(Primer article de la columna «L'Esmolet» aparegut Temps de Franja el desembre de 2003)
Aquesta història comença una vespra de Nadal de l’any 83. Tenia uns dies de permís –aleshores encara existia “la mili”– i ho aprofitava per ajudar a mon pare a la ganiveteria. Eren més de les vuit i, com que no tenia res comprat, vaig allargar-me fins una botiga de llibres i regals que hi havia allà mateix.
Ve’t aquí que vaig fixar-me en un petit llibre, gairebé invisible en l’atapeïment de la prestatgeria. “Refranyer del Matarranya. Miquel Blanc”, s’hi llegia. No m’ho podia creure: una obra sobre la nostra comarca i escrit en català! Imagineu-me enmig de l’hivern humit de Barcelona, el cor glaçat per dotze mesos de caserna madrilenya, fullejant amb emoció aquella troballa.
[@more@]Ara, justament vint anys més tard, em trobo escrivint la meua primera columna en una revista íntegrament en català feta des de i per a tota la Franja. I per reblar el clau, agafant el relleu d’en Miquel Blanc, esdevingut amic i company en els afers aquests de la llengua.
Aquell any 83 se m’apareix remot i llunyà, tantes coses com han canviat. L’obrador d’esmolar ja no existeix, la “mili” ha passat a millor vida… Tanmateix hi ha coses que no han variat. Rellegeixo el pròleg del “Refranyer” i veig que vint anys més tard, en el tema de la llengua catalana a l’Aragó tot segueix allà on era. És paradoxal que hagi estat més fàcil suprimir el servei militar sense esvalotar ningú, que fer una llei –ni que fos modesteta– que reconegue el nostre fet cultural. Hi ha algú que m’ho pugue explicar?
