(Aparegut a Temps de Franja, columna «L'Esmolet», el desembre de 2005)
L’altre dia em van fer una entrevista amb motiu dels 18 anys del periòdic d’Alcanyís La Comarca. Va ser una estona ben agradable, de fet una conversa cordial amb la directora, Camino Ibarz. Quan vaig tornar a l’estudi, però, m’envaïa un cert desassossec. Insidiós, inconcret. Potser la constatació de la velocitat del temps. O la llum estranya dels records que les preguntes van fer emergir. Materialment, les coses havien evolucionat per a bé. El periòdic precari que vaig conéixer l’any 92 havia esdevingut un grup de comunicació potent. La meua pròpia aventura professional a l’Aragó es pot dir que havia quallat. Tanmateix, l’ambient social i polític pareixia haver-se degradat irremeiablement. Vaig recordar els primers temps a Alcanyís, quan Convergència donava suport a un PSOE desgavellat. El clima anticatalà era –si més no, a mi m’ho semblava– asfixiant.
[@more@]Ara, dotze anys més tard, la història es repeteix. Tan se val el lloc –un casament, comprant el pa, en un tren… Sempre hi ha qui treu el tema de l’estatut, del boicot, de l’OPA, de la llengua. La malaltia de les Espanyes continua sent la intolerància, el rebuig a la diferència, la incomprensió. I si algú des de Madrid inicia un tímid moviment cap al reconeixement de la pluralitat, les enquestes el fan recular cap al búnquer de “la España de siempre”.
I, entretant, la ventada maleïda se’ns ha endut tres d’aquestes persones que et reconcilien amb el món. Jesús, Toni, Josep. Com diu en Francesc Ricard, ai la Franja!
