(Aparegut a Temps de Franja, columna «L'Esmolet», el setembre de 2005)
No ho puc evitar: la Franja és la meua debilitat. No hi crec, en condicionants genètics, però el fet és que per les meues venes hi corre sang ribagorçana i matarranyenca al 50%.
A la reunió de Benavarri, on es va constituir la ICF, va sorgir el tema. Quina jerarquia havia de tenir la marca ICF respecte la de cada associació? Va haver-hi opinions per tots els gustos. Des de les associacions es veu amb molta prevenció.
A Benavarri vam constatar que cada entitat és un món. Ens uneix la defensa de la llengua –de fet, la Franja no existiria sense l’element comú del català. Però a banda d’això, cadascú tenim les nostres peculiaritats.
[@more@]A la darrera junta de l’ACM també en vam parlar. Què s’havia de primar? L’ICF o l’ACM? Els que haviem assistit a Benavarri ens havíem decantat per la “marca” Franja, però la majoria dels membres de la Junta no ho veuen tan clar. Costa cedir el protagonisme de la feina, de l’esforç, a un estament superior, i més quan aquest és incipient i hi ha més interrogants que certeses. Jo, personalment, crec que consolidar la Franja és l’objectiu. Cada associació ha de seguir treballant al seu àmbit geogràfic amb total sobirania, però sabent que forma part d’un territori que va del Pirineu als Ports. Dins les associacions passa el mateix: hi ha un petit grup actiu, però el protagonisme és de tota l’entitat.
La sort, immensa, és poder escriure tot això en una revista que es diu Temps de Franja.
