(La Comarca, columna «Viles i Gents», 8 de juliol de 2005)
Darrerament, pels mitjans alcanyissans, sovintegen tertuliants i
articulistes que carreguen contra els intents dels espanyols bilingües
de mantenir viva la seua cultura. Solen rabejar-se en els catalans, que
són els únics que s’han pres la cosa una mica seriosament. De natres,
els aragonesets catalanoparlants, com que som encara uns “sense llei”,
no cal ni parlar-ne. Suposo que ja saben que en un parell de generacions
ens haurem extingit: una trista horeta o dos de català voluntari a
l’escola –quan n’hi ha–, uns mitjans de comunicació en castellà i un
imaginari col·lectiu uniforme són la millor recepta per eradicar
definitivament el “problema”.
Recordo un article que venia a dir que les persones
no som préssecs amb D.O. Evidentment, però sí que tenim un origen i una
identitat. I això no és obstacle per desenvolupar-nos culturalment. Al
contrari. Em pregunto què farien aquests articulistes si la seua llengua
fos la minoritzada enfront, per exemple, de l’anglès. Potser, sent
conseqüents amb els seus arguments, es llançarien amb gran felicitat en
braços de l’uniformisme cultural, renunciant a la paraula, a la manera
d’entendre la vida dels seus antecessors. Però no sé perquè sospito que,
al capdavall, són dels que s’alegren –i amb tot el dret– dels avenços
del castellà als Estats Units. Al final només fan el que tothom, o
sigue, estimar la seua pròpia llengua.
Abans d’enviar l’article veig que Londres serà seu
olímpica el 2012. És curiós que la capital de la “llengua franca” dels
nostres dies, basés la seua candidatura en la diversitat: “la ciutat que
parla dues-centes llengües” era un dels eslògans més recurrents de la
presentació. Ve’t aquí que els londinencs, per una volta, han agafat la
diversitat lingüística com a valor. I han guanyat. Potser haurem de
reflexionar-hi.
