Festes estimulants

(Publicat a La Comarca, el 2 d’agost de 2002)

Diumenge vam assistir al 25è Aplec dels Ports, que enguany s’ha celebrat a Herbers. Hi havia un cartell de luxe: El mític Toti Soler, acompanyat de l’actriu i cantant Ester Formosa, ens va demostrar què es pot fer amb una guitarra, dues veus, cançons, poemes i, sobre tot, una sensibilitat enlluernadora.

Més tard, el saidinès Anton Abad ens regalà amb les seues cançons, compostes a la terra del Baix Cinca.

L’apoteosi vingué amb Al Tall, una formació històrica que alçà tothom de les cadires per saltar, ballar i reivindicar. Al Tall és, sense cap mena de dubte, un súper-grup. Reuneix les tres claus per ser-ho: Interpretació, composició i comunicació amb el públic. I tot plegat basant-se en la música tradicional i popular del País Valencià.

La festa va ser com un glop d’esperança en el desert cultural que ens governa. Bona música i lletres intel·ligents entusiasmaven l’auditori. Vam corejar a ple pulmó el “Tio Canya”, una cançó que, segons el seu autor Vicent Torrent, ja hauria d’estar obsoleta, però que per desgràcia encara cal cantar.

L’Aplec dels Ports, al seu moment, va servir de model per l’Alifara del Matarranya. Veient la vitalitat de l’Aplec vaig preguntar-me què havia passat amb l’Alifara, qui l’havia deixada morir. Amb virtuts i defectes, era una festa consolidada, punt de referència i cohesió pel jovent del Matarranya. Ara només mos queda la Trobada Cultural, que subsisteix, malgrat les escasses ajudes, gràcies a la voluntat i la solidesa de l’Associació Cultural del Matarranya. El que està clar és que l’Aplec, l’Alifara o la Trobada no poden ser substituïts per un acte institucional de corbata, discurs, banquet, cafè-copa-i-puro i ‘coros-y-danzas’.

La Festa també és un estímul per al pensament, la creativitat, un signe d’identitat. I és responsabilitat de tots, però especialment dels que administren els nostres diners, reforçar la societat civil, ajudant totes estes iniciatives. O potser els molesta si pensem massa?

 

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en Altres. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *