Hi ha tantes coses a dir

(Text llegit al funeral del pare)

Hi ha tantes coses a dir.

Hi ha, per exemple, la teua manera de riure, que vas mantenir fins el final.
Hi
ha les teues mans, sàvies, peludes, molt càlides i protectores. Fa anys
que havien perdut l’habilitat de l’esmolet, però retingueren sempre
aquella escalfor del pare.
I el clot aquell a la galta, i les dents indestrucibles dels Terès, i el teu front tan ample.

Hi
ha també, és clar, els records de l’ombra de la malaltia sobre el teu
ànim. Aquelles nits on calia no fer soroll per no estroncar-te el
descans. El mal humor inevitable.

Em ve al cap una imatge de
quan era un xiquet de tretze anys. En una conversa sobre els pares, un
amic –en Quique Orta– va i diu «el padre de Carles sí que es fuerte.
Podría con un toro». Jo vaig inflar-me d’orgull i no vaig gosar dir res
d’aquella malaltia estranya que m’havieu dit que paties.
Ara veig que en Quique tenia raó. Pocs haurien resistit tot el que tu has aguantat. Tu i la mare, sempre fent-te costat.

Feia
vint anys que la malaltia t’anava paralitzant més i més. Però dels
primers vint del vostre matrimoni, tu i la mare en vau treure bon
profit. Vau crear una família feliç sense tenir pràcticament res més
que les vostres mans i el vostre amor. Quan l"esclerosi va decidir-se a
actuar, ja tenieu els fills criats i preparats per a la vida.

Encara
que sembli estrany, la maleïda malaltia també ens ha ajudat. Ens ha fet
més forts per afrontar les coses que el viure ens va portant.

Hi ha, com he dit, moltes, moltíssimes coses més.
Per això som aquí, per agrair-te-les.
Adéu papa.
Algunes fotos del pare

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *