(Aparegut a Temps de Franja, columna «L'Esmolet», el novembre de 2005)
Segons els nostres partits majoritaris, una llei que reconega uns drets bàsics pot causar fractura social. Diuen els que n’entenen –els departaments de filologia de totes les universitats del món– que ací, en aquesta part de l’Aragó, es parla català. I des de l’edat mitjana. El fet que durant unes poques generacions, per interessos avui clarament rebutjats, s’haja anat repetint als franjolins que ells no saben parlar bé, que xapurregen, no ha canviat la realitat. A la Franja, la immensa majoria de la població es continua comunicant en català. Si hi ha alguna fractura social és que aquesta realitat no estiga reconeguda i protegida pel govern corresponent. Però es veu que no, que els únics que podem estar fracturats, mutilats i menyspreats som els que, al contrari que a la resta d’Aragó, hem mantingut el patrimoni de la llengua dels avantpassats.
[@more@]Mentrestant els “facaos” continuen tirant llenya al foc. Menteixen, intoxiquen la gent de bona fe que encara se’ls creu. Estaria bé que digueren quin és el seu objectiu real: suprimir una llengua que no és “la común de todos los españoles”. Si més no, no enganyarien ningú. Però alguns partits els fan cas i branden l’espantall de la “fractura social”. Tots sabem que la seua por és exclusivament perdre vots. Perquè, desenganyem-nos, l’anticatalanisme continua sent un sentiment massa extès per aquestes Espanyes de les quals Aragó n’és un “baluarte”. I que uns aragonesos parlon català secularment els deu paréixer una paradoxa inadmissible, un fet, vés per on, contra natura.
