(Aparegut a Temps de Franja, columna «L'Esmolet», l'octubre de 2005)
La frase del títol l’he escrit mentalment més de cent voltes, com a càstig, al meu quadern de militància lingüística. El motiu? El desànim que em provoquen els usos lingüístics de la majoria dels infants de Torredarques que viuen fora de la vila. El pitjor és que la majoria són a Barcelona o a Castelló. A l’estiu, doncs, el poble s’omple de iaios cridant als néts “a comer” o renyant-los per alguna malifeta en el bell idioma d’en Cervantes, força estrafet “por el acento vernáculo de los lugareños”.
No ho entenc: el xiquet escolaritzat en català amb, com a mínim, la meitat de la família catalano-parlant, però amb el castellà com a llengua de comunicació. Ni tan sols s’albira una espurna de bilingüisme. Suposo que és la conseqüència d’anomenar “xapurriau” al propi idioma. Qui vol transmetre al fill, en un món globalitzat, una parla amb aquest nom? I el català? Segons la “Brunete mediàtica” és l’idioma dels imperialistes-fenicis-insolidaris.
[@more@]Democràcia, estat de les autonomies, immersió lingüística… però ja em veig de vell, assegut a la porta de casa –un nou Tio Canya– sentint la gent de ciutat parlant en castellà.
Tot això sumat a la mort sobtada de l’amic Toni. Recordo una conversa al menjador de Torredarques, intentant entendre perquè dedicàvem tants esforços a això del català. Ell em va donar la clau: és com un sacerdoci, una qüestió de vocació. Recordo aquell mig somriure seu, sempre conciliador i optimista.
No em desanimaré… encara que només sigue per seguir l’estela de la gent com en Toni Llerda.
