és que mai ho han fet. En situacions desagradables ens fa l’efecte que passen lentes. La mili, per exemple. Tretze mesos en una caserna sota un règim de submissió cega, de jerarquies sense sentit, d’escaqueig, amb rengleres de lliteres rovellades com a únic i desolador horitzó. El temps era sòlid. Rumors i decepcions: quan havíem de marxar en passava alguna que ho allargava uns dies més. I va arribar l’hora en què ens vam vestir de persones i vam fugir del regiment ‘Inmemorial del Rey’ en totes les direccions del mapa d’Espanya. No ens ho podíem creure. El temps, que havia estat un mutilat sense cames, va disparar-se cap al futur, és a dir, fins al moment en què estic escrivint aquest article. Ho recordo i ja no veig els trenta-dos anys que em separen d’aleshores. Tan sols hi ha uns estrips enganxats en l’esbarzer de la memòria amb aparença de vivències, ficcions basades en coses que vull creure que van passar.

El temps ens fa savis, diuen, i potser és veritat, si és que ser savis vol dir aprendre a desconfiar de les persones i de tot allò que generen.

No vull que aquest Esmolet sembli depressiu o amarg. Només passa que alguna cosa s’ha apoderat dels meus dits. I els he deixat divagar sobre el teclat. Dits d’esmolet que han perdut la perícia de fer renéixer el tall, dits d’escriptor que no escriu. Dits que desgasten tecles en comptes d’empunyar alguna eina que produeixi aliment o d’apanyar estris que no funcionen. Dits que recorden coses que no m’expliquen. Algun dia potser les filles o les nétes me’ls miraran com jo mirava els de mon pare malalt, i aleshores els diran aquests secrets que a mi m’amaguen. I qui sap si n’escriuran —les filles o les nétes— unes frases per a no oblidar-ho.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 132, gener 2017

Publicat dins de L'Esmolet | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

«Los de la mulita roja»

Coberta i contracoberta del llibre

Coberta i contracoberta del llibre

Aquest és el títol del nou llibre de la historiadora Encarnita Simoni Riba, coautora, amb el seu marit Renato Simoni, del celebrat treball Queretes. La col·lectivització d’un poble aragonès durant la Guerra Civil (1936-1938). L’obra es subtitula El periplo de una familia durante la Guerra Civil a través de sus cartas, atès que parteix de les més de 70 cartes que l’autora va trobar al fons d’un bagul després de la mort de la seva mare. La singularitat de la troballa rau en què hi havia tant les enviades pel pare des del front com les que la mare li feia arribar des de la rereguarda, a més de les escrites per altres parents. A partir d’aquest fil conductor, assistim a la peripècia de les famílies de casa Verdura i de casa Antolino, que al capdavall s’assembla molt a la que van patir milers de persones en aquells temps convulsos.

La transcripció de les cartes va acompanyada de fragments d’entrevistes i converses amb familiars on explicaven detalls de la vida d’abans, durant i després de la conflagració, algunes d’elles fetes el 1977 per a la investigació sobre la col·lectivitat de Queretes. També ha extret informació de diversos escrits memorialístics d’aquest entorn familiar. Per a ajudar a tenir una visió general de la situació, hi ha 13 quadres intercalats on se’ns informa d’esdeveniments bèl·lics o socials remarcables. Els textos van il·lustrats amb retrats de la majoria dels protagonistes, fotografies dels indrets i reproduccions d’algunes de les cartes i documents, cosa que ens permet penetrar visualment en aquell món.

El llibre és el 6è volum de la col·lecció “Memorias bajoaragonesas” del Centro de Estudios Bajoaragoneses (CESBA). Va presentar-se a la premsa a la biblioteca d’Alcanyís el 7 de novembre. La periodista Maribel Sancho va publicar una interessant entrevista a Encarnita Simoni al Diario de Teruel del 9 de novembre.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 30, desembre 2016

Publicat dins de L'Esmolet | Etiquetat com a , , , , , , , | Envia un comentari

Verins enverinats

No passa dia sense la notícia que un aliment, que fins aleshores hem considerat nutritiu, és molt perjudicial per a la salut, per al medi ambient o per a tots dos. Amb l’ús de les xarxes socials, la cosa ja se n’ha eixit de mare. Vídeos curts (avui dia tot ha de durar un o dos minut com a màxim) però contundents, amb imatges i infografies esgarrifoses, reforçades per textos i subtítols per si de cas tenim el dispositiu en silenci o no entenem l’idioma. També hi ha eixes amistats que disparen l’alarma quan, enmig d’un dinar, et miren seriosos mentre t’informen que allò que amb tant de plaer estàs assaborint és un bitllet segur cap a una malaltia horrible.

Puc afirmar que a casa mengem de manera saludable, fins i tot, si alguna volta em permeto una incursió pel món dels aliments precuinats, el meu cos protesta. Però ni així estem estalvis: el pa és dolent; el sucre, verí; la sacarina, pitjor encara; l’arròs i la farina, si són blancs, són tòxics; i són perjudicials (si els comprem a un preu assequible en un establiment normal) el pollastre, la vedella, el peix, el porc, les fruites i verdures… Podria omplir un parell d’articles només amb l’enumeració.

Si ens ho prenem a la valenta, acabem deprimits i amb la sensació d’estar desfent-nos per dins, com si aquestes substàncies ens roseguessin les entranyes. Hi ha moments que, en llegir una d’estes notícies, estic temptat de cridar “morim-nos d’una punyetera vegada! tot és tòxic!” i, tot seguit, devorar totes estes coses amb afany suïcida.

No intento banalitzar el fet que hi ha aliments que no són saludables, però penso que tanta insistència acaba tenint l’efecte contrari. Potser la saturació de missatges té aquesta funció: com que tot és roín, no ve d’aquí, i ja no destriem el gra de la palla. És el mateix que quan ens volen fer creure que tots els polítics són iguals: com que tots són corruptes o corruptibles, tant hi fa a qui votis. És una manera d’assegurar-se que tot seguirà si fa no fa com sempre.

La Comarca, columna «Viles i gents», 25 de novembre de 2016

La fruita... la podem menjar? (© Carles Terès 2015)

La fruita… la podem menjar? (© Carles Terès 2015)

Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , , , , , , | Envia un comentari

Llum

Acabats d’eixir de la jornada de conclusions del Fòrum de la Concòrdia d’Alcanyís d’enguany, no ens podem estar de sentir-nos més savis que abans. No perquè haguem adquirit nous coneixements (que també), sinó per haver comprovat que és possible tenir una mirada sensata sobre assumptes que, per algun motiu que se m’escapa, s’han convertit en problemes de dimensions colossals. Mentre escoltava els ponents, pensava que s’ha de ser agosarat per debatre aquí a Alcanyís sobre temes com els béns de l’antiga diòcesi de Lleida o la llengua que parlem el aragonesos de les comarques orientals. De fet Alcanyís, a banda d’estar estratègicament situada entre Aragó, Catalunya i el País valencià, és la ciutat de la Concòrdia (1412) i el bressol de grans humanistes del segle XVI. Difícilment trobaríem un lloc millor per a afrontar aquests temes. I és que la solució és en mans dels qui en tenen una visió sense prejudicis, fonamentada en coneixements sòlids i estan governats pel desig d’entesa.
Fòrums com els de la Concòrdia són un raig de llum entre tanta mesquinesa.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 131, novembre 2016

Castell de la Concòrdia d'Alcanyís (© Carles Terès, 2012)

Castell de la Concòrdia d’Alcanyís (© Carles Terès, 2012)

 

Publicat dins de L'Esmolet | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

Tot esperant la pluja

Posta de sol des del meu balcó

Posta de sol des del meu balcó

Cada vespre, com un regal, el Sol declina enllà de les planes que hi ha per la banda de Calanda, per amagar-se finalment rere les serres terolenques. La finestra que tinc vora l’ordinador és encarada cap al sud-est, per tant no hi puc veure l’espectacle de la posta; però el moment me l’anuncia un raig de llum, una flamerada que travessa la casa per incendiar la paret de l’estudi. No puc estar-me de desviar els ulls per mirar aquell roig impossible. Invariablement abandono la cadira i, amb la Canon a les mans, segueixo el rastre lluminós fins al balcó que s’obre a ponent. Del carrer m’arriben veus, fressa, enrenou de motors diversos, però també la piuladissa frenètica dels pardals que cada matí i cada capvespre es reuneixen als arbres que hi ha a la vorera del davant. Piulen tots alhora, amb entusiasme, com si el cor estigués a punt d’eixir-los del pit. Però el Sol no s’espera, llisca cel avall, i haig d’apressar-me a fer-ne fotografies. Sé que és inútil, que aquella lluentor, aquella amplitud tibant que s’estén al meu davant mai no podrà ser capturada per mi. Malgrat tot, persisteixo a prémer el disparador.

Haig de confessar que espero la pluja, l’espero desesperadament. Que les fonts revisquin i els ametllers deixin de patir; i que torni l’olor de terra humida, el respir del bosc amerat. M’exaspera quan les dones i els homes del temps (quin nom tan estimulant) em diuen, sense dissimular el somriure d’urbanita pixapins, que el “bon temps” continuarà encara un dies, que no es veu cap “empitjorament” de la meteorologia en l’horitzó. Per a ells, “bon temps” significa que podran anar de cap de setmana al camp, quan el que passa en realitat és que la sequera es perllongarà més i més dies.

Tanmateix, aquests minuts en què el sol és una bola vermella i el cel una làmina roent, no puc evitar d’extasiar-me. El desig de pluja s’evapora uns instants.

(El cor i el cap sempre en contradicció. Carpe diem, que deia Horaci.)

La Comarca, columna «Viles i gents», 14 d’octubre de 2016

Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari

Llops

Bon dia!

Bon dia!

A causa de la novel·la Licantropia, amics, coneguts i familiars solen adreçar-me informació sobre llops. Fotos, articles, vídeos… Els llops m’agraden, però mai no n’he estat un expert, ni tan sols un coneixedor mitjà, més enllà de la documentació que vaig aplegar per escriure el llibre i dels documentals que m’empassava d’en Rodríguez de la Fuente.

La transformació d’una persona en animal salvatge varia segons l’entorn. Aquí ens convertim en llop, al nord europeu en ós, a Sud-Amèrica en jaguar i en terres asiàtiques en tigre. Sempre és la fera més ferotge, la que competeix amb l’home al capdamunt de la cadena tròfica, la que li furta el bestiar i amenaça els caminants solitaris. Alhora, llops, óssos, tigres i jaguars ens fascinen per la seua bellesa i el poder que transmeten.

Aquesta dualitat de sentiments és font de discrepància. Per als que hem crescut en un suburbi, on els principals depredadors que ens tocava evitar eren els “quinquis” (Homo homini lupus est), el llop era una criatura magnífica. També era un personatge de les històries que explicaven els avis al poble, aquest poble dels estius feliços. En canvi, les persones que s’han criat en viles lluny de grans conurbacions, amb hiverns de nits inacabables i camps solitaris, senten que el llop és una amenaça. Encara que s’hagi extingit fa moltes dècades. El rastre del terror encara perdura per bancals, masos i boscos, en les paraules dels vells que recorden fets viscuts pels seus pares. La meua dona, torredarquina de soca-rel, sempre em pregunta si aniria pel bosc tan tranquil com vaig ara si sabés que en qualsevol moment pot eixir-me un llop. Jo no sé què dir-li, perquè quan sóc vora l’escalforeta del foc tot és bonic i romàntic, però quan passejo tot sol per la muntanya… això ja són figues d’un altre paner. Sigui com sigui, sempre vaig més intranquil pel metro de Barcelona que pels boscos de la serra. Si un dia m’ix un llop, ja us ho explicaré (espero).

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 29, setembre-octubre 2016

Publicat dins de L'Esmolet | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

Festa major

A principis dels setanta es va fer molt popular el grup la Trinca; potser els primers que van fer música ‘comercial’ en la nostra llengua. Recordo Festa Major, una cançó que va esdevenir un èxit i que descriu l’ambient d’estos dies tan assenyalats. La lletra comença amb un explícit «Alegria, que és festa major…» acompanyada del so rialler d’una banda de vent. L’evocació de l’alegria és tan intensa que fins i tot se m’encomanava a mi, que ja aleshores tendia a la malenconia. Ara, a Torredarques, mentre sec al balcó encarat a la nit del bosc, m’he sorprès taral·lejant-la. Segurament és perquè, al carreró de l’altra banda de la casa, hi ha una festa de taules parades i alegria, on infants i adults comparteixen un sopar de festa major. Un sopar com els que celebràvem a Queretes tots els veïns del carrer algunes nits estrellades d’agost.

M’he anat fent gran, he assolit l’edat ambigua que precedeix la vellesa. D’aquell infant que es divertia amb la festa no en queda gran cosa; un grapat de records. La maduració m’ha suposat un allunyament del gregarisme, innat i necessari per al gènere humà. Només cal revisar la meua genealogia immediata per a constatar que aquesta tendència és recurrent en ambdues branques familiars. No sé si això és gaire bo. Em temo que si n’hi hagués hagut gaires com jo no hauria existit ni progrés ni cultura (que són producte de l’intercanvi d’experiències i coneixements). Fins i tot podria ser que ens haguéssim extingit com a espècie. Afortunadament hi deu haver una força equilibradora —potser la pròpia selecció natural— que fa que els amants de la solitud siguem minoria.

Acluco els ulls. D’un costat m’arriba l’harmoniosa melodia que interpreta el cor multitudinari dels grills. De l’altre les rialles, les converses a plena veu, els crits de la canalla. I jo a l’entremig, satisfet de la felicitat dels torredarquins i gaudint dels sons que em regala la fauna nocturna. Això sí, ben arrepapat a la gandula.

La Comarca, columna «Viles i gents», 26 d’agost de 2016

Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari