Drets i privilegis

(Temps de Franja núm.77, columna «L’Esmolet», juny de 2008)
Els
polítics –els de debò, els que treballen per millorar el seu entorn–
tenen una molt difícil tasca per acontentar els votants. Sobre tot quan
van mal dades econòmicament. Tots ens creiem en possessió de drets
irrenunciables, sovint només pel fet casual d’haver nascut en un lloc.
I aquests drets ho inclouen tot; no hi fa res que siguin mesures
transitòries per compensar una situació adversa o que faci quatre dies
que en gaudim. Per acabar-ho d’adobar, aquestes prerrogatives que per
nosaltres semblen inqüestionables, les trobem intolerables quan
s’apliquen als altres.[@more@]


Tot això
ho dic perquè m’ha cridat l’atenció, en el debat de la finançament
autonòmic, que les comunitats que més reben, no admeten perdre una
engruna dels privilegis de què gaudeixen. És evident que que la
qualitat de vida en aquests territoris és millor que mai. Només cal
passejar-se per alguna de les seues petites ciutats i sentir com els
seus habitants s’enorgulleixen de viure molt millor que els de
Barcelona, per exemple. A la vegada, en aquestes poblacions, se senten
també les protestes pel tracte pretesament «privilegiat» que reben els
col·lectius desafavorits –sobre tot si són immigrants o gitanos.


Davant
d’aquest egoisme estructural que ens afecta a tots sense excepció,
quines opcions li queden al polític? La fàcil: demagògia. La difícil:
pedagogia. Quina és la que està més en voga actualment? Em temo que la
resposta és evident.

Quant a Carles

Sóc del 62 i escric la columna mensual «L’Esmolet» a la revista Temps de Franja des del desembre del 2003. Aquesta revista és editada per Iniciativa Cultural de la Franja, ( ASCUMA , Institut d’Estudis del Baix Cinca, Centre d’Estudis Ribagorçans i Consells Locals de la Franja ). Fa molts anys, des de l’agost del 95, que formo part del col·lectiu Viles i Gents, que escriu una columna setmanal al periòdic La Comarca d’Alcanyís. Aquesta és la primera columna periòdica publicada ininterrompudament en català en un mitjà aragonès. De fet sóc dissenyador gràfic de formació i ofici, i tinc el meu estudi al la població baix-aragonesa d’Alcanyís. La resta de la família són la meua dona Cèlia i les filles Adriana i Tuàbech.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *