Text de la Sílvia pel funeral

Estimadíssim pare,

Ahir
va fer un mes que ens vas deixar. Els records han omplert aquest
trenta-un dies.. a voltes buscats però que sovint han brollat de forma
inesperada. El Carles, la mare, família i amics, ens han retornat un
Ramon vital, bromista i jovial. Com el (Ramon) que ens ensenyava a fer
saltar les pedres sobre l’aigua del riu… Però els meus records són en
sa majoria d’un pare seriós, responsable, permanentment preocupat per
un futur que endevinaves feixuc. A mi se’m feia difícil entendre’t..
les coses es veien d’un altre color des de la innocència de la infància
o l’arrogància de l’adolescència. Primer orfe de pare, després orfe de
terra, vas fer de la cura de fills i esposa la teva raó de ser. Però el
teu cos estava permanentment cansat. "Jo sé com em trobo" ens deies. I
tampoc no t’entenia. Parlaves sovint d’una malaltia, sense nom ni
cognoms, presagi de la derrota que anticipaves, intangible per a mi,
però que a tu et posava sorra als peus i pes als braços. Fins un dia,
en que no et vas poder aixecar més. "No perdis l’ànim", et deia.
"Busca’t un hobby o ajuda a la mare en les gestions de la botiga". Tu
et vas enfonsar: senties que havies fallat en el teu compromís vital.
Descansa però tranquil, (pare), perquè has complert amb escreix el teu
paper de pare, marit i avi. Has estat el catalitzador de les nostres
vides, gràcies a tu hem assolit la majoria d’edat. I quan els mots ja
no ens han fet servei, ens ha quedat el tacte, les teves mans sempre
calentes, refugi per als meus dits freds. Ara ja no hi ets, però hi has
deixat prou caliu pel temps avenir. No passis tampoc ànsia pels anys
finals… han estat un regal inesperat de la malaltia, un temps de
pròrroga que ens ha permès gaudir d’un pare d’ulls riallers, amorós,
expansiu, petonaire, molt petonaire… un petit tast del Ramon en
versió original, deslliurat de la incertesa del futur i la durícia del
passat.

Bé, m’acomiado ja i ho faig com en teníem costum… un petó molt fort, t’estimem molt i fins demà.

Tweet