Desintegracions

Fa poc vaig assistir a la taula rodona “Dones enfront de la despoblació” que es va celebrar al nostre poble —Torredarques, 81 habitants— organitzada pel consell comarcal del Matarranya.

Les primeres a explicar la seua experiència van ser dones joves nascudes al territori que havien marxat a ciutat a estudiar i a treballar. S’havien decidit a tornar perquè els hi havien ofert una feina que els permetia viure del seu ofici. Una d’elles, en acabar el projecte pel què l’havien contractada, havia fet el camí invers i vivia de nou a la capital, on podia progressar professionalment i els seus fills hi tenien més oportunitats.

Després van parlar dones sense vinculacions prèvies a la zona que havien vingut a treballar-hi o a gaudir de la jubilació com una opció personal. Van enumerar, entusiasmades, el silenci de les nits, el paisatge natural, la bellesa dels pobles… Descripcions certes, però que feien somriure els matarranyencs que es barallen cada dia amb la duresa —física i administrativa— de la ramaderia i l’agricultura i que pateixen la precarietat dels serveis bàsics.

Va arribar el torn de professionals torredarquines que, per conciliar feina i família, havien hagut d’instal·lar-se a la veïna població d’Alcanyís, on tenien a tocar serveis i oportunitats formatives per als fills. Com a contrapunt, vam escoltar també experiències de dones que, tot i treballar a Alcanyís, havien optat per fer cada dia els 30 o 40 minuts de trajecte amb vehicle propi per tal que la família pogués viure al poble.

En un moment donat, la periodista que cobria l’acte —una noia molt jove— va intervenir per afirmar que ella havia tornat només perquè a ciutat s’havia quedat sense feina i que, tan aviat com li fos possible, marxaria de nou.

Van sorgir algunes idees per a pal·liar les mancances de la vida als nostres pobles, però la majoria topaven amb la manca de recursos i la volatilitat dels projectes polítics, sempre sotmesos a l’electoralisme. Sobrevolava la idea que algunes iniciatives públiques només havien servit per a crear uns llocs de treball lligats a la gestió de les pròpies iniciatives i poca cosa més. Va posar-se de manifest que, a l’hora de la veritat, certes administracions asfixiaven amb entrebancs burocràtics les persones que engegaven un negoci, al contrari del que passava en altres països de la UE o fins i tot en autonomies veïnes.

Va haver-hi un moment de tensió quan una de les assistents va recriminar que entre els que venien a viure o a estiuejar al poble, hi havia individus que no s’hi volien integrar, que anaven a la seua i que fins i tot cometien el sacrilegi de no quedar-se a la festa Major. Vaig deduir que, per a ella, integrar-se al poble volia dir desintegrar-se, és a dir, renunciar a les pròpies preferències i inquietuds per fer el mateix que tothom. Vet aquí un dels motius que empenyia la jove periodista a fugir cap a societats potser no tan solidàries, però que et deixaven més marge per respirar.

Cada persona, una història. Cada dona, una esperança.

(Alcanyís, desembre de 2017). Publicat a El Salto Aragón, n.9, gener de 2018

Publicat dins de El Salto Aragón | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

Tapar-se el cap, no el cervell

Com a pare de dues filles, fa temps que tinc curiositat per esbrinar per què tantes dones musulmanes que viuen aquí es cobreixen amb el hijab, mentre els homes van vestits a la manera occidental. Tinc una edat i, tot i que encara queda moltíssim per fer, he vist el progrés que s’ha viscut en l’equiparació de gèneres del franquisme ençà. Per això no puc evitar el temor que això pugui significar una involució en els drets de la dona en un futur proper.

Per a desfer-me de prejudicis, he volgut parlar amb algunes dones musulmanes del meu entorn per a què m’expliquin la seua vivència.

Espira_setembre-2017-_0200-web

Grup d’amigues al castell de Heidelberg (foto ©Carles Terès, 2017)

Recordo la K. de quan venia per casa quan estudiava primària amb la meua filla gran. Era una nena simpàtica, desperta i intel·ligent. M’explica que es va posar el hijab als 16 anys perquè sentia que volia seguir els preceptes de l’Alcorà, que considera la religió perfecta. Em remarca que, en contra del que pensa molta gent, l’Islam no és una religió masclista, sinó que la dona hi és molt valorada. “Per als homes també hi ha indumentària islàmica que han de portar”, assegura. Es lamenta que darrerament ha notat “males mirades, murmuris” que en part entén per causa del terrorisme, tot i que ella no s’atreveix “ni a tocar una mosca”. Diu que “mai no havia escoltat res de la gihad fins que va començar a sortir per la TV”.

S. és una estudiant de 18 anys. El seu motiu per a lluir el hijab és principalment religiós, però remarca que també és una manera d’afirmar la seua identitat, cosa que la fa sentir molt bé. Això compensa les vegades que no s’ha sentit prou respectada. Em comenta que cada dia que surt al carrer amb el hijab és una oportunitat per a què la gent ho vegi com una cosa normal. “Només és un simple vel que tapa el meu cap però no el meu cervell”, rebla.

A. fa pocs anys que va venir del Marroc. És casada i mare de dues criatures. Acollidora, espavilada i dinàmica, li agrada relacionar-se amb persones de fora del cercle dels seus compatriotes. Vaig conversar amb ella i el seu marit una bella estona. També du el hijab per una qüestió religiosa, però no ho sent com una obligació, sinó com l’expressió que és digna de dur-lo perquè fa el bé als seus semblants. M’explica amb vehemència que a la seua ciutat tenia més llibertat perquè ningú li deia res sobre com anava vestida. En canvi aquí sempre surt de casa amb el cap cobert perquè la comunitat musulmana és molt més tradicional. Diu amb ironia que al seu país mai no havia vist tantes ‘haimes’ (comparant la vestimenta amb la tenda dels beduïns) com a Espanya. El marit afirma que això és degut a què la majoria provenen de zones rurals on es mantenen les tradicions d’una manera més estricta.

Tres dones joves del meu entorn que porten el hijab, cadascuna amb la seua visió, però amb el denominador comú de viure la seua religió com una part fonamental de la seua vida, de la seua identitat. Les seues paraules han posat llum sobre les imatges distorsionades pels prejudicis que encara persistien en mi. Conèixer és estimar, certament.

(Alcanyís, octubre-novembre de 2017) Publicat a El Salto Aragón, n.8, desembre de 2017

Publicat dins de El Salto Aragón | Etiquetat com a | Envia un comentari

Límits de velocitat

Em pregunto què passaria si tothom, o una majoria, respectés els límits de velocitat. Podria ser que hi hagués un cataclisme, que el país s’aturés: gent acomiadada per impuntualitat, parelles trencades per incompareixença i famílies barallades perquè “no es pot tolerar que ton germà arribo tard a la comunió de la xiqueta”.

Això penso quan m’avança un cotxe rabent o, pitjor encara, s’acumula al meu darrere una petita caravana de conductors impacients. Esverat, miro el comptaquilòmetres i comprovo que circulo a una velocitat de 100 km/h per una carretera de dues direccions i sense peatges. L’angelet que viu vora la meua orella dreta em suggereix que a tota aquesta gent els espera un afer inajornable, una vida per salvar, una reunió transcendental pel benestar general. Però vet aquí que assegut al muscle esquerre hi tinc un dimoniet que em diu que sóc un saboc, que tots aquests corren perquè sí, perquè volen demostrar que pixen més lluny o simplement perquè han eixit massa tard de casa.

Com que no vull deixar anar el volant, tampoc puc espolsar-me de sobre ni el dimoniet ni l’angelet. Intento concentrar-me en el que diuen a la ràdio o en pensaments constructius. Tot debades. Hi va haver un temps, al principi del carnet per punts, on pareixia que hi havia una altra actitud entre els conductors. Aleshores vaig donar la raó al dimoniet que afirmava que només reaccionem davant el càstig. Ara, però, ja no sé què pensar. S’ha acabat la crisi i podem tornar a pagar les multes? Hi ha un mercat negre de punts? S’ha relaxat la policia del trànsit? Preguntes que ningú no em respon perquè se me’n van del cap abans de poder-les formular a qui n’entén.

Les veuetes de la meua consciència ja han reprès altres temàtiques quan, de sobte, m’avancen malgrat la línia contínua que ho prohibeix. És el tercer cop en poques setmanes. Em torno a preguntar què passaria si tothom respectés els límits de velocitat. La resposta és, ara sense bromes, que hi hauria menys famílies destrossades per la mort a la carretera d’una persona estimada.

La Comarca, columna «Viles i gents», 29 de desembre de 2017

Amunt i avall (©Carles Terès, 2010)

Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a | Envia un comentari

En defensa pròpia

Aquest darrers mesos, Temps de Franja, les associacions que la sustenten, els seus socis i col·laboradors i les persones que defensen la nostra cultura, estem rebent atacs des de mitjans com ABC, El Español o El Mundo, als quals, al marge de la seua tendència política, se’ls suposa un mínim de professionalitat. Aquests periòdics donen crèdit de manera sistemàtica i acrítica a les notes de premsa que, amb persistència, els envia la Plataforma No Hablamos Catalán (sempre m’ha cridat l’atenció aquest nom que pregona la ignorància en comptes de dissimular-la). No culparé als de la plataforma: ells fan la seua feina que és no parlar català ni deixar que els altres ho fem, però sí que demanaria una miqueta de periodisme del de debò a uns mitjans que han d’informar de manera contrastada. No estic parlant d’articles d’opinió, sinó de notícies.

Tots sabem, i si no us ho dic ara, que tant a les associacions com a Temps de Franja hi ha persones de totes les tendències, amb la defensa i dignificació de la cultura de les comarques aragoneses de parla catalana com a únic vincle. La revista és dels lectors, i és oberta a totes les opinions, sempre dins els límits del respecte.

L’objectiu d’aquests atacs és perjudicar els rivals polítics (en aquest cas el nostre president Javier Lambán i el seu equip) i, de pas, estroncar qualsevol ajut que se’ls acudís concedir-nos. Però la pitjor conseqüència és que fomenta la desil·lusió, el cansament i el desànim entre els que estimen Aragó i la seua diversitat.

També és trist comprovar la indiferència o la incomprensió (que a voltes degenera en rebuig) per part d’una part considerable de la societat aragonesa; especialment la monolingüe, però també dels catalanoparlants que no accepten l’evidència que la Terra gira al voltant del Sol, és a dir, que el que parlem a les nostres comarques és el que els filòlegs anomenen català.

Aquesta actitud poc o gens amable ha anat allunyant del país persones molt vàlides i compromeses amb la nostra cultura. Alguns han marxat a viure a Catalunya o el País Valencià; d’altres es queden en aquesta mena d’exili interior que suposa saber-se poc estimat pel sol fet de voler emprar la llengua del territori en tots els àmbits de la vida.

Un exemple d’aquesta indiferència és que aquesta revista, tot i ser un mitjà 100% aragonès, fa anys que no compta en els plans publicitaris del nostre Govern autonòmic, quan precisament, i segons es pot llegir en el nostre web, “els nostres subscriptors són un target molt interessant: actius, informats i participatius; compromesos amb la cultura, l’entorn i el progrés del territori”.

M’adono que l’article ha avançat en espiral descendent. Disculpeu-me. Els que em coneixeu sabeu que tendeixo a l’optimisme (quina altra opció hi ha?). El problema d’escriure és que en comptes de fondre’s, les idees s’entrellacen i acumulen, deixant-nos davant els nostres fantasmes. Tot anirà bé, no passeu pena; els atacs s’esvairan (tenim la pell dura) i les generacions que pugen faran servir sense manies l’idioma que parlem a casa —sempre que el parlem, és clar.

Columna «L’esmolet». Publicada a tempsdefranja.org l’octubre de 2017

Publicat dins de L'Esmolet | Envia un comentari

De camins i de pollastres

Ja sé que em faig pesat. Cada any, per estes dates, m’entesto en parlar del bonic que és lo ball del Poll de Torredarques, del bé que mos ho passem i que si gira i que si tomba. Però què voleu que hi faça, als pobles s’hi fa un puial de coses que costen un gran esforç i que no sempre sabem apreciar. La vida als pobles és açò, no només carreteres, connexió a Internet, granges, collites i cases restaurades. La vida ens agrada viure-la perquè hi ha lo Franja Rock i el FesTA, les marxes senderistes, la festa Major, les trobades de gaiters, puntaires o poetes; els mercats medievals, lo teatre, les xerrades i conferències… I les fires, i els berenars i les vies d’escalada. I darrere de tot açò hi ha tanta gent —que és poca però fa molt— que treballa amb il·lusió per a oferir-nos a propis i estranys vivències engrescadores. Vivències, vida, alegria.

Per açò és emocionant de comprovar com a una vila remenuda han estat capaços de recuperar i tirar avant una tradició que ja s’havia perdut. I enguany hem fet vint anys de la represa. Vint anys! Per celebrar-ho, ens vam ajuntar amb los mont-rogins i vam resseguir los camins que uneixen les dues viles, vam dinar a la plaça i, finalment, persones vingudes d’arreu van ballar o van animar els que ballaven amb el propòsit d’endur-se el gall. Mos vam vestir una mica com la gent d’abans amb la intenció d’honorar-ne memòria. En acabat, vam ‘buretejar’ amb la música de la Rondalla dels Ports. La nit la van prendre les cançons de Jorge ‘Kapi’ Pérez, dels Azero, i la van allargassar les discjòqueis locals fins vés a saber quan (jo ja dormia).

Jo vaig clausurar la meua festa al balcó de casa, de cara al barranc, amb un ‘bonanit’ cordial per a totes les criatures de la foscor —les que canten, les que udolen i sobretot les que callen.

De la jornada em va quedar l’olor dels pins, els còdols de la Rambla, les converses amb ma filla. I l’alegria del ball, la gràcia dels músics, l’escalfor dels amics i les ganes de fer-ho millor l’any que ve.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 135, novembre 2017

Publicat dins de L'Esmolet | Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari

Els meus amics catalans

No m’agrada parlar de la política catalana per diverses raons. Els meus anys barcelonins ja són molt lluny i el país d’ara té poc a veure amb el de fa un quart de segle. A més, la meua perspectiva està distorsionada per afectes i desafectes, per la qual cosa no em sento autoritzat a opinar-ne fora del meu cercle d’amistats.

En vista de l’estat de les coses, però, m’abelleix de reflexionar-hi a partir de les converses que he anat mantenint amb amics i familiars que viuen a Catalunya. Per a mi són una font més fiable que el que expliquen els mitjans de comunicació, condicionats per la seua línia editorial i, sobretot, pel que els marquen les empreses i institucions que els financen.

La majoria dels meus amics catalans es decanten a favor de poder votar, i d’aquests, una proporció important ho fan directament per la independència. Alguns —pocs— ja eren independentistes ‘de sempre’, però la resta formava part d’això tan difús que és el catalanisme, en els seus diversos graus d’intensitat. El catalanisme (com l’aragonesisme) l’entenc com un sentiment de pertinença a una col·lectivitat, amb el consegüent desig de reconeixement dels seus trets culturals i socials. Molts d’aquests ‘catalanistes’, arran de la sentència del TC que escapçava l’Estatut, han virat cap a l’independentisme. És un independentisme que jo defineixo ‘per cansament’, en considerar que Espanya (la social i la política) mai no assumirà les cultures no castellanes com a part intrínseca del seu ésser, sinó com una nosa o amenaça a la desitjada uniformitat —que no té res a veure amb la igualtat.

Un altre grup no vol la independència perquè conserva l’esperança que algun dia hi haurà a Madrid un govern que recuperi l’estima per les diverses identitats que convivim dins d’Espanya. La situació d’aquests és complexa. D’una banda, la pressió ambiental dels independentistes se’ls fa asfixiant, i això els provoca rebuig cap a aquest moviment. De l’altra només hi troben un govern central (i la majoria de partits que poden accedir-hi) que es nega en rodó a negociar res de substancial. En les tertúlies de sobretaula o de WhatsApp, el seu principal argument enfront els interlocutors sobiranistes és el daltabaix que patiria l’economia catalana amb una hipotètica independència i les conseqüències nefastes que ocasionaria l’eixida de la CE. Al final tot es redueix a una batalla entre la por i la il·lusió —entesa aquesta en la seua doble accepció d’engrescament i de miratge.

Tinc també amics catalans a qui ja els està bé de viure en una comunitat autònoma sense cap tret identitari especial, supeditada a un poder central que és qui hauria de tenir l’última paraula a l’hora de legislar. Consideren, per exemple, que la llengua catalana està subordinada a la castellana, que és la comú a tots els espanyols i és molt més útil, atès que és parlada per centenars de milions de persones.

Tot plegat forma un mosaic ben interessant, dinàmic i enriquidor. Jo me’ls escolto a tots i n’aprenc els motius i els arguments. I, com aragonès, en trec les meues conclusions.

(Alcanyís, 10 de setembre de 2017) Publicat a El Salto Aragón, n.6, octubre de 2017

Publicat dins de El Salto Aragón | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

‘Las Ranetas’ com a paradigma

N’hi ha que diuen que als llocs menuts no hi ha oferta lúdica ni cultural. En sentir-ho, no puc evitar rememorar els meus temps a Barcelona, on hi havia tanta cosa a fer que al final no feia gaire res que no fos anar d’una banda a l’altra amb la llengua fora i pagant per respirar.

En els quasi vint-i-cinc anys que visc en terres aragoneses, he fet més coses que en els trenta anteriors. Només arribar, vaig passar a formar part de la junta de l’ASCUMA, i al cap d’un any entrava de regidor a l’ajuntament de Torredarques. Vaig canviar el deliri metropolità pels trencacolls de la política municipal i l’activisme associatiu. La diferència més gran és que aquí els meus actes repercutien, per a bé o per a mal, en els meus conveïns. Des de ciutat, la societat del poble apareix com una comunitat idíl·lica on tots col·laboren per a assolir la felicitat. En realitat als pobles som com tothom, i anem a la nostra per defensar els propis interessos. És cert que, quan cal, ens unim per a organitzar esdeveniments i reivindicacions. Però per a això són imprescindibles els que es posen al davant per a arrossegar-nos als altres.

M’he perdut en digressions, però com diu el títol, aquest article és per glossar el privilegi que suposa tenir a Alcanyís una associació com Las Ranetas, capaç d’organitzar unes jornades que posen al nostre abast els aspectes més innovadors de la cultura. La feina feta per aquest nucli de persones és increïble. Enguany han dut a terme una trobada sobre la cultura i l’oci dels anys 80 i 90, amb exposicions, música i projeccions. També la 25a edició del Festival de curts, amanit amb unes magnífiques xerrades sobre sèries. I fins el 19 de novembre, encara sou a temps d’experimentar que és la realitat virtual i augmentada i fer un extens recorregut per la història de ‘tebeo’ a Espanya (1875-1975).

Tot això ens ho perdríem si els que ho organitzen es quedessin a caseta gaudint-ne només amb els ‘col·leguilles’. Aquestes persones són les que fan que valgui la pena viure als pobles. Llarga vida i que la força els acompanyi!

La Comarca, columna «Viles i gents», 10 de novembre de 2017

Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

Temps de tardor

Ha passat l’estiu a la velocitat de sempre, és a dir, més ràpid que l’any passat —que ja va ser més fugaç que l’anterior. Afortunadament el sol ja no s’enfila tan amunt, les ombres s’allargassen, les fotos ixen millor i les nits fan acollidora la llar. La tardor em reconforta, ho reconec. Potser perquè hi vaig nàixer o perquè s’acaba l’atabalamenta dels estius d’autònom, on no acabes de tenir vacances però et toca fer com si les tinguessis. Passades les festes d’Alcanyís, doncs, és hora de refer horaris i recuperar rutines. Rutines que, contra el pensament general, em permeten conquerir espais de reflexió —no gaires, però més que en èpoques a priori consagrades al lleure. Permeteu-me, doncs, una petita divagació tardoral.

Cada volta tenim menys temps per pensar, per badar, per conversar en silenci amb nosaltres mateixos. El temps que definim com a ‘lliure’ el solem malbaratar. En el millor dels casos ens enganxarem a la lectura d’un llibre, però sovint caiem en la trampa del “a veure què hi ha a Twitter”. Abans que ens n’adonem, haurà passat una estona massa llarga sense res de substanciós. Hi ha també l’ànsia de fer activitats espaterrants, viatges insòlits, fets a mida per a compartir-los a les xarxes socials amb l’esperança d’arreplegar un cabasset de “likes”. Sé que sóc peix bullit, però per mi no hi ha res com una passejada per camins coneguts i calms. És en aquestes circumstàncies que el cervell pot descabdellar pensaments que, a voltes, ens porten a conclusions sorprenents. L’altre dia precisament sentia algú per la ràdio que defensava la pèrdua el temps. Deia que si ningú hagués pogut estar ajagut hores i hores sota un arbre, no existiria la filosofia ni les grans preguntes que ens eixamplen el coneixement.

Entretant pugen les audiències de programes per a no pensar, d’humor gruixut, insult i cridòria (fins i tot són mereixedors d’un ‘Premio Nacional de Cultura’!). Una estratagema per a gestionar aquesta democràcia esmunyedissa, una versió barroera del “soma” que Aldous Huxley descrivia a Un món feliç. Una pèrdua de temps. Una pèrdua de vida.

La Comarca, columna «Viles i gents», 22 de setembre de 2017

Publicat dins de Viles i Gents | Etiquetat com a | Envia un comentari

Esclops i sabates

Queretes des del “castell”

Fa uns dies, vam reunir un grapat d’antics masovers del terme de Torredarques per a què ens expliquessin els jocs i comèdies que es representaven als bureos. Vaig xalar de valent tot escoltant el català tan ric que empraven. No vaig poder evitar, però, una certa tristesa perquè sabia que per a la majoria això no tenia importància. Algun d’ells fins i tot ja havia trencat la transmissió lingüística amb els néts. Encara hi ha persones de tota edat i formació que veuen la deserció de l’idioma com una manera de progressar, d’estalviar-se burles i problemes —se’n podria dir, en homenatge a la cançó d’Al Tall, «efecte Tio Canya».

Potser aquesta tristor l’arrossegava perquè feia poc que havia vist un programa sobre Occitània on, després de mostrar-nos castells i paisatges, el presentador visitava la fira d’un poble. Allà conversava amb uns jubilats de la zona que, ben endiumenjats, passejaven entre les paradetes. En un moment donat els va preguntar per què no parlaven occità entre ells. El més eixerit li va respondre amb to paternal:

—Mira noi, mon pare i abans mon iaio calçaven esclops. Jo, en canvi, puc lluir aquestes sabates tan boniques. Oi que seria un ximplet si continués amb els esclops, podent anar ben calçat? Doncs amb l’occità passa igual, és un esclop que ja no val per a res, mentre el francès és una sabata còmoda i moderna.

—I per què no podem tenir-ho tot, sabates i esclops? —vaig exclamar—. Esclops ergonòmics, lleugers, de colors…! —Però, és clar, a l’altra banda de la pantalla ningú no m’escoltava.

Mentre conduïa cap a Alcanyís, vaig recordar un estiu de finals dels 70 a Queretes. L’amic d’un de la colla havia vingut de Madrid i li ensenyàvem el poble. El noi no parava de repetir-nos “¡Vaya pueblo tan bonito que tenéis!”, “¡Qué casas tan chulas!”. Nosaltres, adolescents capficats en cabòries més carnals, mai no ens hi havíem fixat. Era “lo poble” i prou, un grapat de cases velles i carrers irregulars, lluny de la lluentor de la ciutat. Aquelles lloances del madrileny em van fer mirar-ho tot amb uns altres ulls.

Han passat dècades, i ara, Queretes i moltes viles del país fan força goig. Està clar que hi ha voluntat de salvaguardar el patrimoni material. Amb una morterada d’euros, uns tècnics i uns obrers tot queda de pel·lícula.

Però, què passa amb la llengua, el monument més valuós que tenim? Mantenir-lo no costa un cèntim, però en canvi veiem com Aragó es dessagna lingüísticament de manera inestroncable. Ni els beneficis que el bilingüisme aporta al cervell, ni les oportunitats laborals en terres veïnes, eviten que moltes parelles escamotegin als fills el tresor del seu idioma. El meu amic sociòleg me n’explica el perquè, i me’l crec (n’és un expert), però segueixo sense entendre-ho.

Al final viurem en pobles de pedra repicada i fanals de ferro forjat, però sense la llengua que vehicula la cultura dels avantpassats, que n’és l’ànima. Una closca buida. Una postal.

Publicat a El Salto Aragón, n.4, agost de 2017

Publicat dins de El Salto Aragón | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

“Són tots iguals”

A principis dels noranta, una amiga nostra i sa germana travessaven el Massís Central francès de retorn a Alemanya. Volien estalviar-se l’autopista, atès que viatjaven a bord d’un atrotinat Volkswagen Passat que, cada volta que apagaven el motor, necessitava més d’un quart d’hora per a engegar-se de nou.

Van parar a fer gasolina en una estació de servei. Quan el matrimoni que la regentava va adonar-se que eren alemanyes, els van fer mala cara, però els van omplir el dipòsit. Havent pagat, van obrir el capó per a què el motor es refredés. El propietari, un home corpulent, les va instar de males maneres a que marxessin immediatament. Sense voler escoltar les seues raons, va tancar-los el capó d’un cop de puny i les amenaçà amb un bastó. El cotxe encara no podia engegar-se, o sigui que van retrocedir cap a la carretera ben espantades. La fortuna va voler que en aquell moment passés un vehicle amb matrícula alemanya. En veure els seus gestos desesperats, els joves que hi viatjaven van aturar-se per veure què passava. Les van protegir i van ajudar-les a revifar el Volkswagen tot empenyent-lo.

La nostra amiga diu que el motiu de tal actitud prové de l’època de la segona guerra mundial. En aquella zona els nazis combateren la Resistència a base d’aplicar el terror sobre la població civil. Passats més de quaranta anys, les ferides encara restaven obertes. Elles havien crescut en l’horrible postguerra alemanya, amb tantes carències que fins i tot li havien quedat seqüeles físiques per a tota la vida. Podia entendre, doncs, que els gasoliners mantinguessin el record del dolor, però li era inconcebible que els ho fessin pagar a dues dones que en temps del conflicte eren unes xiquetes.

Culpar els habitants d’un país del que van fer els seus avantpassats no té cap sentit, però discriminar algú pel sol fet de pertànyer a un col·lectiu és una aberració.

És com allò que alguna volta ens han dit als frangencs quan eixim fora: “Pues para ser polaco no eres mal tío”. “No, que soy de Aragón”. “Ah, pues para ser maño no se te ve muy tozudo, no?”.

La Comarca, columna «Viles i gents» 11 d’agost de 2017

Publicat dins de Viles i Gents | Envia un comentari