Ramon

(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», l'1 de novembre de 1996)

Ramon, de contundents ressonàncies i regust de terra obscura, a més de ser un patronímic arrelat a la nostra història, es el nom més repetit en la meua família. Ramon es diu mon pare, fill d’en Ramon Terès Benasc i nét d’en Ramon Terès Pena, tots ells nascuts a la vila ribagorçana d’Estopanyà. I Ramon, de cognom Bellès, és també el nom de mon iaio, oncle i cosí materns. N’hi ha més poblant les branques del nostre arbre genealògic, però voldria dedicar aquestes ratlles als tres que, a més dels seus gens, m’han cedit els cognoms que m’identifiquen.

[@more@]L’avi Ramon Terès va ser un home d’ideals, que va organitzar els llauradors d’Estopanyà per no haver de de donar el fruit de la seua faena a intermediaris i aprofitats que es quedaven tot el benefici. Quan va venir la guerra ell, naturalment, va prendre partit pels seus, o sigue, per la gent treballadora i pel govern elegit lliurement a les urnes, i va lluitar fervorosament en contra dels sublevats, defensors de cacics i especuladors. Va trobar la mort en una acció desgraciada quan es retiraven cap a França, a l’indret de La Molina. Sovint imagino els esquiadors fent filigranes per damunt d’on reposa el seu cos. Moltes històries m’explicava sa germana Rosa Terès, com per exemple, quan va passar les línies enemigues una nit paorosa tan sols per vore al seu fillet, mon pare, per primera i darrera volta.
L’altre iaio, en Ramon Bellès de Queretes, va ser el Iaio en majúscules, la il·lusió de tots els estius, de les llarguíssimes vacances, de les Valls i les Capçades, del riu, de la moto Ossa i la furgoneta Dos Cavalls… El iaio Ramon era xòfer de camió a Barcelona, en una època on no n’hi havia gaires. Fugint de la guerra van tornar al poble, i el iaio Bellès, que estava enamorat de la seua terra, va fer mans i mànigues per quedar-s’hi.
Hi ha també l’altre Ramon, el més important de la meua vida en tots els sentits, mon pare. Fa poc vaig sorprendre’m mirant les seues mans, ara atenallades per l’implacable avanç de l’esclerosi múltiple. Havien estat, les seues, unes mans hàbils i precises, dotades, segons el mestre Miquel Oliva, de la “gràcia”, avui extingida, del bon esmolet. Les recordo a l’hora de llimar un cap de rebló, d’acariciar amb la moleta la fulla d’una navalla d’afaitar, de polir unes alicates de manicura. “S’han de tocar només un pensament”, solia dir-me quan m’ensinistrava en el noble i antic ofici. I, a contrallum, em mostrava l’arc suau que havien de fer les dues parts de l’estisora per tallar llarganent sense oscar-se. Vaig evocar les olors diverses de l’obrador; el perfum de les eines dels perruquers, la flaire a herba i boscúria de les podadores i les destrals, l’aroma de tela calenta de les tisores de sastres i modistes. I és que, quan un ferrament passa per la mola, evapora les seues essències i en mostra la seua història. Vaig veure, en fí, aquelles mans i, a travès d’elles, tota la peripècia existencial d’aquest home que ha lluitat tota la vida per donar-nos una vida digna i, sobre tot, uns valors humans als quals ja no podem renunciar.
Ara és malalt, lligat a una cadira de rodes i depenent de les atencions de la mare. Ve’t aquí la seua aventura, ve’t aquí el meu homenatge i el meu agraïment.

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *